Temporada 2019-20 31 de gener i 1 i 2 de febrer a les 20 h (dg 18 h). Sala OM. Preu 16 € UNA HORA ABANS: Dissabte 1 de febrer
Sinopsi
L’obra és una proposta poètica sobre el saber estimar-se. Dues figures en escena, que apunten una idea de polaritat i de viatge des de la mort a l’amor. On acompanya la música, el músic, el so greu del vent en el metall. La desnudez respon a aquest lloc d’intimitat, on ja no existeixen les preguntes. La bellesa en la nuesa del que hi ha i el que esdevé. De vegades allò sublim d’una mà que toca i intercanvia calor i suor, i de vegades vol malament. Altres l’exercici d’exercir l’amor i sostenir-lo. Es construeix i es destrueix, com l’acte de la respiració. És una dansa d’allò que entra en cada univers i que tracta d’engolir per vomitar alguna cosa nova. Dues persones que provoquen l’impuls d’estrènyer els llaços però que volen mantenir-los fluixos per poder desnuar-los ràpid.
La desnudez és un acte de mort, com l’exhalació, treure-ho tot perquè comenci alguna cosa nova i al mateix temps la nuesa és construir amb la il·lusió de que això era allò definitiu.
Podria llegir-se l’obra de darrere cap endavant, on apareix el viatge i el sentit d’una unió sentimental. Una obra que va del negre al blanc, d’un espai cobert a un espai obert.
El riesgo de la propuesta hace de ella una paleta exquisita de imágenes que se le clavan a una en la retina, teniendo que parpadear un par de veces, siendo así víctima de ese micro-segundo de ceguera que cambia por completo la nueva imagen del mundo
Patricia Jorge, querevientenlosartistas.wordpress.com
La desnudez es un dúo desnudo, no es una pareja que se desnuda, son dos cuerpos que cuentan desde la sinceridad. Lo que se construye para desmoronarse, lo que crece para transformarse, lo que muta para quitarse todas las capas que el tiempo fue depositando. Adentrarse en lo profundo que a veces es nítido y otras oscuro pero siempre deja un sabor dulce de la intimidad compartida, una intimidad universal que todos intuimos en el fondo, muy en el fondo. Adentrarse en un edificio en los huesos, en un esqueleto en ruinas. Adentrarse en el mecanismo de un viejo reloj, en el interior de un viejo piano .
Pilar Duque de Estrada
L’obra ha rebut tres Premis MAX l’any 2018 per a Millor Coreografía, Millor espectacle de dansa i Millor intèrpret de dansa
Fitxa artística
Direcció, coreografia i espai
Daniel Abreu
Intèrprets Dácil González i Daniel Abreu
Músic Hugo Portas
Música
Tarquinio Merula, Claudio Monteverdi, Gabriel Fauré y Henry Purcell
Il·luminació
Irene Cantero
Realització escultura
David Benito
Realització vestuari
Ángeles Marín
Coordinació tècnica
David Benito
Assistència producció
Teresa Rivera
Distribució Elena Santonja · Esmanagement
Coproducció Teatros del Canal y Festival Danzatac.
Amb la col·laboració Auditorio de Tenerife, Centro de Danza Canal i Teatro Victoria de Tenerife
Sobre l’obra i el seu procés
La Dácil i jo vam estar uns 2 anys pensant en aquest treball. Vam començar sense nom ni camí. A cada trobada aprofundíem en viatges sense guia, amb balls cada vegada més estranys i sorpreses no classificables, com el que es troba al fons dels calaixos que no es visiten fa temps. Dos anys amb la terra en guaret i en això trobant més bellesa en les coses, en les passes de ball, en les bosses d’escombraries i en els instruments trencats. Construíem i destruíem. Jugàvem amb el temps com a meta, i de vegades el temps simplement era alguna cosa més.
Aquest treball es podria titular perfectament «geografia», perquè tracta de recompondre i revisitar el que hi ha, ja sigui un cos material o un impuls. Ho fem des de la dansa, i és que no per estar més grans deixarem de moure’ns, és més, gairebé el cos dels quaranta anys demana moure’s més, construir amb els últims alens de l’energia reproductiva. I és que la dansa jo ja no sé explicar-la.
El material coreogràfic es mou entre l’amor i la mort, amb canvis ràpids de les dinàmiques que parlen de molts ulls mirant la mateixa cosa. Com ja deia Juan José Millás en algun dels seus contes, la suma de mirades són els racons pels quals Déu intenta entendre el seu propi món, o alguna cosa així era.
I és que aquest treball va d’això, de suggerir un passeig entre l’amor i la mort, en allò polar. Un home i una dona es mouen i van tocant. Van construint alguna cosa líquida, molt d’acord amb la societat moderna.
Daniel Abreu
La companyia
Fundada el 2004, la Cia. Daniel Abreu se situa com una de les més destacades de l’escena nacional espanyola. El treball coreogràfic de Daniel Abreu es defineix en l’ús d’eines senzilles del llenguatge interpretatiu, la força i personalitat dels ballarins, els paisatges suggeridors que deriven en la construcció d’imatges de gran pes proper i oníric i un sensible ambient sonor. Les diferents traduccions de la imatge escènica i un relat de gran pes poètic, característica destacada en cada treball, sustenten cadascuna de les creacions estrenades, amb format de solo o grupal.
L’equip de la Cía. Daniel Abreu està format per ballarins amb gran vocació pel vocabulari físic i la comunicació des de la corporalitat. Fins ara, la companyia ha estrenat més de 60 treballs.
La companyia gira regularment per Europa, Amèrica i Àsia i ha visitat més de 30 països, on ha obtingut notorietat en el públic assistent i la premsa especialitzada, i ha rebut el suport d’institucions com ara el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, l’Institut Cervantes i la Comunitat de Madrid, entre d’altres.
L’any 2011, la Cía. Daniel Abreu entra a formar part del programa europeu Modul Dance, liderat pel Mercat de les Flors.
Daniel Abreu
Daniel Abreu, ballarí i coreògraf, neix a l’illa de Tenerife on comença la seva curiositat i interès pel moviment físic i l’expressió escènica. A més, durant la seva formació artística es llicencia en Psicologia, la qual cosa ha estat molt present en els seus treballs coreogràfics a través d’una acurada simbologia poètica.
Com a intèrpret, ha desenvolupat el seu treball en diferents companyies i col·lectius de dansa i teatre del panorama nacional, i com a creador, atresora una dilatada trajectòria creativa dibuixada per més de seixanta produccions, que s’han pogut veure en molts països, on han estat reconegudes per crítica, públic i diversos guardons, situant-la en una de les més destacades agrupacions de l’actualitat de dansa des de fa anys.
El seu projecte de companyia sorgeix gairebé imperceptiblement l’any 2004, sent el volum de creacions i de col·laboracions que van donar lloc al concepte del que avui coneixem com Cia. Daniel Abreu. Com a conseqüència de tot aquest treball creatiu, Daniel Abreu ha estat convidat a impartir diferents tallers i cursos, en els quals comparteix la seva visió creativa i d’eines tècniques corporals i d’expressió.
Paral·lelament continua proper a altres realitats creatives, com la de dirigir projectes per a altres agrupacions i creadors com Fattoria Vittadini Zagreb Dance Company, la Companyia Nòmades, Projecte Titoyaya i el Teatr Tanca Zawirowania, entre d’altres.
L’any 2011 entra a formar part de el prestigiós grup d’artistes que conformen el programa europeu Modul Dance.
Entre el reconeixement obtingut al llarg de la seva trajectòria destaquen el Premi Nacional de Dansa 2014 en la categoria de creació, atorgat pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esport; el Premi a la Millor Direcció al INDIFESTIVAL de Santander 2010; el Premi del Jurat a la Coreografia en el XVIII Certamen Coreogràfic de Madrid (2005); el Premi Fundació AISGE a un ballarí excel·lent, per assistir a l’American Dance Festival (2005) rebut en el marc de l’XVIII Certamen Coreogràfic de Madrid (2005) i la menció com Ballarí més Destacat de la IV Certamen Coreogràfic de Maspalomas (1999).
L’any 2015 és nomenat Fill Predilecte per l’Il·lustre Ajuntament de la Matanza de Acentejo (Tenerife).
Altres biografies
Dácil González
Natural de Las Palmas de Gran Canaria, realitza els estudis superiors de dansa de l’especialitat de coreografia i tècniques d’interpretació de la dansa. Ha treballat per a la Cía. 10 &10 Danza, el Staatstheater Darmstadt, Ai Do Project, La Piel Danza, la Companyia de Teatre Els Visitants i la Compañía Arrieritos, entre moltes altres. Després de crear el solo A mí no me gusta hablar i el duo Cuando digo una palabra juntament amb Gustavo Martín, va fundar l’any 2009 la companyia LA. Otra Compañía Danza juntament amb Jesús Caramés i Gustavo Martín. Forma part de la Cía. Daniel Abreu des de 2009.
Hugo Portas
Natural de Vigo, és graduat en interpretació per la Northwestern University de Chicago, després de ser becat per la Fundació Caja Madrid dins del seu programa de Formació de Postgrau als Estats Units. Actualment compagina la tasca docent com a Professor de Tuba de Conservatori Professional de Música d’Osca amb col·laboracions amb orquestres simfòniques, festivals, grups de cambra i altres projectes pedagògics i d’arts escèniques (Orquestra Simfònica de Navarra, Aldeburgh Music Festival, Quimera Brass, Keep in Touch Tuba Project o Matarile Teatre) amb els que busca aprofundir sobre diferents repertoris i llenguatges. La influència dels seus mestres Alfonso Mollà i Manuel Martínez i el seu interès per la investigació fan que actualment treballi en la seva tesi sobre els Ensenyaments de Tuba a Espanya com Doctorand per la Universitat d’Oviedo.
Irene Cantero
Natural de Sevilla i establerta a Madrid és ballarina, coreògrafa i il·luminadora. Posseeix la llicenciatura en escenografia per la RESAD, així com el grau superior de dansa en l’especialitat de coreografia i interpretació del Conservatori Superior María de Ávila. L’any 2016 rep una Beca d’Investigació multidisciplinar per l’Acadèmia d’Espanya a Roma, així com una altra Beca per assistir a l’ImPulsTanz el 2013.
David Benito
licenciat en Histlòria de l’Art i en Belles Arts, totes dues a Madrid. Treballa en teatre, fotografia i arts plàstiques. Cap tècnic de la sala El canto de la cabra de Madrid, entre 2006 i 2008. Durant aquest temps i fins ara, ha col·laborat com a il·luminador amb companyies, directors i coreògrafes com Elena Còrdova, La Tristura, Volta de Rosca, Montse Penela, Mònica García … i com a coordinador i tècnic amb les companyies El canto de la cabra, Magrinyana, Lengua blanca i Guindalera; i els directors d’escena i coreògrafs Carlos Marquerie, Carlos Fernández, Daniel Abreu, Sonia Gómez i Angélica Liddell.