Les jornades de Teatre i Municipi posen en valor els teatres públics i reclamen un veritable sistema territorial d’abast nacional

jornades-teatre-i-municipi-institut-del-teatre-foto-jordi-parrajpg-11016

Les conclusions de les jornades reclamen per als teatres públics un sistema territorial d’abast nacional, la creació de condicions per a la sostenibilitat d’aquests equipaments i la concertació els agents públics i privats i el públic
 Les conferències de Xavier Albertí, Xavier Marcé i Xavier Antich han introduït les sessions per abordar aspectes socials, econòmics i culturals, de la gestió dels espais escènics

L’Institut del Teatre clou les Jornades de Teatre i Municipi amb èxit de participació amb més de 250 inscrits aquest dimarts i dimecres al Teatre Alegria de Terrassa

Les conclusions de les jornades també han fet incidència en la necessitat que la programació dels espais públics respongui a la fórmula de contractes-programa entre els gestors de l’equipament i els seus titulars, amb indicadors del seu impacte social i del retorn a la ciutadania.

La innovació en matèria de gestió i la valoració del nou perfil de responsable teatral més enllà de la figura del comissari o programador, són altres de les reivindicacions del sector presentades en les conclusions de les jornades que aposten per a nous programes i eines en formació, avaluació i indicadors, i recerca i desenvolupament.

Finalment les conclusions demanen el desplegament de totes les estratègies possibles perquè el moment actual d’adversitat sigui viscut com una oportunitat per a la renovació i la creació escènica.

Ha tancat les jornades el diputat adjunt de Presidència i diputat delegat de Cultura, Joan Carles Garcia Cañizares, qui ha valorat el moment actual com l’indicat per a la concertació contra la crisi i ha destacat el paper dels teatres municipals com graó d’accés dels ciutadans a la cultura, ja des de petits.

Conferenciats i ponents destacats per a cada sessió

Les jornades es van inaugurar dimarts amb la presentació d’un informe sobre el moment actual dels espais teatrals municipals a Catalunya, elaborat per Eduard Miralles, i a continuació s’han abordat en tres sessions els aspectes social, econòmic i cultural, de la gestió dels espais escènics.

Cada sessió ha constat d’una conferència inaugural i de ponents destacats. L’apartat Programació i producció es va obrir dimarts amb la conferència «Teatre i identitat col·lectiva» a càrrec del director del TNC, Xavier Albertí, i com a ponents el director de l’Àtrium de Viladecans, Jaume Antich, el consultor cultural, Jaume Colomer, el president de l’Institut Menorquí d’Estudis, Jaume Mascaró, la directora i professora de l’Institut del Teatre, Magda Puyo i el coordinador del circuit estatal Danza a Escena de l’INAEM, José Luís Rivero.

La conferència «La gestió dels teatres municipals. Una mirada autocrítica» ha estat a càrrec del vicepresident per a la Expansió de l’empresa Focus S.A., Xavier Marcé, obrint l’apartat sobre Gestió i finançament, i com a ponents el professor d’ESADE, José María Alvarez de Lara, el professor de gestió cultural de la Universitat de Lausana, Xavier Castañer, el director del Palau de la Música Catalana, Joan Oller, i el director artístic del festival Temporada Alta, Salvador Sunyer.

El segon dia de les jornades s’ha tractat la Funció social del teatre amb la conferència inaugural «El retorn social de la cultura» a càrrec del president del Patronat de la Fundació Tàpies, Xavier Antich. Han format el grup de ponents la directora del Teatre Principal d’Olot, Tena Busquets, el professor d’Antropologia de la Universitat de Barcelona, Manuel Delgado, el dramaturg i director escènic, José Sanchís Sinistierra, i el director del Festival Grec de Barcelona, Ramon Simó.

Per a cada temàtica s’ha convidat a agents significatius del sector a formar part de la fila zero de cada sessió.

Primera proposta de Conclusions
Terrassa, 3 desembre de 2013

La cultura en general, i les arts escèniques en particular (teatre, música, dansa), no són només un servei públic, sinó que constitueixen un bé social, l’accés universal al qual per part dels ciutadans ha de ser considerat responsabilitat de totes les institucions publiques, incloses les locals.

El teatre, a més de les seves funcions habituals (política, social, estètica, formativa, cultural, d’entreteniment), esdevé sempre un veritable espai simbòlic en què es representen i des del qual es projecten de manera dialèctica els somnis, conflictes, dubtes i passions tant polítiques com morals de tota la comunitat, propiciant un diàleg continuat i en construcció permanent entre la tradició i la contemporaneïtat.

Aquesta consideració del teatre com a bé social es tradueix a escala local en el reconeixement de la importància dels espais escènics municipals, els quals són alhora el primer graó d’accés de la ciutadania a la cultura escènica i la base del que hauria de ser un veritable sistema territorial d’abast nacional.

En aquest sentit,el veritable “teatre nacional” seria el conjunt d’iniciatives formades pels centres territorials de producció, espais associats, companyies estables, centres de formació i teatres municipals, el funcionament del qual cal que sigui regulat com a servei públic a través del reconeixement de les competències i responsabilitats, tant legals com financeres, de les diverses administracions, incloses les institucions locals. Sense visualitzar clarament aquest sistema nacional de les arts escèniques es fa difícil d’articular polítiques i pressupostos d’inversió en comptes d’un conjunt de despeses.

Els darrers trenta-cinc anys d’ajuntaments democràtics han suposat un exercici normalitzador sense precedents en la historia del nostre país pel que fa a la presència de la cultura al territori. Un veritable esprint, no exempt d’errades i contradiccions. A hores d’ara, tanmateix, i en un context de crisi estructural que afecta particularment a les polítiques publiques per a la cultura, –en el cas espanyol agreujat per mesures irresponsables com l’augment al 21% de l’IVA que s’aplica als espectacles en viu, amb el risc d’erosionar irremissiblement el sector de les arts escèniques–, cal valorar particularment el parc d’equipaments teatrals construïts o rehabilitats al llarg de tots aquests anys com un actiu fonamental, i no pas com una rèmora insalvable, que hem d’aprendre a gestionar no com una amenaça, sinó com una oportunitat.

És en aquest sentit que cal tendir a la creació d’unes veritables condicions per a la sostenibilitat dels diversos elements que conformen el sistema teatral català, i especialment dels teatres municipals. La recerca de formes innovadores de cooperació és una prioritat inajornable que només serà possible a partir de l’exercici reiterat d’una més complexa proposta de concertació: concertació entre els diversos nivells de l’administració pública, concertació per tant territorial, concertació entre els diferents agents públics, privats i socials existents en el sector, i concertació també amb un vector sense el qual el fet teatral no existeix: el públic, els espectadors, veritable raó de ser del fet escènic en tota la seva dimensió cívica i moral.

Un teatre no és només un contenidor, un espai buit que actuï com a caixa de ressonància de l’oferta existent, de demandes del seu públic, de les tendències del sector o de les exigències del territori. Cal que la seva programació respongui a un programa entès com un conjunt d’opcions estratègiques en consonància amb l’encàrrec institucional que rep. Aprofundir en aquestes dimensions, l’encàrrec institucional i el programa com a fonament de la programació, amb objectius clars i una missió ben definida, son condicions indispensables per tal d’avançar cap a contractes-programa entre els gestors de l’equipament i els seus titulars i cap a fórmules d’avaluació de l’impacte social dels teatres municipals i del seu retorn a la ciutadania.

Els espectadors, en conseqüència, no són només aquell públic que cal atreure i retenir a l’oferta de la programació teatral, amb fórmules més o menys efectives, sinó que constitueixen un segment molt significatiu de la ciutadania. Una ciutadania que cal posar al centre del projecte local d’arts escèniques i que cal fer créixer, quantitativament i qualitativament, des del teatre i per tal d’incorporar-la activament a les dinàmiques culturals, a les exigències de la plena llibertat d’expressió pròpies d’una societat democràtica i indirectament, com a veritable tercer sector capaç de incidir en el reequilibri entre l’estat i el mercat.

En aquest exercici de creació de noves condicions per a la sostenibilitat dels teatres municipals com a servei públic cal valorar particularment qüestions com la innovació en matèria de gestió, avançant cap a l’establiment de sistemes complexes de cooperació entre els sectors públic, privat i associatiu sense que això signifiqui la privatització del teatre. Cal tenir en compte de manera preferent l’emergència d’un nou perfil de responsable teatral superador i equidistant dels rols característics del comissari o del programador, capaç de gestionar aquests nous ordres de complexitat.

 Per a la qual cosa són també imprescindibles nous programes de formació, noves eines d’avaluació i indicadors, , en definitiva, “laboratoris”, és a dir llocs per a la recerca, el desenvolupament i la innovació, capaços de complementar i projectar cap al futur la valuosa tasca duta a terme al llarg dels darrers anys en l’àmbit de la normalització de l’oferta escènica per estructures intermunicipals compartides.

Finalment, cal recuperar les arrels etimològiques de la paraula cultura, derivada tant del conreu material, com de la devoció o culte. Aquest moment, en el qual la necessitat de fer front a l’adversitat demana als teatres municipals el desplegament de totes les estratègies possibles, pot ser viscut també com una oportunitat en termes ciutadans, tant a nivell personal com a nivell col·lectiu, és dir, “polític” en el millor sentit del terme, i alhora pot constituir un factor de renovació creatiu i escènic de primer ordre.