Activitats d´oci i de cultura

Tertulies, cinema, teatre, viatges, rutes…


bd644284-6ab1-41c0-b665-0871c96437f4

 

 

 

 

 

 

 

La Santa Espina, d’Enric Morera, l’obra cabdal del teatre líric català
L’Orquestra Simfònica del Vallès presenta el primer concert extraordinari de la temporada, La Santa Espina, emmarcada en els actes de celebració de l’Any Morera.

La Santa Espina és la sarsuela més reconeguda de Catalunya i el llegat més important del mestre Enric Morera i Viura (1865-1942) que inclou la sardana més popular de la nostra història.

L’OSV l’ha inclòs aquesta temporada en el marc dels actes commemoratius de l’Any Morera, en què se celebra el 150è aniversari del naixement del compositor. Es tracta d’un concert que no s’interpreta íntegrament al Palau de la Música des de la seva prohibició el 1924 a mans de les dictadures de Primo de Rivera i Franco, per les seves connotacions catalanistes. Musicada per Enric Morera el 1907, amb text d’Àngel Guimerà, l’obra és una clara mostra de l’efervescència cultural catalana de principis del S.XX i un símbol d’agermanament popular.

L’OSV de la mà del seu director titular, Rubén Gimeno, interpretarà la sarsuela els pròxims 2 de desembre a les 21h, al Palau de la Música Catalana i 4 de desembre a les 21h al Teatre La Faràndula de Sabadell:

La Santa Espina
Rondalla en tres actes i sis quadres
Música d’Enric Morera (1865-1942)
Llibret d’Àngel Guimerà (1845-1924)

Coral Polifònica de Vilafranca (David Hernàndez i Urpí, director)
Rubén Gimeno, director
Orquestra Simfònica del Vallès

VEUS SOLISTES
David Alegret (tenor): Gueridó, Pastor i protagonista
Anna Alàs i Jové (soprano): Rosa Vera / Dardell, Enamorada d’Arnold
Enric Martínez –Castignani (baríton): Ulric, Trobador del príncep Arnold

NARRADOR
Sergi Mateu

Concert dedicat a:

Fotografia: Juanma Peláez

La Santa Espina

Se circumscriu dins del moviment anomenat Teatre Líric Català, que el musicòleg Xosé Aviñoa limita entre els anys 1894 i 1908. Músics de la talla de Granados o Pahissa, o el mateix Morera, juntament amb escriptors com Guimerà, Rusiñol o Pitarra, entre d’altres, es van comprometre a produir obres líriques a cavall entre l’òpera italiana, l’imponent espectacle wagnerià i la sarsuela espanyola. Tot plegat amb un intent de produir un veritable teatre musical català autòcton.

Una de les produccions més significatives d’aquest Teatre Líric Català fou precisament La Santa Espina. El divuitè dels vint números, corresponent a l’acte tercer, donà lloc a la famosa sardana amb el mateix nom, convertida en emblema del catalanisme polític, particularment gràcies a la prohibició expressa del Governador Civil de Barcelona, general Losada, l’any 1924.

La rondalla de La Santa Espina fou estrenada al teatre Principal de Barcelona el 19 de gener del 1907 i es va tornar a programar el desembre del mateix any, amb un total de més de dues-centes representacions. La producció va anar a càrrec d’Espectáculos y Audiciones Graner, sota la direcció teatral de Modest Urgell. L’èxit que va obtenir l’obra va ultrapassar totes les expectatives, ja que no era habitual que una obra musical es mantingués en cartell més d’un parell o tres de setmanes. Fins i tot la pròrroga va durar més del que es preveia a causa de la continuada aclamació popular.

L’argument de l’obra és de caràcter fantàstic, amb tots els elements propis del gènere d’aquesta època: bruixes, bruixots, sirenes, reialmes de terres llunyanes, encanteris… Tot plegat amb un rerefons de reivindicació nacional en uns moments polítics molt delicats i tensos per a la societat catalana i el catalanisme polític. Pel que fa a la música, la partitura de Morera es manté dins de l’estricte àmbit tonal i sempre molt d’acord amb el caràcter del llibret.

El número que després es convertiria en la popular sardana es troba, com hem dit, al tercer acte de l’obra i correspon al moment en què es presenten les captives catalanes. Després d’una introducció de caràcter poètic i evocador, seguit d’un motiu de dansa, comença la intervenció de la secció femenina del cor que irromp a escena amb els coneguts versos ‘Som i serem gent catalana’. De fet, però, la sardana de l’obra comença directament als llargs, coincidint amb la modulació a menor. La música inicial difereix dels curts de la sardana, ja que la mètrica de la melodia és diferent, fins al punt que amalgama compassos ternaris amb binaris. Morera va adaptar aquesta música per convertir-la definitivament en sardana independent el mateix 1907. La primera versió amb lletra que se’n conserva és l’enregistrament d’Emili Vendrell datat l’any 1918, en el qual només hi ha text als llargs, que és on encaixa correctament amb la música. Posteriorment se n’han fet diferents adaptacions en què la lletra comença també als curts.

Font: Ed. Boileau La Santa Espina (1a edició, desembre 2011)

Comments are closed.

VIDEO

SUMARI

Activate the Wp-cumulus plugin to see the flash tag clouds!

Col.laboradors


Facebook de Catacultural