SHAKESPEARE A CATALUNYA : Exposició al vestíbul del TNC (novembre 2014 – gener 2015)


 

 

shakespeare_expo_cap

 

 

 

 

 

SHAKESPEARE A CATALUNYA
Exposició al vestíbul del TNC
novembre 2014 – gener 2015
Comissariat: Albert Arribas

Documentació: Ferran Dordal
Teatre Nacional de Catalunya
Plaça de les Arts, 1 E
08013 Barcelona
www.tnc.cat

 

 

Presentació

L’estudi de Shakespeare a Catalunya és una eina molt interessant per comprendre en profunditat la cultura catalana. A banda de l’interès d’observar quines influències ha pogut tenir el bard anglès sobre diversos moments de la nostra història, allò que resulta extraordinàriament revelador per a la nostra realitat més urgent és observar la presència que ha tingut d’una manera concreta a Catalunya durant els dos darrers segles.
En efecte, la mirada sobre la recepció de la seva obra ens permet resseguir com la nostra cultura ha donat diferents «raons de ser» a les arts escèniques segons els diferents interessos socials, econòmics i polítics que han anat tenint els grups de poder i la ciutadania al llarg dels anys.
Aquestes «raons de ser» que donen sentit al teatre —o n’hi han donat en algun moment— divideixen l’exposició en cinc blocs de contingut. Així, quan es llegeix Shakespeare en funció d’aquesta divisió conceptual, resulta força evident que, si el teatre ha tingut sentit durant els últims dos-cents anys, ha estat perquè ha donat resposta a un seguit de necessitats reals de la societat catalana, que de vegades han estat modificades pel temps, o han acabat trobant en altres manifestacions culturals algunes respostes més completes o ajustades. I el nostre teatre ha intentat continuar oferint les seves pròpies respostes a aquestes necessitats, però sovint no ha aconseguit tenir la mateixa incidència social que havia mostrat en altres circumstàncies històriques.

Observar la presència de Shakespeare a Catalunya, doncs, pot ser una bona manera de comprendre millor «on som» i «on podem anar», dues preguntes segurament imprescindibles si ens volem plantejar seriosament «on volem anar».

 

1. L’ÒPERA DE SANG I FETGE
o, Otel·lo, Macbeth i altres venjances

«Aquest monstre dels ulls verds, que es burla de la carn que l’alimenta»

Quan alguns personatges de William Shakespeare van començar a sovintejar els teatres de Catalunya a partir del segle XIX , o bé s’expressaven cantant òpera, o bé parlaven la llengua d’alguna companyia d’actors italians.
Així, mentre els erudits d’inspiració francesa o castellana s’esforçaven a citar —no tant a llegir— l’obra del bard anglès i n’elogiaven la universalitat, els espectadors hi connectaven a través dels seus ressons sanguinaris de drama romàntic, ben propers a les obsessions locals.

Rossi, introductor de Shakespeare
L’actor italià Ernesto Rossi (1827-1896), admirat arreu d’Europa per les seves creacions de personatges com Otel·lo, Macbeth, Hamlet o Shylock, va ser l’introductor de l’obra de William Shakespeare als escenaris catalans, en els quals va treballar els anys 1866, 1868, 1875 i 1884.
La seva presència als jardins del Passeig de Gràcia va ser rebuda en general amb un gran entusiasme, fins al punt que Serafí Pitarra va crear un personatge obsessionat per ell a Coses de l’oncle! i el setmanari satíric Lo noi de la mare va assolir un gran èxit en publicar la il·lustració de l’actor com a Otel·lo feta per Tomàs Padró.

Els grans efectes especials
Quan a la ciutat de Barcelona es consolidava una nova oferta d’oci per donar resposta a les demandes creixents que els augments demogràfics comportaven, una bona garantia de públic per a un espectacle era disposar d’un «aparat» escènic que atragués el públic.
En aquest sentit, una de les novetats més destacades van ser els efectes especials que van fer furor amb la representació del Macbeth de Giuseppe Verdi al Liceu. Des de 1863, el gran atractiu d’aquest muntatge eren els «espectres» que s’hi podien veure gràcies a un efecte òptic aconseguit entre projector de llum i un vidre inclinat, en el qual s’hi reflectien les aparicions fantasmagòriques.

Les ferides socials
La segona meitat del segle XIX va ser especialment convulsa a causa de les diferents guerres d’Àfrica i les contínues guerres carlines. La premsa satírica de l’època recull nombroses mostres de l’obsessió social pel trauma col·lectiu que provocaven aquests conflictes polítics, les ferides dels quals encara es deixen sentir actualment en alguns casos.
No és estrany, doncs, que les inquietuds d’aquella ciutadania trasbalsada connectessin amb la violència domèstica d’un general moro —Otel·lo— o amb les tribulacions que provoquen a Macbeth o Hamlet els enfrontaments intestins entre els successors a la corona després que hagi mort el rei.

IMATGES BLOC 1

Ernesto Rossi «guarint» un empresari amb Hamlet i Otel·lo (1866)

Ernesto Rossi impressionant el públic com a Otel·lo (1866)

Ernesto Rossi com a Hamlet, amb una reina Gertrudis que recorda Isabel II (1866)

Xenofòbia contra els moros durant la guerra de Melilla (1893)

Macbeth , dir. Calixto Bieito (Teatre Romea, 2002)

L’òpera Macbeth al Teatre Principal (1866)

Els «espectres» de Macbeth al Liceu (1864)

Un cap tallat de mentida per als «espectres» de Macbeth al Liceu (1864)

MCBTH , dir. Àlex Rigola (TNC, 2012)

Fullets operístics variats

Esbossos de Sigfrid Burmann per a Macbeth (Teatre Tívoli, 1942)

L’òpera Otello de Rossini al Liceu (1866)

L’òpera Otello de Rossini al Teatre Principal (1866)

El tenor Francesco Tamagno com a Otel·lo ( ca. 1876-1877)

El tenor Franco Cardinali com a Otel·lo ( ca. 1890)

El baríton Ramon Blanchart a Otel·lo (1908)

El tenor Icilio Calleja com a Otel·lo (1915)

El tenor Ernesto Colli com a Otel·lo (València)

El tenor Giuseppe Villani com a Otel·lo (1864)

Túnica d’Enric Borràs a Otel·lo ( ca. 1910)

Haik d’Enric Borràs a Otel·lo ( ca. 1910)

Capa d’Enric Borràs a Otel·lo ( ca. 1910)

Caricatura de Verdi de 1887, any de l’estrena del seu Otello

 

2. EL SAINET DE COSTUMS
o, Falstaff, l’Harpia, Shylock i altres afers domèstics

«Oh, poderós amor, que en certs casos fas d’un home una bèstia»

La cultura de masses catalana va néixer en bona part en català gràcies a l’enorme connexió que els nous públics populars tenien amb els sainets de costums i les paròdies dels antics drames d’honor.
Quan Shakespeare comenci a parlar en català als escenaris, doncs, mantindrà una íntima complicitat amb aquest gènere «menor» tan arrelat a aquell imaginari teatral, i per això algunes de les seves peces més sainetístiques gaudiran durant molt de temps d’una insòlita popularitat.

La paròdia com a motor cultural
A la segona meitat del segle XIX es comença a articular la nova societat de masses catalana, especialment a través dels balls, del teatre musical o de les societats privades. L’augment demogràfic havia generat nous sectors socials que aspiraven a ocupar un lloc actiu en la vida de la ciutat, i sovint aquests nous sectors utilitzarien el mecanisme de la paròdia per apropiar-se dels antics espais públics des d’una sensibilitat pròpia. Així, les processons religioses esdevindrien cercaviles; les sessions de Jocs Florals, cerimònies carnavalesques; els drames romàntics en castellà, sainets paròdics en català de gran èxit de públic.
No és estrany, doncs, que en el gruix de les primeres reescriptures teatrals de Shakespeare a casa nostra hi destaquin les diferents paròdies de l’òpera Otello amb un català macarrònic- italianitzant, o bé la paròdia de la primera reescriptura catalana «seriosa» d’una obra shakespeariana.

La llengua popular de Sagarra
La popularitat que van tenir les traduccions de Josep Maria de Sagarra responia a la proximitat que aquestes oferien en relació a la llengua amb què l’escriptor català escrivia les seves obres teatrals, que havien aconseguit grans èxits de públic amb l’ús d’una versificació àgil i d’un llenguatge entenedor per als seus espectadors.
Aquestes traduccions oferien doncs una gran «frescor» escènica, perquè aconseguien que les obres de Shakespeare responguessin als codis teatrals i lingüístics que els espectadors catalans ja comprenien i apreciaven. Això explica també que s’escollissin les traduccions de Sagarra —en lloc de les nombroses versions noucentistes existents— per a la primera edició realment popular que es va publicar del teatre de Shakespeare en català.

Diversitat o norma
Una de les obres de Shakespeare que durant els dos darrers segles ha estat més traduïda i representada amb major èxit a Catalunya és una comèdia que segurament ja no forma part del nostre imaginari col·lectiu: es tracta de The Taming of the Shrew , la qual ha estat traduïda al català amb títols tan diversos com La feréstega domada , La fera amansida o L’amansiment de l’harpia .
El fet que cada nova traducció de l’obra hagi proposat un títol diferent, i que la memòria col·lectiva no n’hagi privilegiat un per damunt dels altres, potser respon a la naturalesa més «sainetística» que no pas «culturalista» de la seva popularitat, de la mateixa manera que la llengua catalana utilitzava sense complexos infinites variacions d’una mateixa paraula abans de la reforma ortogràfica de Pompeu Fabra l’any 1913.


Les alegres casades de Windsor , dir. Carme Portaceli (Festival Grec, 1994)

Figurins de Les alegres comares de Windsor , Gaspar Gracián (1944)

Facsímils simbòlics de l’edició de les traduccions de Sagarra

Teatrí de Maurici Vilomara per a Falstaff (Liceu, 1896)

Disseny de Soler i Rovirosa per a Les alegres comares de Windsor , emprat a Falstaff (Liceu, 1896)

Les alegres comares de Windsor , dir. Frederic Roda (ADB, Teatre Romea, 1959)

Las alegres comadres de Windsor , cia. Emilio Thuiller (Teatre Eldorado,1902)

La feréstega domada (Teatre Català de la Comèdia, 1938)

Adaptació infantil de La fera sotmesa , dir. Jaume Batiste (1973)

Facsímils simbòlics de les diferents edicions de The Taming of The Shrew

El debut de Parking Shakespeare amb L’amansiment de la fúria (2009)

Paròdia d’Abelard Coma de l’ Otello de Rossini (1874)

Paròdia de Josep M. Codolosa de Les esposalles de la morta de Víctor Balaguer (1881)

Joaquim Montero com a Shylock (Teatre Romea, 1925)

El mercader de Venècia , dir. Sergi Belbel (Teatre Poliorama, 1994)

El marxant de Venècia , companyia Vila-Daví (Teatre Romea, 1925)

L’actor italià Ermete Novelli com a Shylock (1895)

El mercader de Venècia , dir. Rafel Duran (TNC, 2012)

3. EL CULEBROT MELODRAMÀTIC
o, Julieta, Romeo i altres amors prohibits

«El meu únic amor, nascut del meu únic odi»

L’emotivitat amorosa predominant en la societat de masses, de caire melodramàtic, ha situat Romeo i Julieta en un lloc privilegiat dins l’imaginari col·lectiu contemporani.
El triomf de la sensibilitat —eròtica i cronològica— del drama burgès, consolidada pels cànons noucentistes i per la construcció d’una nova cultura «adolescent» basada en les estètiques audiovisuals, ha convertit la història de la parella d’amants shakespearians en una icona de la nostra època.

Les esposalles de Balaguer
De la mateixa manera que les dues col·leccions populars de Shakespeare en català —traduïdes per Sagarra i Oliva respectivament— comencen amb Romeo i Julieta , el primer text teatral escrit en català a partir d’una obra de William Shakespeare va ser Les esposalles de la morta , amb la qual Víctor Balaguer va reescriure les desventures de la parella d’enamorats més famosa de tots els temps .
Aquesta tragèdia inaugura el capítol de les reescriptures teatrals en català del bard anglès, i ho fa amb una certa sensació de «subcultura» que acompanyarà bona part de les reescriptures — sovint massivament populars— de la tragèdia més peculiar de Shakespeare: el Balaguer de maduresa només es responsabilitzaria de la seva producció teatral a partir de les seves reescriptures de Coriolà i Juli Cèsar, i miraria de passar pàgina pel que fa a aquesta incursió en el sentimentalisme escrita només tres anys abans de la publicació de les seves Tragèdies .

La invenció de l’adolescència
L’obra de Romeo i Julieta està molt vinculada a l’aparició de les anomenades «indústries culturals», que d’una manera general expliquen l’articulació de la nova cultura popular de masses, sobretot a partir de l’aparició dels mitjans de comunicació audiovisuals, perquè ha trobat en la tràgica història dels amants de Verona una mina d’or que no s’esgota a l’hora de generar productes pensats especialment per al públic jove i adolescent.
La primera gran indústria cultural de Catalunya en un sentit modern va ser probablement el Noucentisme, amb el seu programa de reordenació sistemàtica del panorama lingüístic, estètic i polític català. En l’àmbit escènic, una de les seves fites més destacades va ser la creació de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic l’any 1913, reconvertida posteriorment en l’actual Institut del Teatre, que faria la seva primera incursió shakespeariana amb Julieta i Romeu d’Adrià Gual.

Shakespeare Superstar
La presència de Romeo i Julieta a la cultura popular audiovisual compta amb fenòmens continus de gran impacte social, des de West Side Story fins a High School Musical , passant per la relectura de la vida del dramaturg anglès a Shakespeare in love , la identificació de l’amant masculí amb l’ídol adolescent Leonardo Di Caprio, o la producció per part de la BBC d’una sèrie d’obres de Shakespeare per a la televisió —que a catalunya s’estrenaria a TV3 precisament amb Romeo i Julieta un dia de Sant Jordi.
Algunes d’aquestes versions assoliran una popularitat tan gran que fins i tot faran el salt als escenaris comercials per propiciar nous fenòmens de públic, sempre deutors —d’una manera més o menys explícita— amb el famós «melodrama» de Shakespeare.

IMATGES BLOC 3

Romeo y Julieta , dir. Ricardo Calvo (Teatre Novetats, 1913)

Romeo i Julieta , dir. Esteve Polls (Teatre Victòria, 1986)

Els actors italians Rossi i Cantini a Romeo i Julieta ( ca. 1865)

L’actor Leonardo Di Caprio a la pel·lícula Romeo + Julieta (1996)

Facsímils simbòlics de les traduccions de Salvador Oliva

Les esposalles de la morta ; reescriptura de Romeo i Julieta (1879)

Primer volum de la col·lecció de les traduccions de Salvador Oliva

Primer volum de la col·lecció de les traduccions de Josep M. de Sagarra

El Romeo i Julieta de la BBC a TV3, per Sant Jordi (1984)

Romeo i Julieta , dir. Josep Maria Mestres (Teatre Lliure, 2003)

High School Musical ; musical inspirat en Romeo i Julieta (Teatre Tívoli, 2009)

West Side Story , dir. Ricard Reguant; musical inspirat en Romeo i Julieta (Teatre Tívoli, 1961)

Carmen Amaya a Los Tarantos ; pel·lícula inspirada en Romeo i Julieta (1963)

Shakespeare in love ; pel·lícula inspirada en Romeo i Julieta (1998)

Romeu i Julieta , dir. Maurice Durozier (Mercat de les Flors, 1999)

Cartell de La Trilogia de l’amor amb l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (Teatre Goya, 6-8 maig 1920)

Fotografies de l’obra Julieta i Romeu , dir. Adrià Gual (ECAD 1920)

Esbossos escenogràfic d’Adrià Gual per a Julieta i Romeu (1920)

4. EL TEATRE ÍNTIM
o, Puck, Ofèlia i altres somnis de grandesa
Teatre Nacional de Catalunya Plaça de les Arts, 1 E 08013 Barcelona Tel. 34 933 065 700 Fax 34 933 065 701

«Les coses vils, i baixes, i vulgars, l’amor les fa semblar dignes i nobles»

Els somnis escènics del Noucentisme no van acabar de tenir una presència pública veritablement significativa, a pesar dels intents de construir unes estructures institucionals que permetessin desenvolupar plenament el seu programa cultural.
En canvi, la traducció sistematitzada de les obres de Shakespeare va proporcionar a les elits catalanes la possibilitat de construir una nova tradició cultural amb una naturalesa lingüística —i ideològica— més ajustada als criteris estètics d’aquest moviment que va estructurar amb èxit l’imaginari catalanista posterior.

Per una moral prerafaelita
La influència del prerafaelitisme en determinades elits artístiques catalanes de finals del segle XIX i inicis del XX va ser molt notable, i va contribuir a gestar-hi la necessitat d’oferir una resposta cultural a la revolució industrial que fos capaç d’influir directament sobre la societat i els seus costums des d’una òptica moral i nacional, en la qual les arts havien de tenir un paper destacat.
La mort d’Ofèlia, símbol de la puresa femenina d’origen shakespearià, va ser una de les principals icones prerafaelites. A la mateixa època, el personatge va gaudir d’una considerable presència escènica gràcies al Hamlet del compositor Ambroise Thomas, ja que de fet Ofèlia és la veritable protagonista d’aquesta òpera que va tenir una gran popularitat a la Catalunya del tombant del segle XIX .

El somni del Noucentisme
El Teatre Íntim fundat per Adrià Gual, que pretenia modernitzar el panorama escènic català, s’adreçava a un cercle reduït de la intel·lectualitat burgesa. L’any 1908, Adrià Gual va voler obrir-lo al públic general i va fundar la Nova Empresa del Teatre Català; la intenció inicial era fer-ne un «Teatre Nacional», a pesar que el projecte va fracassar aviat per manca de públic.
Per a la inauguració al Teatre Novetats es va triar una obra de Shakespeare molt significativa, El somni d’una nit d’estiu , traduïda per Josep Carner, de la qual només es van fer dotze representacions malgrat l’entusiasme dels seus impulsors. En el pròleg a l’edició del text, titulat «Abans de tot», Carner relacionava implícitament aquella obra amb els primers èxits electorals de la Lliga Regionalista, i oferia la seva traducció com un «vot a favor» de la nova Catalunya somniada.

Traducció vs. Tradició
El Noucentisme va entendre la traducció com la possibilitat de reconstruir el cànon teatral català des d’uns nous paràmetres lingüístics i ortogràfics, que acabarien creant una barrera simbòlica sovint infranquejable entre els lectors posteriors i aquells textos publicats abans de la reforma de Pompeu Fabra —a qui, significativament, l’escriptora Carme Montoriol dedicaria la seva celebrada versió dels Sonets .
Shakespeare es va començar a publicar en català, de manera sistemàtica, l’any 1907 —data de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans per Prat de la Riba—, però la presència d’aquelles traduccions dalt dels escenaris va ser força limitada, perquè usaven una llengua massa poètica i poc teatral, que no trobava la connexió amb el públic. El cas més extrem en aquest sentit va ser la versió d’ El Rei Lear feta per Alfons Par amb un català arcaic a imitació dels nostres grans poetes medievals.

Fugir al bosc per ser lliures
L’obra representada més vegades durant els inicis del Teatre Lliure va ser Al vostre gust , una comèdia de Shakespeare que els estudiosos han agermanat sovint amb El somni d’una nit d’estiu perquè presenta la fugida al bosc d’uns amants que trobaran en aquell espai de llibertat una zona on poder explorar les seves ambigüitats identitàries.
Aquell muntatge d’ Al vostre gust , que reclamava de manera explícita un teatre compromès i de proximitat, sense grans decorats ni mitjans espectaculars, va estrenar-se l’any 1983 just dos mesos després que haguessin començat les emissions de TV3. Així doncs, alhora que a Catalunya la nova cultura mediàtica feia les primeres passes, també s’hi consolidava un influent model de teatre que reclamava un paradigma més «íntim» per a les arts escèniques.

IMATGES BLOC 4

La soprano catalana Graziella Pareto com a Ofèlia (1908)

La soprano romanesa Hariclea Darclée com a Ofèlia (ca. 1897-1900)

La soprano francesa Cecilia Ritter com a Ofèlia ( ca. 1880-1885)

La soprano catalana Josefina Huguet com a Ofèlia ( ca. 1896)

La soprano nord-americana Anna Fitziu com a Ofèlia (1914)

La soprano italiana Cesira Ferrari com a Ofèlia (1904)

La soprano catalana Mercè Capsir com a Ofèlia ( ca. 1914)

Fotografies d’ El somni d’una nit d’estiu , dir. Adrià Gual (Teatre Novetats, 1908)

Figurins per a Al vostre gust , de Fabià Puigserver (Teatre Lliure, 1983)

Segona edició del Festival Shakespeare, dedicada a El somni d’una nit d’estiu (2006)

Figurins per a El somni d’una nit d’estiu , de Rafael Richart (1948)

Facsímils simbòlics de la Biblioteca Popular dels Grans Mestres

Facsímils simbòlics de les traduccions de Magí Morera i Galícia

Facsímils simbòlics de les traduccions de Cèsar August Jordana

Els Sonets traduïts per Carme Montoriol, dedicats a Pompeu Fabra (1928)

Volums d’adaptacions noucentistes de Shakespeare (Eugeni d’Ors, Carles Soldevila, Salvador Vilaregut, Josep M. Millàs-Raurell)

Volums de poesia catalana contemporània d’inspiració shakespeariana (Bartra, Vinyoli, Comadira, Formosa, Balasch)

Magí Morera: «Els actors catalans estan preparats per representar Shakespeare?»

5. LA TRAGÈDIA DEMOCRÀTICA
o, Hamlet, Lear i altres dilemes catalans

-
«Ser o no ser, aquesta és la qüestió»

La societat occidental recorre sovint a Shakespeare per interrogar-se sobre les grans preguntes que pesen —d’una manera més o menys urgent— sobre la seva ciutadania en relació a les qüestions identitàries, tant a nivell individual com col·lectiu.
Així, l’inici de la democràcia a Catalunya és el moment en què les obres de Shakespeare començaran a tenir per primer cop una presència habitual als nostres escenaris.

Hamlets democràtics
La tragèdia més emblemàtica de Shakespeare no començarà a ser habitual als escenaris en llengua catalana fins a l’arribada de la democràcia. A partir d’aquest moment, el teatre català ja no deixarà de plantejar-se els seus dubtes sobre si vol «ser o no ser», de manera que el personatge hamletià sovint esdevindrà una metàfora que acabarà representant els actors que l’encarnen.
La primera obra teatral en català que s’emetrà en color per la televisió serà el Hamlet protagonitzat per Enric Majó amb traducció de Terenci Moix, que posteriorment es representarà a la Plaça del Rei de Barcelona amb gran èxit de públic i es convertirà d’alguna manera en una icona dels primers anys de la democràcia que inaugurarà una destacable llista de Hamlets catalans.

Pensar sobre Catalunya a través de Shakespeare
L’estudi de Shakespeare a Catalunya és una eina molt interessant per comprendre en profunditat la cultura catalana. Per una banda, ens permet observar quines influències ha pogut tenir el bard anglès sobre diversos moments de la nostra història; per altra banda, a través de la mirada sobre la recepció de la seva obra, ens permet resseguir com la nostra cultura ha donat diferents «raons de ser» a les arts escèniques, unes raons que sovint han conviscut —i conviuen— sense deixar d’evolucionar en el temps.
Alfons Par i Ramon Esquerra van ser els dos principals estudiosos d’abans de la guerra civil espanyola que van treballar a fons la presència de Shakespeare a Catalunya. Durant els darrers anys, també ha augmentat el nombre d’estudis sobre el tema, a pesar que hi continua havent espais verges que probablement encara tenen molt a explicar-nos sobre la nostra identitat.

El primer Lear en català
El Rei Lear , que molts estudiosos consideren la millor obra de William Shakespeare, no va arribar a ser estrenada en català fins l’any 2004, quan Calixto Bieito va dirigir-ne un muntatge al Teatre Romea, amb Josep Maria Pou com a protagonista i traducció de Joan Sellent.
Així doncs, havien passat exactament quatre-cents anys des que el dramaturg anglès va escriure la peça —es calcula que entre 1604 i 1605— fins que aquesta va aconseguir trepitjar un escenari en la nostra llengua.

IMATGES BLOC 5

L’actor italià Ermete Novelli, un dels primers Hamlets europeus que van visitar Catalunya (1910)

Margarida Xirgu com a Hamlet (Montevideo, 1938)

Anna Lizaran com a Lear (Teatre Lliure, 1996)

Núria Espert com a Hamlet (Teatre Lliure, 2015)

Josep Maria Pou com a Lear (Teatre Romea, 2004)

El Rei Lear , dir. Ingmar Bergman (Teatre Tívoli, Congrés Internacional del Teatre, 1985)

Enric Majó com a Hamlet (Plaça del Rei, 1979)

Lluís Homar com a Hamlet (Teatre Grec, 1999)

Xavier Albertí com a Hamlet (Teatre Malic, 1995)

Andrius Mamontovas com a Hamlet, dir. Eimuntas Nekrosius (TNC, 2003)

Eduard Fernández com a Hamlet (Teatre Lliure, 2006)

Lars Eidinger com a Hamlet, dir. Thomas Ostermeier (Teatre Lliure, 2008)

Julio Manrique com a Hamlet (Biblioteca de Catalunya, 2010)

European House , versió lliure de Hamlet d’Àlex Rigola (Teatre de Salt, 2005)

Rubèn de Eguía com a Guillem/Hamlet a L’Hort de les Oliveres de Narcís Comadira (TNC, 2015)

Facsímils simbòlics de les traduccions de Joan Sellent

Ofèlia a Hamlet , figurí d’Urgellès de Tovar ( ca. 1870-1900)

Titus Andrònic , dir. Fabià Puigserver (Teatre Lliure, 1977)

Coriolà , dir. Georges Lavaudant (TNC, 2002)

Edició de Shakespeare a Catalunya de Ramon Esquerra

Edició de Representaciones shakespearianas en España d’Alfons Par

Facsímils simbòlics de la bibliografia