| Barcelona, 6 d’abril · El fundador i director de la Sala Beckett de 1988 a 1997, José Sanchis Sinisterra, hi torna amb El lugar donde rezan las putas o Que lo dicho sea, una comèdia interpretada per Paula Iwasaki i Guillermo Serrano. Un text amb el qual l’autor vol abordar com podria ser un “teatre en temps de ràbia”.
Amb aquesta obra, Sinisterra retorna a la seva època de “teatre en el teatre” que tan bé li va funcionar amb muntatges com Ñaque o de piojos y actores, ¡Ay, Carmela!, Pervertimento y otros gestos para nada o El cerco de Leningrado.L’espectacle està actualment en cartell a Madrid, on fa temporada del 15 de març al 15 d’abril al Teatro Español, i està distribuït i produït en gira pel Nuevo Teatro Fronterizo, centre d’investigació i creació teatral que dirigeix José Sanchis Sinisterra a Madrid.
En Ròmul i la Patri són una parella de joves actors que, en un cobert gairebé abandonat, s’afanyen a crear un espectacle adaptat als seus recursos limitats. Oscil·len entre dos temes «descomunals»: l’Alexandria del segle IV, amb la filòsofa Hipàtia i el seu deixeble Sinesi com a protagonistes, i el tràgic destí del comunisme, amb Lise i Arthur London sacsejats per les turbulències revolucionàries i reaccionàries del segle XX.
I, a més, resulta que aquest anodí lloc de treball i creació, a banda de ser freqüentat per algunes de les dones que «treballen» en aquest barri amb mala fama, sembla ser també via d’accés a un misteriós món subterrani en el qual s’agiten els oblidats, els vençuts, els escombrats i esborrats per la Història, amb majúscula. «Els de baix», sí, que -força cabrejats- aviat començaran a reclamar als dos saltimbanquis biomecànics una segona oportunitat…
Sinopsi
Una parella de joves actors s’afanyen per crear un espectacle que s’ajusti a les seves aptituds artístiques i a les seves possibilitats econòmiques. Entrellaçant l’humor, la fantasia i la política, els protagonistes volen crear un nou estil teatral, un teatre de ràbia que exposi la crítica social que impera als carrers. Un joc amb un seguit d’enigmes que aspiren a suscitar altres tantes preguntes en la ment de l’espectador.
És possible? Pot el teatre usar els seus poders d’evocació i invocació per reescriure la Història, per reparar els perdedors, per recuperar allò que hauria pogut ser i no va ser? L’espectacle no pretén respondre aquestes preguntes, però si suscitar-les, juntament amb moltes altres, i deixar-les vagarejant. |
