El Museu Marítim de Barcelona es troba emplaçat a l’edifici de les Drassanes Reials de Barcelona, un espai dedicat a la construcció naval entre el segle XIII i el segle XVIII, surt documentat amb data de l’any 1243, on s’assenyalen els límits de Barcelona, fent esment d’unes drassanes. Està declarat museu d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya
La Junta del Patronat de l’Institut Nàutic de la Mediterrània havia impulsat la creació d’un museu marítim juntament amb una biblioteca naval, ja que l’Escola de Nàutica de Barcelona, fundada el 1769, disposava d’una col·lecció de models i d’instruments amb el nom de Museu o Gabinet Naval, que amb la inauguració de la nova seu al Pla de Palau s’instal·laren a seva la planta baixa. Aquesta col·lecció és la que esdevindria la base del museu que es pretenia crear i que al lliurament de les Drassanes Reials de Barcelona en 1935, per l’abandonament de les institucions militars que les ocupaven, va fer que es destinés l’edifici a aquest museu
Amb data 23 d’octubre de 1936 i per decret de la Generalitat es va crear el Museu Marítim de Catalunya, Josep Tarradellas, conseller Primer de la Generalitat, signava el decret :
« La necessitat d’instal·lar el Museu Marítim de Catalunya en un lloc avinent per conservar-hi, valorats, els exemplars del Museu de l’Institut Nàutic de la Mediterrània i els nombrosos que, en el moment actual, poden aplegar-s’hi, aconsella destinar per a Museu Marítim la part antiga de les Drassanes, indret nobilíssim per l’arquitectura i la tradició marítima de Catalunya que evoca. L’Ajuntament de Barcelona havia decidit destinar a finalitats culturals l’edifici de les antigues Drassanes, bon punt fossin aptes per a alguna instal·lació. Ha arribat ara el moment de fer-hi la instal·lació definitiva del Museu Marítim de Catalunya. »
Durant els atacs i bombardejos provocats per la guerra civil espanyola, es va prendre la decisió d’evacuar les peces més importants i traslladar-les al Mas Figarola, situat a la població de Seva Aquestes circumstàncies de la guerra i el canvi de règim van impedir que el museu obrís les seves portes al públic, fins que es va inaugurà el 18 de gener de 1941, ja amb el nom de Museu Marítim de Barcelona
La constitució del «Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona», va ser un acord entre l’Ajuntament, la Diputació i l’Autoritat Portuària de Barcelona, feta amb data de 1 de febrer de l’any 1993.
Des de l’any 1999 el museu s’ha obert a la ciutat, fent servir part dels seus espais per la celebració d’actes diversos amb la cessió i lloguer a altres entitats de la ciutat per exposicions i activitats pedagògiques.
El mes d’octubre de 2009 van començar les obres de restauració de part de les Drassanes Reials, inaugurades en febrer de 2013.[9] Durant aquesta rehabilitació s’ha canviat la teulada, aïllant l’edifici i climatitzant l’espai. Durant les obres, s’ha descobert una necròpoli roma
D’estil gòtic, la seva construcció es va realitzar en una primera etapa entre els anys 1283/1328 i la segona entre 1328/1390. Amb posterioritat s’han realitzat reformes i ampliacions, mantenint-se bàsicament la seva estructura original.
L’entrada es fa per un portal d’arc de mig punt format amb dovelles, sobre el qual hi ha un signe heràldic de la Diputació amb la data d’una reforma del segle XVII, i sobre ell un escut atribuït a Pere el Cerimoniós.
De planta rectangular, a cada angle tenia una torre, de les quals es conserven dues amb coronació de merlets catalans, alguns trams de muralla i el portal de la Drassana o Santa Madrona. L’interior té una divisió en deu naus gòtiques formades per pilastres rectangulars d’uns sis metres d’altura, de cadascuna surten quatre arcs per a formar el suport del sostre a dues aigües. Les mesures d’algunes de les naus són d’uns 120 metres de longitud i entre 8,40 i 13,5 metres d’amplària, havent-hi una nau de 4,82 metres d’amplària. A la part posterior hi ha tres naus anomenades de la Generalitat, situades transversalment a les altres i construïdes cap a l’any 1618.
Per encàrrec de la Diputació de Barcelona, l’arquitecte Adolf Florensa va fer una restauració entre 1957/1966 per l’ús del Museu Marítim.
A partir de l’any 1985, es van projectar nous canvis, amb objectiu de una nova restauració del conjunt pels arquitectes Esteve i Robert Terrades, passant de 4000 m² de l’any 1941 als 10000 m². dedicats a exposició, 1500 a serveis i 2.200 a jardins.
A l’entrar són les primeres naus que ens trobem, on es mostren els fons arqueològics des de principis de l’era cristiana, com àmfores romanes, ceps d’àncores i moles, així com armes i peces d’artilleria, com la dita La Pantera amb les armes i el nom de Francesc III gravats i fosa al Ducat de Mòdena l’any 1751.
A la sala Roger de Llúria s’exposa la rèplica a mida natural, de la qual també es va construir en aquestes drassanes l’any 1571, la galera reial de Joan d’Àustria, vaixell insígnia a la Batalla de Lepant. Es va començar la construcció de la rèplica l’any 1965,[11] quedant acabada per al IV Centenari de Lepant commemorat el 7 d’octubre de 1971. Les dimensions són de 60 metres d’eslora, metres de mánega i 30 rems a banda i banda de l’embarcació.
Al final de la sala de Jaume I, es passa a l’edifici del segle XIV i a la part alta de l’escala principal entre diversos objectes de decoració es troba la col·lecció dels mascarons de proa, entre ells es troben:
El Ninot del segle XIX, representant a un noi amb la gorra de visera a la mà, pròpia del marí.
El Negre de la Riba, que va tenir gran popularitat perquè havia estat, després del desballestament del veler al qual pertanyia, a l’entrada d’un magatzem d’efectes navals al Moll de la Riba.
La Blanca Aurora, és una talla policromada que va estar a la proa de la corbeta Blanca Aurora, construïda l’any 1848 a Lloret de Mar, sent el retrat de Maria Parés filla del capità i armador Silvestre Parés.
Sala Capmany
Anomenada així en honor de l’historiador, filòleg i militar Antoni Capmany i de Montpalau (Barcelona 1742-Cadis 1813).
Formada per tres grans naus, resultat d’una ampliació efectuada al segle XVII, està destinada a la navegació a vela, amb models de totes classes i abundant documentació marítima. Destaca un model del segle XVIII d’un navili de dos ponts i cinquanta canons. De les Escoles de Nàutica catalanes del segle XVIII es representen els velers més característics, com el de la fragata Barcelona. En aquesta sala es mostren excel·lents aquarel·les i olis de velers i retrats d’armadors, realitzats per Josep Pineda Guerra, Evans, Mongay, Soler Rovirosa, etc.
Sala de Pere el Cerimoniós
Es troba en aquesta sala una escultura realitzada en pedra per Enric Monjo l’any 1955 de Pere el Cerimoniós. Està dedicada a la col·lecció de models des de l’origen fins a l’època dels velers per a la navegació de més altura, com una col·lecció d’embarcacions Filipines i naus d’altura de l’època del faraó Sahure (cap a 2600 a.JC).
A les vitrines es troben exposats models de vidre i figures de plom amb uniformes de la Marina, fermalls i penjolls amb temes marins i vaixells en ampolla. Hi ha una dedicació monogràfica a Narcís Monturiol amb models dels seus Ictíneos, plans i records, així com un retrat realitzat per l’escultor Frederic Marès i un retrat del pintor Ramon Martí Alsina. També es mostren documentació i records d’Isaac Peral.
Col·leccions de ceràmica catalana, valenciana, anglesa i holandesa amb motius marítims i vitrines amb instrumental marí com octants i sextants, sonars mecànics, baròmetres, compàs o agulles nàutiques, ballestes i astrolabis nàutics.
Sala Ramon Llull
Les exposicions d’aquesta sala són referides principalment a la cartografia nàutica i a instruments nàutic-astronòmics. Té magnífics portalans dels segles XV, XVI i XVII, el més antic és el de Gabriel de Vallseca (Mallorca,1439),[13] pergamí datat, que va pertànyer a Amerigo Vespucci, segons consta al dors a una nota que diu haver pagat per ell vuitanta ducats d’or de marc.[14] Hi ha altres cartes d’en Francesc Oliva, amb una obra realitzada a Marsella de l’any 1658 i un Atlas Nàutic dissenyat a Mesina el 1592 per Joan Oliva.
Sala d’Art popular
Es mostra en aquesta sala peces populars de pintures i principalment ex-vots d’antics santuaris mariners de tot el litoral català, tractats amb gran encant i poder expressiu.
Sala Marquès de Comillas
El seu nom es deu al fundador de la Companyia Transatlàntica Espanyola Antonio López y López, Marquès de Comillas.
Es dedica a l’exposició de l’època de la propulsió mecànica a partir del vapor de rodes. Es troben nombrosos models de bucs d’empreses navilieres com de bucs de guerra.
De l’escenògraf Josep Mestres Cabanes hi ha dos diorames, un representa la Marina Mercant al port de Cadis i l’altre la Marina de Guerra amb una divisió de l’Armada Espanyola per les costes de Cartagena.
Museo Marítimo de Barcelona
El Museo Marítimo de Barcelona (en catalán: Museu Marítim de Barcelona) se encuentra ubicado en el edificio de las Atarazanas Reales de Barcelona, fue un espacio dedicado a la construcción naval entre los siglos XIII y XVIII, que se encuentra documentado con fecha del año 1243, donde se señalan los límites de Barcelona, haciendo mención de unas atarazanas.
Con fecha 23 de octubre de 1936 y por decreto de la Generalidad se creó el Museo Marítimo de Cataluña, desde unos años atrás y por la Junta del Patronato del Instituto Náutico del Mediterráneo, se había impulsado la creación de un museo marítimo junto con una biblioteca naval, ya que la Escuela Náutica de Barcelona, fundada en 1769, disponía de una colección de modelos y instrumentos con el nombre de Museo o Gabinete Naval. Esta colección es la que sería la base del museo que se pretendía crear y que a la entrega de las Atarazanas a la ciudad, por el abandono de las instituciones militares que lo ocupaban, hizo que se destinara el edificio a dicho museo.
Por los ataques y bombardeos provocados por la guerra civil española del año 1936, se tomó la decisión de evacuar las piezas más importantes y trasladarlas al Mas Figarola, situado en la población de Seva. Estas circunstancias de la guerra y el cambio de régimen impidieron que el museo abriera sus puertas al público, hasta que se inauguró el 18 de enero de 1941, ya con el nombre de Museo Marítimo de Barcelona.
La constitución del Consorcio de las Atarazanas de Barcelona, fue un acuerdo entre el Ayuntamiento, la Diputación y la Autoridad Portuaria de Barcelona que se realizó con fecha del 1 de febrero del año 1993.
Desde el año 1999 el museo se ha abierto más a la ciudadanía, donde parte de sus espacios son para la celebración de actos diversos con la cesión y alquiler a otras entidades de la ciudad para exposiciones y actividades pedagógicas.
De estilo gótico, su construcción se realizó en una primera etapa entre los años 1283/1328 y la segunda entre 1328/1390. Con posterioridad se han realizado reformas y ampliaciones, manteniéndose básicamente su estructura original.
La entrada se hace por un portal de medio punto formado con dovelas, sobre el que hay un signo heráldico de la Diputación con la fecha de una reforma del siglo XVII, y sobre él un escudo atribuido a Pedro IV de Aragón, el Ceremonioso.
De planta rectangular, en cada ángulo tenía una torre, de las que se conservan dos con coronación de almenas, algunos tramos de muralla y el portal de la Drassana o Santa Madrona. El interior tiene una división en diez naves góticas formadas por pilastras rectangulares de unos seis metros de altura, de cada una salen cuatro arcos de sillería para formar el apoyo de la techumbre a dos aguas. Las medidas de algunas de las naves son de 120 metros de longitud y entre 8,40 y 13,5 metros de anchura, habiendo una nave de 4,82 metros de anchura. En la parte posterior hay tres naves llamadas de la Generalidad, situadas transversalmente a las otras y construidas el año 1618.
Por encargo de la Diputación de Barcelona, el arquitecto Adolf Florensa hizo una restauración entre 1957/1966 para el uso del Museo Marítimo.
A partir del año 1985, se proyectó nuevos cambios, con objetivo de una nueva restauración del conjunto, por los arquitectos Esteve y Robert Terrades, pasando de 4000 m2. del año 1941 a los 10000 m2. dedicados a exposición, 1500 a servicios y 2200 a jardines.
Al entrar son las primeras naves que nos encontramos, donde se muestran los fondos arqueológicos desde principios de la era cristiana, como ánforas, cepos de anclas y muelas, así como armas y piezas de artillería, como la llamada La Pantera con las armas de Francisco III de Módena y su nombre grabado, y fundida en el Ducado de Módena en el año 1751.
En la sala Roger de Lauria se expone la réplica a medida natural, de la que también se construyó en estas atarazanas en el año 1571, la Galera Real de Juan de Austria, barco insignia en la Batalla de Lepanto. Se empezó la construcción de la réplica en el año 1967, quedando terminada para el IV Centenario de Lepanto conmemorado el 7 de octubre de 1971. Sus dimensiones son de 60 metros de eslora y 30 remos a cada banda de la embarcación
Al final de la sala de Jaime I, se pasa al edificio del siglo XIV y en lo alto de la escalera principal entre diversos objetos de decoración se encuentra la colección de los mascarones de proa, entre ellos se encuentran:
El Ninot del siglo XIX, representando a un muchacho con la gorra de visera en la mano,propia del marino.
El Negro de la Riba, que tuvo gran popularidad por haber estado, después del desguace del velero a que pertenecía, como adorno en la entrada de un almacén de efectos navales en el Muelle de la Riba .
La Blanca Aurora, es una talla policromada que estuvo en la proa de la corbeta Blanca Aurora, construida en el año 1848 en Lloret de Mar, siendo el retrato de María Parés hija del capitán y armador Silvestre Parés.
Sala Capmany
Llamada así en honor del historiador, filólogo y militar Antoni Capmany i de Montpalau (Barcelona 1742-Cádiz 1813).
Formada por tres grandes naves, resultado de una ampliación efectuada en el siglo XVII, está destinada a la navegación a vela, son modelos de todas clases y abundante documentación marítima. Destacando un modelo del siglo XVIII de un navío de dos puentes y cincuenta cañones. De las Escuelas de Náutica catalanas del siglo XVIII se representan los veleros más característicos, como el de la fragata Barcelona. En esta sala se muestran excelentes acuarelas y óleos de veleros y retratos de armadores, realizados por José Pineda Guerra, Evans, Mongay, Soler Rovirosa, etc.
Sala de Pedro el Ceremonioso
Se encuentra en esta sala una escultura realizada en piedra por Enric Monjo en 1955 de Pedro el Ceremonioso. Está dedicada a la colección de modelos desde el origen hasta la época de los veleros para la navegación de más altura, como una colección de embarcaciones filipinas y naves de altura de la época del faraón Sahura (hacia 2600 a.J.C.). En vitrinas se encuentran expuestos modelos de vidrio y figuras de plomo con uniformes de la Marina, broches y colgantes con temas marinos y barcos en botella.
Hay una dedicación monográfica a Narciso Monturiol con modelos de sus Ictíneos, planos y recuerdos, así como un busto realizado por Frederic Marès y un retrato de Martí Alsina. También se muestran documentación y recuerdos de Isaac Peral.
Se muestran colecciones de cerámica catalana, valenciana, inglesa y holandesa con motivos marítimos y vitrinas con instrumental marino como octantes y sextantes, sónar mecánicos barómetros, compás o agujas náuticas, ballestillas y astrolabios náuticos.
Sala Ramón Llull
Las exposiciones de esta sala son referidas principalmente a la cartografía náutica y a instrumentos náutico-astronómicos. Tiene magníficos portulanos de los siglos XV, XVI y XVII, el más antiguo es el de Gabriel de Vallseca (Mallorca, 1439), pergamino datado que perteneció a Américo Vespucio, según consta al dorso en una nota que dice haber pagado por él ciento treinta ducados de oro de marco.
Sala de Arte popular
Se muestra en esta sala piezas populares de pinturas y principalmente exvotos de antiguos santuarios marineros de todo la costa catalana, tratados con gran encanto y poder expresivo.
Sala Marqués de Comilla
Su nombre se debe al fundador de la Compañía Trasatlántica Española, Antonio López y López, marqués de Comillas.
Se dedica a la exposición de la época de propulsión mecánica a partir del vapor de ruedas. Se encuentran numerosos modelos de buques de empresas navieras así como de buques de guerra.
Del escenógrafo José Mestres Cabanes hay dos dioramas, uno representa la Marina Mercante en el puerto de Cádiz y el otro la Marina de Guerra con una división de la Armada Española por las costas de Cartagena