Cendrillon (a partir del 20 de sembre) Gran Teatre del Liceu


image002

20, 23, 27, 28 i 30 de desembre de 2013 i 2, 3 i 7 de gener de 2014 a les 20.00h; 22 de desembre de 2013 a les 17.00h; i 5 de gener de 2014 a les 18.00h
Cendrillon
Música de Jules Massenet

“Conte de fades” en quatre actes. Llibret d’Henri Cain basat en el conte La Ventafocs de Charles Perrault.

Estrena al Liceu

Cendrillon Joyce DiDonato Karine Deshayes (22 i 28 de desembre; 3 i 7 de gener) Madame de la Haltière Ewa Podleś Doris Lamprecht (22 i 28 de desembre; 3 i 7 de gener) El príncep blau Alice Coote Michèle Losier (22 i 28 de desembre; 3 i 7 de gener) La fada Annick Massis María José Moreno (22 i 28 de desembre; 3 i 7 de gener ) Noémie Cristina Obregón Dorothée Marisa Martins Pandolfe Laurent Naouri Marc Barrard (22 i 28 de desembre; 3 i 7 de gener) El rei Isaac Galán Degà de la facultat / Criat Jordi Casanova Mestre de cerimònies / Criat Toni Marsol Primer ministre / Criat Manel Esteve Madrid Primer esperit / Noia / Criada Ana Puche Segon esperit / Noia / Criada Núria Vilà Tercer esperit / Criada Maria Miró Quart esperit / Criada Mariko Yokoyama Cinquè esperit Marta Valero Sisè esperit / Noia Laura Vila Criat Beñat Egiarte

Direcció musical
Andrew Davis
Direcció d’escena
Laurent Pelly
Reposició
Justin Way
Escenografia Barbara de Limburg
Vestuari
Laurent Pelly
amb la col·laboració de Jean-Jacques Delmotte
Il·luminació
Duane Schuler
Coreografia Laura Scozzi
Nova coproducció Gran Teatre del Liceu / Royal Opera House Covent Garden (Londres) / Théâtre Royal de la Monnaie (Brussel·les) / Opéra de Lille

ORQUESTRA SIMFÒNICA I COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU D
irecció del Cor
José Luis Basso
Estrenada el 24 de maig de 1899 a l’Opéra Comique de París.

Retransmissions de l’òpera en directe: Catalunya Música, 23.12.2013 Ràdio Clàssica, de RNE 2.1.2014
Durada aproximada: 3 hores

Introducció

Cendrillon òpera en quatre actes de Jules Massenet, amb llibret d’Henri Cain, estrenada amb gran èxit a l’Opéra Comique de París el 1899, en els anys de màxim prestigi i popularitat del compositor, es basa en el conte homònim de Charles Perrault ( La Ventafocs en català). L’èxit fou immediat a Europa i també a Amèrica, però aviat anà desapareixent del repertori i no ha estat recuperada fins als darrers decennis del segle XX. Cain segueix el conte de Perrault amb una fidelitat notable. Així, hi trobem, al costat dels personatges més característics –el pare benigne i covard, la madrastra i les germanastres orgulloses i cruels, i la protagonista castigada i humiliada–, una fada padrina que posseeix uns poders meravellosos i un príncep blau, jove i innocent com Cendrillon, interpretat per una cantant transvestida, seguint la tradició del segle XVIII . S’hi mantenen les sabates de vidre que ajudaran a identificar la misteriosa princesa que es presenta al ball de la cort, princesa que es veu obligada a marxar- ne a les dotze en punt de la nit.

Resum argumental

Acte I

A la rica mansió de Madame de la Haltière, els servents ens fan saber com n’és, de pretensiosa i malvada, la mestressa. En canvi, Pandolfe, el seu marit en segones núpcies, és amable i benigne, però no aconsegueix el mínim respecte de part de la muller. Es mostra penedit d’haver deixat les seves propietats per casar-se amb aquesta comtessa rica i poderosa, amb dues filles odioses, mentre la seva pròpia filla Lucette és humiliada i maltractada i ell no té valor per plantar-hi cara. Madame de la Haltière, molt excitada, anuncia a les seves dues filles, Noémie i Dorothée, que el rei ofereix un ball per presentar al príncep hereu les noies dels seus dominis, i no dubta que elles en seran les preferides. Segueix una llarga i còmica escena amb els encarregats de guarnir les joves. Pandolfe es plany de la injustícia que fan a la seva filla, que deixen sola.
Quan tots són fora, apareix Cendrillon, que expressa una penosa condició en relació amb les germanastres i com li dol de no anar al ball de la cort. Decideix que la resignació i fer la feina és l’única sortida possible i finalment s’adorm. Una llum meravellosa indica l’aparició de la fada padrina de Cendrillon, que té poders màgics, acompanyada dels esperits, els follets i les fades que la serveixen.

Ha decidit transformar-la en la princesa més bella i admirada del ball. Dóna ordres per als vestits i joies que ha de lluir i per preparar una carrossa sumptuosa; li dóna unes sabates de vidre que fan que els seus parents no la puguin reconèixer i li ordena que al punt de la mitjanit torni sense gens de retard a casa.

Acte II

A la sala de festes del palau reial, el príncep blau mostra una actitud trista i pensativa malgrat els intents d’alegrar-lo dels cortesans, que pretenen que es diverteixi en la festa que li ha estat preparada. La causa d’aquest estat és que es troba sol, amb unes nits llargues, sense amor. El rei ordena al seu fill que esculli entre totes les convidades a la festa la que més li agradi per casar-s’hi. Les candidates, incloent-hi madrastra i germanastres de Lucette, ballen una sèrie de danses, obsedides per obtenir una mirada amable del príncep, però sense aconseguir-ho.
L’arribada de Cendrillon, bellíssima i radiant amb la vestimenta que li ha preparat la fada, impacta els presents. Però el que cau rendit des del primer moment és el príncep, que intenta conèixer el nom d’aquesta bellesa que ha aparegut a la seva vida, però ella s’envolta d’un ambient misteriós, li diu que és «L’inconnue» («la desconeguda»), encara que reconeix que ell és el seu príncep i que voldria consagrar-li la vida. Les campanes de la mitjanit obliguen Cendrillon a sortir ràpidament, tot deixant l’enamorat desolat.

Acte III

Cendrillon arriba a casa seva després de fugir per les terrasses enmig de la foscor, i havent perdut una de les sabates de vidre. Demana perdó a la fada padrina, plora i riu en recordar les campanades del rellotge i, finalment, constata que la seva felicitat ha desaparegut, que el ball esplendorós i les paraules tendres són cendra novament. Amaga la sabata de vidre i s’amaga quan sent que arriben els parents. Les tres dones, indignades i plenes de gelosia, donen una versió capciosa del que ha succeït: el príncep s’ha adonat després d’uns moments de badoqueria que la noia, una intrigant desconeguda i mal vestida, no valia res i que només era bona per penjar-la. Madame de la Haltière fa després una enumeració ridícula dels mèrits dels seus avantpassats i insisteix amb fermesa que la noia ha estat foragitada del ball per decisió del príncep. El pare aconsegueix fer fora les tres fúries. Pare i filla decideixen canviar de vida i tornar al seu món rural per retrobar-hi la felicitat. Pandolfe surt a preparar les coses, però la bondat i generositat de Cendrillon l’empenyen a no imposar aquest sacrifici al pare i a voler partir ella sola. S’acomiada dels seus records, evoca amb emoció la seva mare i surt sola, de nit, per morir sota l’alzina de les fades.

Al regne de la fada padrina, presidit per una gran alzina, en una nit clara i lluminosa, els esperits acompanyen els cants de la fada. Després d’una dansa, tres esperits avisen de l’arribada d’una noia que plora, i tres més, de l’arribada per l’altre costat d’un pobre noi que també plora. La fada crea una muralla de flors perquè els dos estimats no es puguin veure i cadascun exposa les penes que sent a la persona poderosa que tot ho sap i que els pot guarir. Lucette s’ofereix per assumir ella tota la tristesa perquè ell pugui ser feliç. Els enamorats es reconeixen, ella li fa saber el seu nom, Lucette, i el príncep jura penjar el seu cor de l’alzina encantada per poder veure-la. La fada ho accepta i permet que els enamorats es vegin l’un a l’altre i s’abracin. Es juren amor fidel per sempre més i s’adormen per ordre de la fada, mentre els esperits bressolen els somnis màgics dels amants.

Acte IV

Cendrillon està profundament adormida. El pare, que la mira entendrit, la va trobar inanimada a la vora d’un rierol ja fa setmanes. Comença a despertar-se i vol saber què ha passat en aquest temps. Pandolfe li explica que reia i plorava, que delirava, i que parlava del ball de la cort, del príncep, de l’alzina i el cor sagnant, de la sabata de vidre, etcètera. Tots dos arriben al convenciment que es tracta d’un somni, que tot són fantasies. Des de fora les veus dolces de les noies anuncien l’arribada de la primavera i demanen a Lucette que obri les finestres de bat a bat i que surti a collir flors. Entra, però, Madame de la Haltière, molt excitada, que anuncia que el rei ha convocat les princeses dels llocs més remots per provar si són les propietàries d’una sabata de vidre, i està convençuda que ella i les seves filles hi tindran un protagonisme important.

Entra l’herald, que explica, a més, que el príncep té el cor trencat i se sent morir per l’absència de la princesa desconeguda que estima. Cendrillon, que ha escoltat el missatge, resta convençuda que la seva aventura no ha estat un somni, sinó una feliç realitat, i fa una apassionada súplica a la fada padrina.
A la sala d’honor del palau tindrà lloc amb solemnitat el pas de les princeses que s’han d’emprovar la sabata de vidre. Tornen les princeses, dames i cortesanes que havien intentat en va seduir el príncep, entre les quals les germanastres de Cendrillon i la mateixa madrastra; naturalment, i davant la indiferència de l’enamorat, tenen el peu massa gran. El príncep reconeix que ell busca una divina princesa sense la qual ja no pot viure. Se sent la veu de la fada padrina i apareix màgicament Cendrillon vestida com la nit del ball. El príncep resta extasiat, Cendrillon li demana que torni a la vida. El rei la declara la nova reina, Pandolfe abraça ple d’emoció la filla i fins i tot Madame de la Haltière l’anomena amb gran i ostentós afecte «Ma fille!».
El conte s’ha acabat.

Gatsby i The First Emperor
(Met de Nova York); Robert le Diable , Fidelio i Cendrillon (Covent Garden de Londres); Turandot , Die Bassariden , Tannhäuser i La fanciulla del West (Amsterdam); Dead Man Walking (Dresden); La Rondine , Ariadne auf Naxos , Der fliegende Holländer , Faust i Werther (San Francisco); Der Ring , Billy Budd , Manon Lescaut , Don Giovanni, Parsifal i Otello (Chicago); Porgy and Bess , Fidelio , Die Zauberflöte (Seattle); Lohengrin i Lulu (La Scala de Milà); Mazeppa , Pikovaia Dama , Ievgueni Onieguin (Lió); Tosca (Los Angeles), i Benvenuto Cellini , Fidelio i Elektra (Salzburg). Debutà al Liceu amb Parsifal (2004-05). Hi ha tornat amb Fidelio (2008-09) i Tristan und Isolde (2009-10).

Laura Scozzi (Coreografia)
Estudià a l’Acadèmia d’Art Dramàtic de Roma i a l’Escola de Mimodrama Marcel Marceau de París. Ha explorat totes les tècniques del clàssic al contemporani, jazz, claqué i balls de saló. Com a coreògrafa creà La dolce vita (Grand Ballet de Ginebra), Die sieben Todsünden (Ballet de l’Opéra de París) i col·labora regularment amb Pelly en títols com La vie parisienne a Lió, La belle Hélène i La Grande Ducesse (París) i Cendrillon (Santa Fe, Covent Garden de Londres, Lilla i La Monnaie de Brussel·les). També ha dirigit teatre ( Et puis je m’en fous, vas-y, prends-la ma bagnole i A propos de l’homme singe, entre d’altres) i òpera, amb títols com Benvenuto Cellini i Il viaggio a Reims a Nuremberg; Die Zauberflöte a Nuremberg i Bordeus; Orphée aux enfers (coproducció de les òperes de Berna, Nuremberg i Bordeus), i Les indes galantes a Tolosa de Llenguadoc. Debutà al Liceu la temporada 2009-10 amb La fille du régiment .

José Luis Basso
(Direcció del Cor)
D’origen italoargentí, va entrar de molt jove com a director del Cor del Teatro Argentino de La Plata, fins que el 1989 es va fer càrrec del Cor del Teatro Colón de Buenos Aires. Del 1994 al 2004 va col·laborar al Liceu amb els mestres Romano Gandolfi i Vittorio Sicuri. Posteriorment va assumir la direcció del Cor del Teatro San Carlo de Nàpols. Del 1996 al 2004 fou mestre del Coro del Maggio Musicale Fiorentino. Col·labora habitualment amb Mehta, Sinopoli, Abbado, Muti, Pretre, Ozawa, Sawallisch, Giulini, Chung, Schreier, De Burgos, Bychkov, Pappano, Oren i Gergiev. Va participar en la inauguració de l’Òpera de Xangai i en diverses produccions al Teatre Mariinski de Sant Petersburg. Ha dirigit les orquestres del Gran Teatre del Liceu i dels teatres Maggio Musicale Fiorentino, Colón de Buenos Aires i San Carlo, entre d’altres, en concerts simfònics i de música de cambra. Des del 2004 és director del Cor del Gran Teatre del Liceu.

Joyce DiDonato
(Cendrillon)
Nascuda a Kansas (EUA), ha estat distingida amb el Grammy a la solista vocal clàssica del 2012, Gramophone (artista de l’any) i Echo Klassik Award (cantant femenina de l’any), entre altres premis. El seu repertori inclou òperes de Rossini, Händel i Mozart. De les últimes temporades destaquen les seves interpretacions dels rols titulars de Der Rosenkavalier i La donna del lago (La Scala de Milà), Maria Stuarda (Houston) i Cendrillon (Covent Garden de Londres). Recentment ha cantat en «Last Night of the Proms» (Royal Albert Hall de Londres) i el rol titular de Maria Stuarda (Metropolitan de Nova York), Elena de La donna del lago (Covent Garden i Santa Fe) i Romeo d’ I Capuleti e i Montecchi (San Francisco i Munic). Ha iniciat la temporada amb I Capuleti e i Montecchi (Kansas). Debutà al Liceu la temporada 2005-06 amb Nabucco . Hi ha tornat amb La Cenerentola (2007- 08), un recital (2009-10) i un concert la temporada passada.

Karine Deshayes (Cendrillon)
Llicenciada en literatura per la Sorbona, amplià la seva formació al Conservatori de París. Ha estat membre de l’Òpera Nacional de Lió (Cherubino, Stefano i Rosina). També ha interpretat el rol titular de La Cenerentola (Bordeus i Avinyó) i Béatrice et Bénédict (Estrasburg); Zerlina (Tolosa de Llenguadoc i Montecarlo); Siébel de Faust i Isolier de Le Comte Ory (Met de Nova York); Niklausse (Tolosa de Llenguadoc); Adalgisa (Saint Etienne); Rosina, Sesto de La clemenza di Tito i Romeo d’ I Capuleti e i Montecchi (Avinyó); Poppea de L’incoronazione di Poppea (Bordeus); Charlotte de Werther (Lió); Urbain de Les Huguenots (Teatro Real de Madrid i Estrasburg); Rosina, Elena de La donna del lago , Cherubino, Dorabella, Angelina de La Cenerentola , Carmen i Sesto de Giulio Cesare (Opéra de París), i rol titular de La Navarraise (Salle Pleyel). Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2011-12 amb Faust .

Ewa Podleś (Madame de la Haltière)
Nascuda a Varsòvia, el seu repertori inclou des del Barroc a la música contemporània. Ha cantat a La Scala de Milà, Metropolitan, Lincoln Center i Carnegie Hall de Nova York, Covent Garden i Wigmore Hall de Londres, Deutsche Oper de Berlín, Teatro Real de Madrid, Châtelet i Champs Elysées de París, entre altres escenaris. Ha interpretat els rols titulars d’ Orfeo ed Euridice , Tancredi i Rinaldo, i Adalgisa ( Norma ), Ulrica ( Un ballo in maschera ), Klytämnestra (Elektra ), la Cega ( La Gioconda ), princesa de Suor Angelica , Mrs. Quickly ( Falstaff ), Azucena (Il trovatore ), Haltière ( Cendrillon ), Eboli ( Don Carlo ), Yocasta ( Oedipus Rex ) i la marquesa de La fille du régiment . Debutà al Liceu la temporada 1998-99 amb Alcina . Hi ha tornat en diverses ocasions, entre les quals amb La Gioconda (2005-06), Lucrezia Borgia (2007-08), Pikovaia Dama (2010-11) i Das Rheingold la temporada passada.

Doris Lamprecht (Madame de la Haltière)
Nascuda a Àustria, estudià al Conservatoire National Supérieur de Musique de París i l’École d’Art Lyrique de l’Opéra de París. El seu repertori inclou des de Monteverdi, Bach, Händel (Scipione al Festival de Beaune) i Rameau ( Platée a l’Opéra de París) a compositors contemporanis, com l’estrena absoluta de Le Maître et Marguerite de York Höller al Palais Garnier de París. Ha interpretat Rigoletto (Estrasburg), La Traviata (Orange), Les Brigands (La Bastille), La belle Hélène (Zuric) i Die Zauberflöte (Ais de Provença, Lió i Orange). També ha cantat els rols de Dame Marthe de Faust (Lilla), Brigitta de Die tote Stadt (Opéra de París), Madame Larina de Ievgueni Onieguin (Estrasburg i Avinyó). Recentment ha interpretat La fille du régiment (Opéra de París), Cyrano de Bergerac (Teatro Real de Madrid) i Dialogues des carmélites (Nantes). Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Alice Coote (Príncep blau)
Nascuda a Cheshire (Anglaterra), el seu repertori inclou rols com Dejanira, Carmen, Charlotte de Werther , Dorabella, rols titulars de The Rape of Lucretia de Britten i Ariodante , Marguerite de La damnation de Faust , Penelope, Octavian, compositor d’ Ariadne auf Naxos , Idamante, Poppea i Nerone de L’incoronazione di Poppea , Hänsel, Sesto, Maffio Orsini i Ruggiero d’ Alcina , que ha cantat a escenaris com l’Opera North, Welsh National Opera, Scottish Opera, ENO de Londres, Glyndebourne, Covent Garden de Londres, Opéra i Champs Elysées de París, Amsterdam, Munic, Frankfurt, Salzburg, Chicago, Los Angeles, San Francisco, Toronto i Metropolitan de Nova York. Recentment ha cantat La Favorite (Champs Elysées) i Sesto de Giulio Cesar e, el rol d’Anne Strewson en l’estrena absoluta de Two Boys de Nico Muhly i Octavian (Met), entre d’altres. Debuta al Gran Teatre del Liceu.

Michèle Losier (Príncep blau)

Nascuda a Montreal, estudià a la McGill University i a l’Atelier d’Opéra de la seva ciutat. També formà part del San Francisco Opera’s Merola Program i del Juilliard Opera Center de Nova York. Ha interpretat els rols de Nicklausse (Boston), Wellgunde de Das Rheingold i Götterdämmerung, i Grimgerde de Die Walküre (Seattle), Mrs. Grose de The Turn of the Screw , Lazuli de L’Étoile , Charlotte de Werther (Sydney) i Mercédès (Montreal). Debutà al Metropolitan de Nova York com a Diane d’ Iphigénie en Tauride (2007) i hi ha tornat com a Siébel de Faust . La temporada passada debutà al Covent Garden de Londres com a Siébel i hi ha tornat com a Dorabella. A més, ha cantat el rol de Cherubino i Ruggiero (San Francisco), Charlotte (Montreal), príncep de Cendrillon (Opéra Comique de París) i debutà a La Scala de Milà com a Frasquita. Debutà al Liceu amb Les contes d’Hoffmann la temporada passada.

Annick Massis (Fada)
Nascuda a França, estudià al Conservatori Francis Poulenc de París. Ha cantat a l’Opernhaus de Zuric, Amsterdam, Viena, Deutsche Oper de Berlín, La Monnaie de Brussel·les, La Scala de Milà, La Bastille i Champs Elysées de París, Tolosa de Llenguadoc, Teatro Real de Madrid, Met m i Avery Fisher Hall de Nova York, Verona, Venècia, Florència, Salzburg, Pesaro i Glyndebourne, entre altres escenaris. Del seu repertori destaquen els rols de Semele i Almirena ( Rinaldo ), Donna Anna ( Don Giovanni ), Giunia ( Lucio Silla ), La Folie ( Platée ), Ophélie ( Hamlet ), Marguerite de Valois ( Les Huguenots ), rol titular de Roméo et Juliette i Manon, Amina ( La sonnambula ), Violetta ( La Traviata ), Leïla ( Les pêcheurs de perles ),

Marie ( La fille du régiment )
i els quatre rols femenins de Les contes d’Hoffmann , entre d’altres. Debutà al Liceu la temporada 1999-2000 amb Lucia di Lammermoor . Hi tornà amb un recital la temporada 2000-01.

María José Moreno (Fada) N

ascuda a Granada, estudià a l’Escuela Superior de Canto de Madrid. El 1997 guanyà el Concurs Francesc Viñas de Barcelona. Debutà a l’Staatsoper de Viena amb Il barbiere di Siviglia i hi va tornar amb Les contes d’Hoffmann (Olympia). A La Scala de Milà debutà com a Gilda de Rigoletto . El 2009 debutà al Festival Rossini de Pesaro com a comtessa Adèle i tornà el 2010 amb Demetrio e Polibio . Entre els seus rols principals destaquen Amina, Fiorilla, Donna Anna, rol titular de Lucia di Lammermoor, Elvira d’ I puritani , Marie de La fille du régiment , Amenaide de Tancredi , Rosina d’ Il barbiere di Siviglia, Reina de la Nit de Die Zauberflöte , Ilia d’ Idomeneo i Susanna de Le nozze di Figaro . Debutà al Liceu amb L’elisir d’amore (1997-98). Hi ha tornat amb Alcina (1998-99), Il viaggio a Reims i Orfeo ed Euridice (2002-03), Doña Francisquita (2009-10) i Lucio Silla (2012-13).

Cristina Obregón (Noémie)

Nascuda a Cadis, ha estat distingida amb el premi d’Honor al Conservatori Superior de Música del Liceu. Inicià la seva carrera operística l’any 2000 amb rols com Fiordiligi ( Così fan tutte ), Amore ( Orfeo ed Euridice ), Adina i Giannetta ( L’elisir d’amore ), comtessa de Le nozze di Figaro , ocell del bosc i donzella del Rin ( Tetralogia de Wagner), Anna Glavary ( Die lustige Witwe ), Violetta ( La Traviata ), Mimì ( La Bohème ), Clorinda ( La Cenerentola ) i Manon i Pousette (Manon ). Ha actuat a Bilbao, Oviedo, Gran Canària, Sevilla, la Corunya, Madrid, Finlàndia, Ucraïna, França, Panamà i Venècia, entre altres escenaris. Du a terme, a més, una activitat concertística nacional i internacional. Recentment ha debutat amb el rol protagonista d’ Il viaggio a Reims a La Scala de Milà. Debutà al Liceu amb Le nozze di Figaro (1999-2000). Hi ha tornat en nombroses ocasions, les últimes amb Manon , La Cenerentola i L’elisir d’amore .
Marisa Martins (Dorothée) Va estudiar a Buenos Aires i al Conservatori de Barcelona. El seu repertori abasta Monteverdi (Ottavia, Proserpina i Minerva), Mozart (Dorabella, Annio, Zerlina, Idamante i Tamiri) i Rossini (Roggiero i Doralice). Ha cantat al Teatro Real i La Zarzuela de Madrid, La Monnaie de Brussel·les, festivals de Pesaro i Mozart de la Corunya. Debutà a Salzburg el 2006 amb L’oca del Cairo i Lo sposo deluso . Canta en produccions que combinen música i dansa a Basilea, Lucerna, Berlín, Colònia, Brooklyn Academy of Music de Nova York, Festival de Música Antiga d’Innsbruck i The Fischhouse a San Francisco. Debutà al Liceu amb Don Giovanni (2002-03). Hi ha tornat en innombrables ocasions, les últimes amb Diari d’un desaparegut (2007-08), L’incoronazione di Poppea i L’arbore di Diana (2009-10), Jo, Dalí (2011-12) i Il turco in Italia la temporada passada, a més d’espectacles al Foyer.

Laurent Naouri
(Pandolfe) Després de finalitzar els seus estudis a Londres, inicià la seva carrera a França i internacionalment. El seu ampli repertori inclou uns quaranta rols, des d’òperes barroques a contemporànies. Destaquen les seves interpretacions dels quatre dolents de Les contes d’Hoffmann (París, Madrid, Orange i La Scala de Milà), Golaud de Pelléas et Mélisande al Champs Elysées de París sota la direcció de Bernard Haitink, a Glasgow, Salzburg i Berlín dirigit per Simon Rattle, i a Madrid, i també els rols de comte d’Almaviva (Ais de Provença i Tòquio), rol titular de Falstaff (Lió i Santa Fe), Sharpless (Metropolitan de Nova York) i (Santa Fe, Tòquio i Dallas). Recentment ha interpretat el rol titular de Falstaff (Glyndebourne) i Escamillo (Viena), entre d’altres. Debutà al Gran Teatre del Liceu amb Pelléas et Mélisande (2011-12). Hi va tornar amb Les contes d’Hoffmann la temporada passada.

Marc Barrard
(Pandolfe) Va estudiar al Conservatori de Nimes i amb Gabriel Bacquier. Va iniciar la seva carrera als principals escenaris d’òpera francesos. Ha cantat a La Fenice de Venècia, Gènova, Torí, La Scala de Milà, Bolonya, Lausana, Deutsche Oper de Berlín, Buenos Aires, Tel Aviv, Houston, Hèlsinki, Washington, Los Angeles i Amsterdam. Ha interpretat Die Fledermaus , Cyrano de Bergerac i Le nozze di Figaro (comte) a Montecarlo; Orphée et Eurydice a Bolonya i Montpeller; La Bohème, L’Aiglon i Roméo et Juliette a Lausana; rol titular de Saint François d’Assise a Montreal; Werther (Albert) a Estrasburg i Oviedo; Pelléas et Mélisande a l’Opéra Comique de París; Madame Butterfly , La Traviata i Thaïs a Marsella, i La Bohème , L’italiana in Algeri i Les Troyens a Avinyó. Debutà al Liceu amb Faust (2011-12). També ha participat en «La fascinació per Orient» en ocasió de Madama Butterfly al Foyer (2005-06).

Isaac Galán (El rei)
Nascut a Saragossa, ha estat finalista i guanyador de premis extraordinaris en concursos internacionals, com el Francesc Viñas, Gayarre i Manuel Ausensi. Durant tres temporades fou membre del conjunt de solistes de l’Òpera de Linz (Àustria). Ha estat dirigit per Lorin Maazel, Zubin Mehta, Alberto Zedda, Ottavio Dantone, Philippe Entremont i Jesús López Cobos, entre d’altres. Recentment ha cantat La vida breve (Manuel); Salome , Una cosa rara , Le nozze di Figaro (comte) al Palau de les Arts de València; L’incoronazione di Poppea a Valladolid; Der Freischütz a Sevilla; el rol de Papageno a Saragossa; Poppea e Nerone al Teatro Real de Madrid, i el rol del marquès de la sarsuela El juramento a La Zarzuela de Madrid, i també Silvio a Malta, Barbiere a Viena i Malatesta a Oviedo. Debutà al Liceu amb Les contes d’Hoffmann la temporada passada. A més, participà en «Carlo Goldoni i l’òpera» al Foyer la temporada 2004-05.

Manel Esteve Madrid (Primer Ministre / criat)
Nascut a Barcelona, va cursar estudis de música al Conservatori Municipal i de cant amb el seu pare, Vicenç Esteve. Va debutar el 1997 amb el rol de Joaquín de la sarsuela La del manojo de rosas . El 1999 cantà per pr¡mer cop com a solista els rols de Fiorello i l’oficial d’ Il barbiere di Siviglia . De les seves últimes actuacions destaquen els rols de Poliuto (ABAO de Bilbao), Enrico de Lucia di Lammermoor (Òpera Nacional de Varsòvia), Schaunard (producció de l’Ópera de Oviedo al Festival de Peralada), el general d’ El rey que rabió de Chapí (Palau de les Arts de València), Sonora de La fanciulla del West i Schaunard (La Maestranza de Sevilla), Malatesta (Peralada) i Haly i Papageno (Oviedo). Va debutar al Liceu amb Don Carlos (2006-07). Hi ha tornat en nombroses ocasions, les últimes amb El jugador (2009-10), Lulu i Der Freischütz (2010-11), La Bohème (2011-12) i Les contes d’Hoffmann la temporada passada.

0rquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu Fou la primera orquestra simfònica que es va crear a l’Estat espanyol (1847). El seu primer director titular fou Marià Obiols. Ha estat dirigida per Giovanni Bottesini, Arturo Toscanini, Richard Strauss, Pietro Mascagni, Joan Lamote de Grignon, Bruno Walter, Otto Klemperer, Fritz Reiner, Serge Kussevitzki, Max von Schillings, Albert Coates, Ottorino Respighi, Felix Weingartner, Hans Knappertsbusch, Igor Stravinsky, Antal Dorati, Manuel de Falla, Aleksandr Glazunov, Erich Kleiber, Clemens Krauss, Hans Swarowsky, Eduard Toldrà, Vittorio Gui, André Cluytens, Gianandrea Gavazzeni, Rudolf Kempe, János Kulka, Antoni Ros-Marbà, Václav Neumann, Peter Schneider, Gerd Albrecht, Riccardo Muti, Andrew Davis i Fabio Luisi. Després de l’última reconstrucció, n’han estat directors musicals Bertrand de Billy (1999-2003), Sebastian Weigle (2004-2008) i Michael Boder (2008-2012). Des del setembre de 2012 Josep Pons n’és el director titular.

Cor del Gran Teatre del Liceu Es consolidà als anys seixanta sota la direcció de Riccardo Bottino. En començar la temporada 1982-83, Romano Gandolfi es féu càrrec de la direcció amb Vittorio Sicuri. Posteriorment n’han estat directors Andrés Máspero, William Spaulding i, actualment, José Luis Basso. Entre les seves actuacions cal assenyalar la Segona Simfonia i Schicksalslied de Mahler (Teatro Real de Madrid) i Moses und Aron (Gran Teatre del Liceu), a més del Requiem i la Missa de la coronació de Mozart i la Missa Solemnis de Beethoven. El Cor del Gran Teatre del Liceu ha actuat a Les Arènes de Nimes, amb Il corsaro ; ha interpretat Lucia di Lammermoor a Ludwigshafen, Lucrezia Borgia a París i Goyescas i Noches en los jardines de España a La Fenice de Venècia. Ha cantat sota la direcció dels mestres Albrecht, Decker, Gatto, Hollreiser, Kulka, Mund, Nelson, Perick, Rennert, Rudel, Steinberg, Weikert, Varviso, Maag i Neumann, entre d’altres.
Material extret del programa de mà