Mona de Pasqua
La mona de Pasqua és un dolç esponjós que sol menjar-se acompanyat de xocolata, ou dur i llonganissa seca. És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències s’han acabat.
Actualment, les mones presenten una gran diversitat, encara que abans generalment eren rodones. Inicialment, la mona era una massa de coca elaborada amb sucre, i d’altres llaminadures, amb ous durs a sobre, tal com es veu al dibuix de la dreta del segle XIX, però amb el temps els ous es van tornar de xocolata i a la fi van esdevenir la base de la mona. Tradicionalment s’elaborava amb tants ous com anys tenia l’infant, encara que la mona mai no superava els dotze ous, car només es regalava fins que els nens feien la primera comunió (antany s’efectuava els 12 anys). Al País Valencià i Múrcia, en canvi, no va evolucionar i encara manté la forma original d’un brioix (tonya) amb l’ou dur al damunt.
Actualment al País Valencià la mona de Pasqua es pot trobar amb un ou dur al damunt o amb un caramull de clara d’ou, que es cou amb la mateixa cuita de la mona, la qual cosa hi deixa una mena de caputxó. Al mateix País Valencià hi ha llocs on la mona és típica tot l’any, sense l’ou dur damunt, i pot rebre noms com tonya, panou, pa socarrat, coca bova i altres noms (vegeu: Tonya). És el cas, com per exemple, d’Alberic, a la Ribera Alta, d’on és típic el característic panous, coca d’aire o pa cremat, noms que fan referència al color torrat i a la presència d’ous encara que sigui en forma de merenga torrada per decorar. Ja se’n parla al manuscrit Formulari pràctic de cuina, de Joan Company (1905, «pa cremat a l’estil d’Alberique»).[3]
La mona tradicional, a Catalunya i la Franja de Ponent, té generalment forma de tortell. Hi ha varietats més senzilles fetes de pa de pessic, gema, xocolata, etc., en forma de tortell només amb ous, aguantat per unes tires de pasta -per tant en aquest cas es cou tot junt al forn- i, si convé, pintades (Montsià, Baix Ebre, comarques de Castelló, Franja de Ponent etc.). La presència de l’ou de Pasqua, és present a tot Europa, des d’Anglaterra fins a Ucraïna, com a símbol de la resurrecció primaveral.
Al Principat de Catalunya és tradició que el padrí o l’avi regalin la mona al seu fillol i néts el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida, en principi després de missa, tot i que actualment no sempre es va a la missa. El Dilluns de Pasqua era tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d’amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el qual no hi mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi.
Gairebé a tot el Principat i al País Valencià és tradicional que el padrí o l’avi obsequiïn el fillol amb la mona, en la qual sempre hi ha l’ou. Al segle XVIII ja era l’obsequi clàssic del padrí als seus fillols, i el nombre d’ous que tenia la mona corresponia amb l’edat del nen fins que arribava a 12 anys. En aquest moment, potser com a punt final d’aquests obsequis, el nombre d’ous era de tretze. El pastís que els acompanyava era una confecció senzilla de rebosteria, coneguda com a coca de Pasqua, i podia agafar diverses formes d’animals o d’objectes, com passava a l’Estat francès amb els «pains d’épice».
La tradició de la mona de Pasqua s’aparella amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata, i és des de mitjan del segle XIX que les mones perden llur senzillesa inicial i la seva presentació es fa més complicada, ja que s’ha d’enriquir amb ornaments de sucre caramel·litzat, ametlles ensucrades, confitures, crocant, anissos platejats i, naturalment, els ous de Pasqua pintats; tot això coronat per figures de porcellana, fusta, cartó o tela.
A Barcelona van destacar en la confecció de la mona Agustí Massana, que tenia la seva pastisseria acreditada al carrer d’En Ferran, i un altre excel·lent pastisser anomenat Medir Palet, del carrer d’Avinyó. Amb el temps, Massana va aconseguir un gran èxit amb les seves mones rematades per una figura caricaturesca, no poques vegades inspirada en algun polític de l’època, que movia afirmativament el cap. Van ser conegudes com » Sí, senyors». En canvi, el molt antic Forn de Sant Jaume va presentar sempre unes mones més clàssiques i tradicionals, amb el seu pastís elaborat mitjançant una fórmula secreta de la casa, a la qual es donava el nom de «pasta cristiana».
Els valencians, així com molts menorquins, que van emigrar a Algèria durant el segle XIX i que en bona part es van establir a Orà, van portar-hi la mona i el costum d’anar a menjar-la al camp el dia de Pasqua. De fet, en els receptaris algerians actuals, sempre hi apareix la granota, a part d’altres plats típics dels territoris catalanoparlants, com la paella, la «melsa», entre altres. Aquests algerians d’origen europeu i especialment els provinents de tot Catalunya han aportat aquesta tradició a França, dient-ne la «Mouna», i de retruc aquesta tradició s’ha implantat a la Catalunya del Nord.