L’HONOR ÉS NOSTRE, SR. ESPRIU! Biblioteca de Catalunya 25, 26 i 27 d’octubre


untitled

L’HONOR ÉS NOSTRE, SR. ESPRIU!
Antics alumnes de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual
Biblioteca de Catalunya
25, 26 i 27 d’octubre

Organitza:
la perla 29
Amb la col·laboració de:

FITXA ARTÍSTICA
Sota la direcció de Jordi Dodero i Ernest Serrahima
Equip d’ex-alumnes de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual: Maria Jesús Andany; Pilar Aymerich; Montserrat Castellvell; Joan Cirera; Josep A. Codina, Jordi Dodero; Francesc Estévez; Carme Fortuny; Anna Frigola; Saskia Giró; Julià de Jòdar; Maria Jesús Lleonart; Maite Lorés; Josep Minguell; Margarida Neyra; Montserrat Ramos; Carme Sansa; Ernest Serrahima; Isabel Torras; i Joan Vallès.

LA PERLA 29 I L’EADAG
Resulta evident que un parla perquè altres han estat “salvant els mots”. I quan un fa teatre avui en dia a Barcelona ha de sentir-se d’alguna manera hereu i descendent de molta gent que porta anys lluitant i treballant. Per a nosaltres el pes d’aquesta història no és gens feixuc, sinó que se’ns fa alegre i necessari. És un honor per La Perla 29, acollir al nostre espai, als antics alumnes de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que tantes batalles porten a l’esquena i al cor. I a través d’ells, tot allò que es va fer i que es continua fent amb un autor com Espriu. Tots ells, uns i altres, són els nostres mestres. Oriol Broggi, director de La Perla 29

ON NEIX AQUEST PROJECTE?
Eren els primers anys seixanta. A la Cúpula del teatre / cine Coliseum de la Gran Via de Barcelona hi havia instal·lat el FAD (Foment de les Arts Decoratives), que es composava de diverses seccions. Però, de molt, la més activa va ser una escola d’Art Dramàtic que presidia un director teatral jove, Ricard Salvat, amb l’ajut indispensable de la novel·lista Maria Aurèlia Capmany. I el de la senyora Carme Serrallonga. I encara amb d’altres. Però no tan inoblidables, cadascun a la seva manera, com els tres pilars que acabo de dir. Pel jovent que volia aprendre a fer teatre, principalment com a actors / actrius, però no únicament, a Barcelona ja existia un Institut del Teatre, aleshores, amb perdó, tan ple de teranyines com ho estaven aleshores els teatres de la ciutat, a no ser que vingués des de Madrid alguna representació mig decent. Compte, quan Herman Bonnin, anys més tard, va ser nomenat director de l’Institut del Teatre, tot va canviar-hi, i per bé.

Però tornem on érem. No sé com va córrer la veu, però l’EADAG (Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual) va rebre de seguida una munió d’alumnes que somiava certa mena de teatre diferent del que agonitzava, literalment agonitzava, als pocs teatres de la ciutat que, com deia, encara subsistien. I en aquella Cúpula, no n’hi havia cap, de teranyina. Perquè a la Cúpula (quan ens referíem a l’Escola dèiem la Cúpula i ja està) es van viure uns aires diferents, oberts, moderns, algun cop una mica complicats, sempre plens d’energia, de descobriments, de vida diferent de la que es vivia al carrer. Tots els que vam ser-hi més o menys temps, recordarem sempre vivències de tot ordre, centrades en el teatre, però no únicament, dins d’aquell sorprenent paradís noucentista, d’aquells locals bellíssims i avui, què hi farem, abandonadíssims.

Ser allà dintre era, entre altres coses, viure com si estíguéssim instal·lats en algun lloc
lluny del franquisme. Salvat era més seriós i més cautelós, però arraulits al voltant de la Maria Aurèlia Capmany, o fins de la Carme Serrallonga, amb llibertat, el món se’ns va obrir una mica, el suficient per poder sortir a buscar ja pel nostre compte. Per anar a veure món. Molts de nosaltres, dins dels àmbits teatrals, però també fora d’ells. Perquè sí, perquè era inevitable, perquè després les coses, almenys aquells primers anys seixanta, van canviar de manera inevitable, i tota aquella gent jove vam anar a altres bandes i, és clar, vam viure altres històries. Ara bé, darrere nostre, a la Cúpula, hi va arribar un nou, inquiet jovent. Una nova experiència.
Però mai, mai més, amb el pas dels anys, cap de nosaltres, els dels primers temps, vam poder oblidar aquells dies, aquells moments, aquelles experiències. Mai.

Han passat molts i molts anys des d’aleshores. I ara, Jordi Dodero, un de la nostra colla, de sobte, va tenir el bon acudit de reunir-nos a tots en un dinar. I en Julià de Jòdar, un altre de la nostra colla, va suggerir de participar en les celebracions del centenari de Salvador Espriu oferint al públic un recital dels antics alumnes de l’EADAG que ha rebut l’ajuda del comissariat de l’Any Espriu i l’acollida de Oriol Broggi i la seva companyia de La Perla 29 en aquest Teatre de la Biblioteca. La idea és reviure, d’alguna manera, almenys per un instant, l’olor d’un temps i d’un lloc, la Cúpula. Potser farem una mica el ridícul, però si, en algun instant, el féssim, tant se’ns en dóna. El possible ridícul d’algun moment no tindrà res a fer davant els nostres riures, la nostra alegria, la recuperació de la memòria, potser amb alguna llàgrima inevitable, però mai, en cap cas, amb tristesa. I què farem, exactament? Que ho expliqui, si vol, Jordi Dodero.
Josep Maria Benet i Jornet

QUÈ VEUREM?
Mare meva! En quin embolic m’has posat, Josep Maria.
Aquí va, doncs, aquesta petita sinopsi del que serà l’espectacle que els antics alumnes de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) estrenarem al Teatre de la Biblioteca de Catalunya per celebrar, a la nostra manera, el centenari del naixement de Salvador Espriu i contribuir a la difusió de la seva obra.
L’honor és nostre, Sr. Espriu

Aquest títol el suggerí en Pere Salabert per a un projecte de muntatge sobre un argument d’ell que, tard o d’hora, voldríem representar. Era pels volts de març d’aquest any, quan començàvem a posar fil a l’agulla per embastar aquest espectacle.
Dels diversos treballs que vàrem dur a terme de l’obra de Salvador Espriu, a la Cúpula, n’hem fet una tria per donar pas a la dramatització de poemes, algunes proses i monòlegs, tot amanit amb dades històriques i moments que vàrem viure i gaudir al seu costat. Aquest treball s’alimenta d´un altre, que, amb aquest títol, va presentar Ernest Serrahima el 1996.
Una hora amb Salvador Espriu

A la segona part, presentarem un dels sainets d’Espriu més divertits i més representats arreu dels teatres del país.
Conversió i mort de Quim Federal

Una peça que varen estrenar Maria Aurèlia Capmany en el paper de Rosenda; Julià Navarro, en el de Quim Federal; Manel Trilla, que va donar vida al Sagristà; i Lluís Quinquer, que hi feia d’ataconador.
I això és tot. El millor que podem fer és recomanar-vos la vostra assistència, si voleu ser espectadors d’un fet únic. Els antics alumnes tenim l’honor d’haver viscut i après al costat d’un gran poeta i servidor de la llengua dels Països Catalans.

Jordi Dodero i Rodés