Archivo por meses: enero 2015

164a Fira de la Candelera de Molins de Rei el cap de setmana del 30 de gener, 31,1 de febrer de 2015.

10931428_726991880732625_2624664121671622784_n

Fira anual i multisectorial, més de 900 expositors, mig milió de visitants i més de 60 activitats socioculturals..

Enguany se celebra la 164a Fira de la Candelera de Molins de Rei el cap de setmana del 31 de gener, 1 i 2 de febrer de 2015.

La Fira de la Candelera és una fira anual, se celebra el primer cap de setmana de febrer, i té caràcter multisectorial. Està formada per diferents sectors, des de l’agricultura a l’automoció, passant pel comerç, la indústria, els brocanters, el col·leccionisme, l’alimentació, els vins, les arts, l’ecologia, les noves tecnologies…

En els seus orígens, l’any 1852, es va instituir com una mostra agrícola i de bestiar, i s’ha mantingut al llarg dels anys incorporant-hi nous sectors de l’economia, adaptant-se a les noves demandes i necessitats dels visitants.

El 2002 va ser declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya considerant-se una celebració integrada per un conjunt estructurat de manifestacions de la cultura tradicional catalana d’especial arrelament i rellevància tant en l’àmbit local com a nivell nacional.
.

La Fira de la Candelera consta d’un recinte firal de mes de 50.000 m2 i de 5.000 metres lineals d’exposició. El total d’expositors de la darrera edició va ser de 888 i la xifra de visitants s’acosta a les 500.000 persones durant tot el cap de setmana.

Des de l’endemà del dia del pregó inaugural fins a l’últim dia de la Fira, es realitzen diferents activitats socioculturals dins del marc de la Fira de la Candelera com: teatre, concerts de jazz i percussió, sardanes, tast d’olis, vins i caves, jornades agràries per a la pagesia, activitats per a les empreses, espectacles, concursos, exposicions, etc…
.

http://www.firacandelera.cat/

FOGUERONS DE SANT ANTONI A GRÀCIA (dissabte 31 de gener)

FOGUERONS DE SANT ANTONI A GRÀCIA

Foguerons-Sa-Pobla-web-300x300

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquest dissabte se celebraran pels carrers i places de la Vila els ja tradicionals Foguerons de Sa Pobla a Gràcia

Foguerons de Sa Pobla a Gràcia Un model de festa mallorquina importat amb èxit Vila de Gràcia (el Barcelonès), Darrer cap de setmana de gener

L’any 1993,

 

Toni Torrents, un apotecari mallorquí va nir la idea de traslladar a les places del barri barceloní de Gràcia l’essència d’una de les festes populars més importants del seu municipi d’origen: la revetlla de Sant Antoni, els foguerons de Sa Pobla.
Sa Pobla és una petita vila situada al nord de l’Illa de Mallorca on cada any, per Sant Antoni se celebra una gran festa que té com a principals elements els “foguerons”, fogueres petites escampades per diversos indrets de la vila, les glosses o cançons picants fruit de l’improvització, i els botifarrons, la menja més típica de Mallorca en aquestes dates.

 

Història de la festa
L’any 1993, en Toni Torrents, un pobler que tenia dos fills estudiant a Barcelona, va pensar que si ells estaven lluny i en plena època d’exàmens, mai no podrien gaudir de la màgia de la festa de Sa Pobla i va impulsar la importació del ritual poblenc al barri de Gràcia. Any rere any la festa ha anat guanyant pes al si del calendari barceloní i ha creat una celebració on es barregen elements característics d’ambdues costes.
L

 

a festa, pas a pas
L’estructura de la festa a Gràcia té la mateixa que l’original de Sa Pobla. La vigília, i habitualment sense haver dormit, el jovent surt a aplegar llenya per construir els foguerons al bell mig de diverses places del barri. Al vespre, s’inicien les «completes», una cercavila on surten tots els entremesos populars que surt des de l’ajuntament i que va fins a les diferents places on hi ha els foguerons. Hi participen grups de cultura popular vinguts de Sa Pobla (Dimonis d’Albopàs, els Caparrots, i xeremeiers) juntament amb els grups de cultura popular de la vila (Geganters de Gràcia, Trabucaires de Gràcia, Bastoners de Gràcia, Castellers de la Vila de Gràcia, Bastoners de Barcelona, Colla Vella de Diables de Gràcia, Drac de Gràcia, Diabòlica de Gràcia, Malèfica del Coll).

Una vegada acabada la cercavila comença la celebració gastronòmica. Quan s’encenen els primers foguerons, comença a sonar la ximbomba i les xeremies i la gent comença a treure les viandes, tot esperant les primeres brases on coure el menjar, normalment botifarrons i llonganisses. La musica dura gairebé tota la nit i al voltant del foc purificador l’ambient és del tot especial.

 

Els escenaris més utilitzats a Gràcia són la plaça de la Vila (abans Rius i Taulet), punt de partida de les cercaviles i indret on habitualment es fa una primera sonada de xeremiers i les places de la Virreina, el Nord i el Diamant. Cada any són més els graciencs i barcelonins en general que s’apropen als foguerons atrets per les encisadores veus dels cants i l’irresistible olor de les carns a la brasa.

 

Text: Redacció festes.org

 

 

 

L’acte central, els Foguerons, tindrà lloc el dissabte a les places del Diamant, Virreina, del Nord i als carrers Joan Blanques (entre Ramón y Cajal i Travessera), Torres/Pl. Gato Pérez, Placeta Sant Miquel i Guilleries/Vallfogona.

 

Places del Diamant, de la Virreina, del Nord i els carrers de Joan Blanques, Torres-Plaça Gato Pérez, Tordera, Placeta Sant Miquel i Vallfogona
11.00 h Muntatge dels foguerons a les places i als carrers esmentats.

 

Mercats de Lesseps i de l’Abaceria
12.00 h
Folk als mercats amb els Xeremiers de Mallorca. Centre de Cultura Popular la Violeta de Gràcia. Carrer de Maspons, 6
12.00 h Espectacle de teresetes (titelles) Castell Enkantat a càrrec de la companyia Teresetes Migjorn.
19.00 h Trobada dels xeremiers.

Plaça de la Vila
19.30 h Plantada de les Colles de Cultura Popular.
Sonada dels Xeremiers de Mallorca i de la banda de flabiols i sacs de gemecs La Sacairada.
20.00 h Lluïments de les colles participants.
20.30 h Inici de la cercavila fins a la plaça de la Virreina.
Hi participen: Xeremiers de Mallorca, La Sacairada, Geganters de Gràcia, Trabucaires de Gràcia, Bastoners de Gràcia, Castellers de la Vila de Gràcia, Bastoners de Barcelona, Tamborers d’Albopàs, Dimonis d’Albopàs, La Vella de Gràcia, Drac de Gràcia, Diabòlica de Gràcia, Malèfica del Coll, Gaudiamus Drac del Coll i Kabum. Plaça del Nord
21.00 h “Flamada”, acte poètic amb Albert Garcia, Núria Martínez-Vernis, Maria Antònia Massanet i Biel Mesquida.

Plaça de la Virreina
21.30 h Encesa dels foguerons i inici de la revetlla amb les ximbombes, els cantadors i els glosadors.
23.00 h Balls i cants mallorquins amb actuació musical i ballada a càrrec dels grups Ballugall de Pollença, Xeremiers de Mallorca i Aires de Montision de Porreres.

Places del Diamant, de la Virreina, del Nord i els carrers de Joan Blanques, Torres-Plaça Gato Pérez, Tordera, Placeta Sant Miquel i Vallfogona 21.30 h
Encesa dels foguerons i inici de la revetlla.

Plaça del Diamant i Plaça de la Virreina:
espai de productes gastronòmics mallorquin

Concepción Arenal Ponte1 (Ferrol (La Coruña) 31 de enero de 1820 – Vigo (Pontevedra) 4 de febrero de 1893)

Concepción Arenal Ponte1 (Ferrol (La Coruña) 31 de enero de 1820 – Vigo (Pontevedra) 4 de febrero de 1893) fue una importante escritora española realista vinculada al pionero movimiento feminista de finales del siglo XIX.

Concepcion_Arenal_1

Nacida en una casa del barrio conocido como Ferrol Vello, su padre, Ángel Arenal Cuesta, fue un eminente militar (sargento mayor, rango equivalente al de Teniente Coronel con funciones mixtas de Intervención e Intendencia) que sufrió muchas veces represión por su ideología liberal y por estar en contra del régimen monárquico absolutista del rey Fernando VII. A consecuencia de sus estancias en prisión, cayó enfermo y murió en 1829, quedando Concepción huérfana de padre a los 9 años. En ese mismo año, marcha con su madre, María Concepción Ponte Mandiá Tenreiro y sus dos hermanas, Luisa y Antonia, a Armaño (Cantabria), a casa de su abuela paterna, donde recibió una férrea formación religiosa. Un año después, fallece su hermana Luisa. En 1834 se trasladan a Madrid,con ayuda de su pariente Antonio Tenreiro, segundo Conde de Vigo, donde Concepción estudia en un colegio para señoritas. Siete años después entra, contra la voluntad de su madre, como oyente en la Facultad de Derecho de la Universidad Central de Madrid, vistiendo ropas masculinas, puesto que en la época la educación universitaria estaba vedada a las mujeres. Vestida también de hombre, Concepción participa en tertulias políticas y literarias, luchando así contra lo establecido en la época para la condición femenina.

Acabada la carrera, se casó en 1848 con el también abogado y escritor Fernando García Carrasco. Años después colaborarían juntos en el periódico liberal La Iberia, hasta que en 1857 Fernando murió de tuberculosis. Concepción viuda y con dos hijos (Fernando, 1850 y Ramón, 1852) se trasladó a Potes (Cantabria) donde conoce a un joven músico Jesús de Monasterio, alumno de Santiago Masarnau, primer presidente de las Conferencias de San Vicente de Paúl, que la invita a fundar en 1859 el grupo femenino de las Conferencias de San Vicente de Paúl para ayuda de los pobres. Para ellas, Concepción escribe en 1860, La beneficencia, la filantropía y la caridad, que dedica a la Condesa de Espoz y Mina, y que presentará al concurso que convoca la Academia de Ciencias Morales y Políticas, bajo el nombre de su hijo Fernando, que tiene entonces 10 años. Después de una serie de conflictos sobre la forma incorrecta de introducir su escrito en el concurso, se le concede el premio y será la primera mujer premiada por la Academia.

En 1863 se convierte también en la primera mujer que recibe el título de Visitadora de Cárceles de Mujeres, cargo que ostentó hasta 1865. Posteriormente publicó libros de poesía y ensayo como Cartas a los delincuentes (1865), Oda a la esclavitud (1866) —que fue premiada por la Sociedad Abolicionista de Madrid—, El reo, el pueblo y el verdugo o La ejecución de la pena de muerte (1867). En 1868, es nombrada Inspectora de Casas de Corrección de Mujeres, y tres años después, en 1871, comienza a colaborar con la revista La Voz de la Caridad, de Madrid, en la que escribe durante catorce años sobre las miserias del mundo que la rodea.

En 1872 funda la Constructora Benéfica, una sociedad que se dedica a la construcción de casas baratas para obreros. Posteriormente también colabora organizando en España la Cruz Roja del Socorro, para los heridos de las guerras carlistas, poniéndose al frente de un hospital de campaña para los heridos de guerra en Miranda de Ebro. En 1877 publica Estudios Penitenciarios.

Con Concepción Arenal nace el feminismo en España. Como los krausistas otorga a la educación e instrucción de la mujer un papel fundamental, pues Concepción dirá que la mujer no tiene otra carrera que el matrimonio. Pues los hombres aprenden un oficio, las mujeres no. Los oficios que la mujer puede desempeñar serían:relojera, tenedora de libros de comercio, pintora de loza, maestra, farmacéutica, abogada, médica de niños y mujeres y sacerdote (no monja). Nunca se debe dedicar a la política ni a la vida militar. Instrucción que la mujer debe procurar, pues dirá de los hombres que tienen inclinaciones de sultán, reminiscencias de salvaje y pretensiones de sacerdote. Las críticas que dirige al clero serán: En general es muy ignorante, no querer a la mujer instruida, es mejor auxiliar, mantenerla en la ignorancia. Concepción Arenal, una pensadora del catolicismo social, como muestra en La Voz de la caridad, y como tal la reivindica el jesuita J. Alarcón en Razón y Fe, 1900-1902, al ser el ideal de un feminismo aceptable, por ser genuinamente español e íntegramente católico. Concepción Arenal, autora poco leída y citada de forma descontextualizada, fue para la mayoría de los católicos de su época una heterodoxa. Con la creación de la Acción Católica de la Mujer, el feminismo católico y conservador propugnado por el Movimiento católico, realizará una constante labor de hostigamiento al feminismo católico y reformista arenaliano, que a principios del siglo XX representa la Asociación Nacional de Mujeres Españolas.

Concepción Arenal actuó como intermediaria de la Reina María Victoria de España, que desde el exilio, siguió hasta el último instante de su vida mandando muchas ayudas para españoles necesitados, con la exigencia de que los donativos se hicieran anónimamente.2

Murió el 4 de febrero de 1893 en Vigo (Pontevedra), donde fue enterrada. Es su epitafio el lema que la acompañó durante toda su vida: A la virtud, a una vida, a la ciencia. Sin embargo, su frase más celebre fue probablemente Odia el delito y compadece al delincuente, que resume su visión de los delincuentes como el producto de una sociedad reprimida y represora.

Obra

Monumento a Concepción Arenal en Ferrol.Fábulas en verso originales, Madrid, Tomás Fortanet. 1851.
La beneficencia, la filantropía y la caridad, Madrid, Imprenta del Colegio de Sordo-Mudos y de Ciegos, 1861.
Manual del visitador del pobre, Madrid, Imprenta de Tejado, 1863.
Manuel du visiteur du pauvre, París, Ambroise Bray Libraire-Editeur, 1864.
Cartas a los delincuentes, La Coruña, Imprenta del Hospicio, 1865.
El reo, el pueblo y el verdugo, o la ejecución pública de la pena de muerte, Madrid, Establecimiento Tipográfico de Estrada, Díaz y López, 1867.
La voz que clama en el desierto, La Coruña, Tipografía de la Casa de Misericordia, 1868.
Examen de las bases aprobadas por las Cortes, para la reforma de las prisiones, Madrid, Imprenta de la Revista de Legislación, 1869.
La mujer del porvenir. Artículos sobre las conferencias dominicales para la educación de la mujer, celebradas en el Paraninfo de la Universidad de Madrid, Sevilla-Madrid, Eduardo Perié-Félix Perié, 1869.
Estudios penitenciarios, Madrid, Imprenta de T. Fortanet, 1877.
La cárcel llamada Modelo, Madrid, Imprenta de T. Fortanet, 1877.
Las colonias penales de la Australia y la pena de deportación, Madrid, Imprenta y Librería de Eduardo Martínez, 1877.
La récidive en Espagne, Bulletin de la Société Générale des Prisons, 6 (junio de 1878), p. 575-586.
Ensayo sobre el derecho de gentes, Madrid, Imprenta de la Revista de Legislación, 1879.
Hay Irlanda, pero no Cobden, La Ilustración Gallega y Asturiana, 34 (8 de diciembre de 1880), p. 418-419.
Mi vida. A… que me pedía con insistencia apuntes para escribir mi biografía, La Ilustración Gallega y Asturiana, 31 (8 de noviembre de 1880), p. 385.
Cuadros de la guerra, Ávila, Imprenta de la Propaganda Literaria, 1880.
La cuestión social. Cartas a un obrero y a un señor, Ávila, Imprenta de la Propaganda Literaria, 1880.
La instrucción del pueblo, Madrid, Real Academia de Ciencias Morales y Políticas (Tip. Guttenberg), 1881.
Lettre à M. Le Directeur General de L’Administration Pénitentiaire D’Espagne, Bulletin de la Société Générale des Prisons, 4 (abril de 1883), p. 468-475.
La mujer de su casa, Madrid, Gras y Compañía Editores, 1883.
Idea del cielo, en Almanaque de las damas para 1885, Puerto Rico, Imprenta y Librería de José González Font, 1884.
Clinique criminelle, Bulletin de la Société Générale des Prisons, nº 7 (noviembre de 1886), p. 857-866.
Psychologie comparée du délinquant, Bulletin de la Société Générale des Prisons, 5 (mayo de 1886), p. 647-655.
La educación de la mujer, Boletín de la Institución Libre de Enseñanza, T. XVI (1892), p. 305-312.
El delito colectivo, Madrid, La España Moderna, 1892.
Manuel du visiteur du prisonnier, París, Au Secrétariat de l’Oeuvre des Libérées de Saint-Lazare, 1893.
El visitador del preso, Madrid, La España Moderna, 1894.
Obras Completas, Madrid, Librería de Victoriano Suárez, 1894-1913.
Estado actual de la mujer en España, Boletín de la Institución Libre de Enseñanza, T. XIX (1895 ), p. 239-252.
Informes presentados en los Congresos Penitenciarios de Estocolmo, Roma, San Petersburgo y Amberes, Madrid, Librería de Victoriano Suárez, 1896.
El pauperismo, Madrid, Librería de Victoriano Suárez, 1897.
A Méndez Núñez, en Vigo y Doña Concepción Arenal. El libro de la velada (10 de septiembre de 1897), Madrid, Establecimiento Tipográfico de la viuda e hijos de Manuel Tello, 1898.
La igualdad social y política y sus relaciones con la libertad, Madrid, Librería de Victoriano Suárez, 1898.
Juicio crítico de las obras de Feijoo, en Antología popular, Buenos Aires, Editorial Galicia, 1966.
Dios y libertad, Pontevedra, Diputación Provincial, 1996.

En la ficción
Concepción Arenal, la visitadora de cárceles. Interpretada por la actriz española Blanca Portillo (2012).3

Citas
Santalla López, Manuela (1995). Concepción Arenal y el Feminismo Católico Español. Sada (A Coruña): Edicios do Castro. ISBN 84-7492-981-4.
Santalla López, Manuela (2001). Concepción Arenal (1820-1893) (en gallego). Ferrol (A Coruña) Dep.Legal=C-1644/01: Concello de Ferrol.
Santalla López, Manuela (1994). «La condición femenina en Concepción Arenal». Arenal. Revista de Historia de las mujeres. nº. 1 (1). ISSN 1134-6396.
Santalla López, Manuela (1993). «Unha pensadora católica esquecida: Concepción Arenal». Encrucillada (84). ISSN 1131-6519.

El barri de la Barceloneta es trasllada a l’any 1753 entre el 31 de gener i el 2 de febrer, en la IV Festa Barroca.

La Festa Barroca celebra la construcció del barri, amb l’ambient i els escenaris de l’època.

festabarrocabarceloneta-760x428

 

 

 

 

 

 

El barri de la Barceloneta es trasllada a l’any 1753 entre el 31 de gener i el 2 de febrer, en la IV Festa Barroca.

Celebra la fundació del barri, uns inicis molt lligats al moviment il·lustrat i les arts barroques. Per fer-ho, les activitats es realitzen en els escenaris que encara es conserven de l’època i inclouen portes obertes, rutes, tallers i concerts.

 

 

 

Horaris

 

 

Dissabte a les 18:30 h Entrada Gratuïta.
Diumenge de 10:00 h a 14:00 h i, de 18:00 h a 20:00 h
Dilluns de 10:00 h a 14:00 h
Dimarts a les 17:30 h i a les 19:30 h

Se celebra a: Parròquia de Sant Miquel del Port.
Se celebra a: Casa de la Barceloneta del 1761.
Organitzat per: Casa de la Barceloneta del 1761.

 

Més informació aquí http://festabarrocabarceloneta1753.blogspot.com.es/

 

THOMAS NOONE DANCEMedea (del 6 al 8 i de l’11 al 15 de febrer) Mercat de les Flors

Del 6 al 8 i de l’11 al 15 de febrer

THOMAS NOONE DANCEMedea

ThomasNoon790x490-2-790x490

La Medea d’Eurípides és una de les històries de traïció més dramàtiques mai escrites. En la versió del mite que recrea Thomas Noone som testimonis de l’amor i el desamor, l’admiració i el menyspreu; veiem com els personatges competeixen entre ells a través de l’ús d’una dansa rica, complexa i molt física que ofereix un contrast entre un elevat dinamisme i moments d’exquisida fragilitat i intimitat.

Els intèrprets teixeixen la seva pròpia realitat. Com a espectadors veiem les nostres debilitats en un mirall, exposades pels personatges que fereixen i són ferits. La destresa i vigor dels ballarins es potencien gràcies a una banda sonora electrònica enriquida amb influències urbanes contemporànies.

Thomas Noone és un coreògraf que imprimeix a les seves creacions un estil físic i atlètic. Treballa amb la seva pròpia companyia a Barcelona des de 2001 (resident del teatre SAT! des de 2005). També treballa com a coreògraf convidat per a companyies internacionals com ara Norrdans (Suècia), Ballet du Rhin (França), Company E (Washington) o Stopgap (Gran Bretanya).

És director artístic del festival Dansat des de 2006 i assessor de dansa de la programació regular del SAT!. Ha organitzat per al teatre activitats addicionals de caràcter internacional (Grec, Aerowaves) i la setmana de la dansa integrada des de 2009. L’any 2011 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona.

Coreografia i dirección Thomas Noone
Ajudant direcció Nuria Martínez
Ballarins Javier G. Arozena, Alba Barral, Jerónimo Forteza, Erik Regoli, Karolina Szymura, Eleonora Tirabassi
Composició musical Jim Pinchen
Il·luminació Peter Lundin
Disseny gràfic Eusebio López
Producció Sara Esteller
Fotografia Manu Lozano

Coproducció Mercat de les Flors, Thomas Noone Dance
Companyia subvencionada per l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona ICUB, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, INAEM, Ramon Llull. Companyia resident al SAT! Teatre
Agraïments especials a l’Auditori de Cornellà i el Centre Cultural de Terrassa

Rumbacalí

Rumbacalí

rc-single-digital--rumba-gitana-or262-529

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

© Abel Echeverria

«El Duende la Luz y la Noche» (Kasba Music, 2015) és el primer disc de Rumbacalí, però què és Rumbacalí? Doncs simplement això: el duende, la luz y la noche… O el que és el mateix: Chacho, Maruja i Lita. Tres artistes (si el terme no es queda curt) veterans, que ara ens presenten, il•lusionats com si de la primera vegada es tractés, aquest nou projecte.

Josep Maria Valentí, «Chacho»: Gitano del barceloní carrer de la Cera, un dels vèrtexs del triangle que va donar peu al naixement de la rumba catalana. Carrer de la Cera, Hostafrancs i Gràcia. Peret, el Pescailla i Chacho. El primer gran pianista de la rumba catalana.

Maruja Garrido: Va ser musa de Dalí i parella artística d’Antonio Gades. Responsable d’un dels intents més agosarats de modernització del flamenc, només cal buscar a youtube «Maruja Garrido Dalí» per entendre de qui estem parlant.

Lita Claver, la «Maña»: actriu i vedette que va passar amb gran èxit per tots els escenaris del centre neuràlgic de la «revista de variétés» barcelonina, el Paral•lel, en l’última gran època de l’estil, des de la seva arribada a la ciutat, a finals dels anys seixanta, fins a la desaparició d’aquest a principis del segle XXI.

I sí, Chacho és «El Duende», Maruja és «La Luz» i Lita és «La Noche» però ha de ser així necessàriament o es poden intercanviar els papers? Respon-te tu mateix: Creus que el Chacho té «Luz» i és «Noche»? I Maruja? I Lita? Tenen «Luz» i «Duende»? Escolta el disc i decideix …

Aquest disc és ni més ni menys que el resultat d’haver arribat fins aquí, d’haver-se aixecat després de mil entrebancs, d’haver somrigut a la vida una i mil vegades. És un treball producte de la màgia artística que posseeixen, de la lluminositat de les seves veus, de la nocturnitat compartida. És producte del seu passat, sí, però sobretot és el seu present. I és que aquí es deixen anar, o un cop més es tornen a deixar anar. Acompanyats per tota la joventut que arrela en els seus cors, es llancen a l’aventura, per voluntat pròpia i per ganes de passar-ho bé, sense necessitat de demostrar absolutament res de cara a l’exterior.

I per a fer-ho s’han vist acompanyats també per artistes de la talla de «Sicus» Carbonell. Sense l’alma mater de Sabor de Gràcia aquest disc mai hauria vist la llum. Ell ha estat el productor del treball per al qual s’ha envoltat d’alguns dels millors músics i coristes actuals de la rumba catalana ,membres o col•laboradors habituals de Sabor de Gràcia, La Troba Kung-fú o Peret. I si això no fos suficient trobem col•laboracions vocals d’artistes com Marinah, Adrià Salas (cantant de La Pegatina), Juan (dels Banis) o Las Migas.

«El Duende la Luz y la Noche» conté tretze cançons, entre les quals trobem temes inèdits (com el primer single i vídeo del disc, «Rumba gitana»), versions (com un medley de Joan Manel Serrat en català dedicat a l’autor , «Per Serrat») o revisions d’alguns dels seus èxits (com «Es mi Hombre» o «Chao, chao, chao, buru, buru»), a més d’un sentit homenatge a tots aquells «duendes»que els segueixen donant llum en la nit («Cometas de luz»).

I acabarem aquest text de presentació de l’obra recomanant la cançó «Mi bombón», pòstuma interpretació del Tio Toni, inoblidable, qui va formar part del projecte inicial de Rumbacalí i el qual no ha pogut veure aquest disc acabat.

A ell va dedicat aquest treball …

26 de gener, llançament del vídeo i del single «Rumba gitana».

9 de febrer, llançament de l’àlbum.

20 de febrer, presentació i signatura de discos a FNAC Triangle.

26 de febrer, actuació a Luz de Gas.

La catifa vermella dels Gaudí: festa de la moda catalana un dia abans de la inauguració de la 080 Fashion Week

La catifa vermella dels Gaudí: festa de la moda catalana un dia abans de la inauguració de la 080 Fashion Week

gi_logo-vii-premis-gaudi_fons-blanc501-510

Menchén Tomàs, Custo Dalmau, Talia Baker, Yolan Cris, Josep Abril, Miquel Suay, Majoral, Guillem Rodríguez i David Valls, vesteixen els protagonistes de la gala del cinema català  Aina Clotet, Bárbara Lennie, Vicky Luengo, Natalia Tena, Ingrid García-Jonsson, Mercè Arànega, Maria Molins i Melina Matthews desfilaran per la catifa
vermella del Sant Jordi Club  David Verdaguer, Eduard Fernández, i Jesús Castro passaran pel photocall que
seguirà en directe l’especial Pre-gala realitzat per La Xarxa de Comunicació Local 

Els directors Daniel Monzón, Lluís Miñarro, Jaime Rosales i Claudio Zulian acompanyaran les pel·lícules nominades.
Barcelona, 29 de gener de 2015.- Els dissenyadors de la 080 Barcelona Fashion i Modafad, col·laboren un any més amb l’Acadèmia del Cinema Català, vestint les estrelles de la gala dels VII Premis Gaudí que se celebra al Sant Jordi Club, el proper diumenge, 1 de febrer.

A pocs dies de la festa, es confirmen els noms dels assistents i el seu secret més ben guardat: qui els vesteix. Aina Clotet —nominada a millor protagonista per Rastres de Sàndal- lluirà un vestit de Menchén Tomàs, la firma en què també ha confiat l’actriu Vicky Luengo, protagonista de Born —film que opta a millor pel·lícula—. La seva companya de
repartiment —nominada a millor actriu secundària— Mercè Arànega ha triat un disseny de David Valls. Nausicaa Bonnín —que intervé a Los tontos y los estúpidos com Vicky Peña—nominada a millor actriu secundària- vestirà una atrevida proposta de Talia Baker.

La presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, aposta un any més per Menchén Tomàs.

El veterà dissenyador Josep Abril serà l’encarregat de vestir Claudio Zulian —nominat a millor director per Born—i Daniel Monzón —competidor en la mateixa categoria per El Niño- lluirà un vestit del català Miquel Suay. Àlex Batllori —nominat a millor actor secundari per Stella Cadente— ha apostat per la firma Tween, que també cedeix vestits a David Verdaguer —nominat a millor protagonista masculí per 10.000 KM— i al director Carlos Marques-Marcet —que opta al premi a millor director per la mateixa pel·lícula— i a l’actor Miki Esparbé. El presentador de la gala, Àngel Llàcer, assessorat per Andrea Vilallonga, lluirà diferents vestits cedits per El Corte Inglés, i Armand Basi vestirà Manu Guix. Ventura Pons —Premi Gaudí d’Honor-Miquel Porter de l’Acadèmia del Cinema Català— lluirà un vestit d’inspiració vintage fet a mida per Antonio Miró.

Els ballarins de hip hop de l’escola Flow Center de Vilanova i la Geltrú, dirigida pel coreògraf i ballarí Duke Andreu, vestiran per gentilesa de Custo Barcelona i bambes de Munich.

L’Acadèmia té un conveni de Perruqueria oficial dels Premis Gaudí amb L’Oréal Professionnel i enguany els tres salons que pentinaran els nominats i lliuradors seran Compte, Josep Pons i New Look. Diumenge al matí, l’Academia L’Oréal del carrer Còrsega 302 de Barcelona, dissenyada per Benedetta Tagliabue, obrirà les portes pentinar a les convidades als Premis Gaudí.

Igualment, Cazcarra Image Group, Maquillador oficial dels Premis Gaudí, s’encarregarà del maquillatge dels nominats, lliuradors de premis i convidats a la seva seu del carrer Comte Borrell, 230 de Barcelona.

L’Oréal i Cazcarra Image Group compartiran el backstage del Sant Jordi Club per donar servei a tots els que intervenen a la gala, cuidant la imatge del cinema català.

Punt de trobada de la societat catalana

La gala dels Premis Gaudí és una de les cites anuals de la societat catalana, un punt de referència per a representants de l’àmbit polític, cultural i social juntament amb els professionals del cinema.

Després de la cerimònia al Sant Jordi Club, el fi de festa es traslladarà a la Sala Luz de Gas que obrirà portes a les 12 de la nit amb l’actuació de The Risas, que oferirà un show de versions de disco-funk de totes les èpoques, des dels anys 70 fins a l’actualitat, des de James Brown, passant per Michael Jackson i Earth Wind & Fire i arribant a Beyoncé o
Bruno Mars. Un espectacle dinàmic amb 10 músics sobre l’escenari i 3 ballarines que busca sempre la complicitat i participació del públic.

La gala a les xarxes socials

L’Acadèmia del Cinema [@academiacinecat] convida als assistents i als espectadors a fer els seus comentaris a Twitter amb l’etiqueta #PremisGaudí i oferirà la Pre-gala i la gala en streaming des del seu web www.academiadelcinema.cat.

HORARI DE LA GALA

L’horari que seguirà la gala és el següent:
19.30 – 21.15 Photocall – Nominats, autoritats, patrocinadors
20.00 – 21.45 Programa Pre-gala realitzat i emès per la Xarxa de Comunicació Local “La Nit dels Gaudí”
21.50 – 0.15 Gala emesa per TV3
00.00 – 06.00 Festa Post-gala a la Sala Luz de Gas

Crèdits Acadèmia del Cinema Català

Patrons de l’Acadèmia del Cinema Català: GENERALITAT DE CATALUNYA – DEPARTAMENT DE CULTURA / AJUNTAMENT DE BARCELONA / DIPUTACIÓ DE BARCELONA / FUNDACIÓ SGAE / EGEDA – FILMOTECH / AISGE FUNDACIÓN / GREMI D’EMPRESARIS DE CINEMES DE CATALUNYA

Mitjans de comunicació: TELEVISIÓ DE CATALUNYA / CATALUNYA RÀDIO / LA VANGUARDIA / LA XARXA DE COMUNICACIÓ LOCAL

Patrocinador oficial: ESTRELLA DAMM

Perruqueria oficial: L’ORÉAL PROFESSIONNEL

Maquillatge oficial: CAZCARRA IMAGE GROUP

Col•laboradors / amics: COL•LEGI DE DIRECTORS I DIRECTORES DE CATALUNYA / GUIONISTES ASSOCIATS DE CATALUNYA (GAC) / ASSOCIACIÓ CATALANA DE CRÍTICS I ESCRIPTORS CINEMATOGRÀFICS (ACCEC) / DDT EFECTOS ESPECIALES / MUSEU DEL CINEMA – COL•LECCIÓ TOMÀS MALLOL / BANDE À PART / DRAC MÀGIC / ÁMISTER ARTM
HOTEL / FUNDACIÓ BANC SABADELL / DELUXE / FILMOTECA DE CATALUNYA / APUNTOLAPOSPO / INSTITUT RAMÓN LLULL / FUNDACIÓ CATALUNYA LA PEDRERA / MEDIA ANTENA CATALUNYA / ENDESA / VODAFONE / TRADULAB / TMB / JEAN LEON / AMICS DE MIQUEL PORTER MOIX (AMPM) / FILMIN / CATALUNYA FILM FESTIVALS / OVIDE / ELECTIUM MÉMORA / LIVEMEDIA / BARCELONA DE SERVEIS MUNICIPALS / SANT JORDI CLUB / LOS FLANAGAN / TEXAS CINEMES / KELONIK / DIPUTACIÓ DE LLEIDA / GRAMONA / FRIT RAVICH / DOS DÉUS VERMOUTH / C3BAR / MARKET BARCELONA / BONPREU – ESCLAT / VALOR/ NUEVEOJOS / 080 BARCELONA FASHION / PORSCHE / COMEDIA-Comunicació & Mèdia / EL CORTE INGLÉS / TWEEN / MIQUEL SUAY / MODA FAD / YOLAN CRIS / ARTYPLAN / MENCHÉN TOMÀS / ANDREA VILALLONGA / TALLERS MIBROSA / CATALANA OCCIDENT / LUZ DE GAS
Media partner: CLEAR CHANNEL

EL TEATRE PREN LA PARAULA (2ª edició) Dilluns 2 de febrer · 20 hores · Teatre Romea

EL TEATRE PREN LA PARAULA (2ª edició)

7232e4ef-c51f-4e5d-a6f1-fadd5484d5d8

LES NOVES AUTORIES TEATRALS
Productores i Companyies de Teatre. L’autonomia del Dramaturg
Dilluns 2 de febrer · 20 hores · Teatre Romea

L’eclosió de l’autor com a protagonista integral del fet teatral genera una nova manera de produir teatre. Sovint l’autor esdevé el líder d’una companyia (ens recorda a les bandes de Rock’n’Roll), sovint produeix i dirigeix els seus propis textos.
D’una banda retornem al paper de l’antic autor-dramaturg (recordem l’autor David Lodge), d’altra canviem l’ statu quo tradicional que sotmetia a l’autor a un mer receptor passiu de drets d’autor.

EL TEATRE PREN LA PARAULA

Les noves autories teatrals: cap a un canvi de paradigma en el teatre espanyol

Productores i companyies de teatre. L’autonomia del dramaturg.

Diàleg amb Salvador Sunyer i Ángeles Gonzàlez-Sinde.
Moderador: Xavier Marcé, President de l’Associació d’Empreses de Teatre a Catalunya (ADETCA).

Amb el suport de l’Instituto Nacional de las Artes Escénicas y la Música (INAEM) i de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (ICUB)

SALVADOR SUNYER
(Salt, 1957) Gestor cultural i productor teatral. El 1983, fundà Edicions El Pèl, editorial que va gestionar fins al 1987. Va dirigir diferents institucions culturals a Girona fins que el 1991 funda Bitò Produccions, amb la qual crea i gestiona el festival Temporada Alta i el Centre d’Arts Escèniques de Salt- Girona. Ha estat membre del consell assessor del Teatre Lliure (2001 -03). Ha rebut el Premi Nacional de Teatre (2008), atorgat per la Generalitat de Catalunya.

ÁNGELES GONZÁLEZ-SINDE
(Madrid, 1965) Va estudiar Filologia Clàssica a la Universidad Complutense i cinematografia a l’ American Film Institute de Los Ángeles amb una beca Fullbright. Ha escrit més de quinze llargmetratges i moltes hores de ficció televisiva. Autora de quatre obres de teatre i quatre novel·les infantils. Té dos Premis Goya -un pel guió de La buena estrella i l’altre com a directora novell per La suerte dormida. Entre d’altres càrrecs, va ser ministra de Cultura d’Espanya de 2009 a 2011.

XAVIER MARCÉ
Economista, vicepresident de Focus i President de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA). Ha estat director de cultura de l’Ajuntament de l’Hospitalet, Director de Recursos i d’Acció Cultural de l’ICUB, Director General de l’Institut Català de les Industries Culturals i ha coordinat el màster de gestió cultural de la UB, entre altres càrrecs. Actualment és vicepresident de Focus i responsable d’expansió de l’empresa. Ha escrit diversos llibres l’últim dels quals ha estat El exhibicionismo del mecenas (Mileni, 2007).

CICLE DE CREACIÓ ESCÈNICA LA PEDRERA · Del 4 de febrer al 4 de març

CICLE DE CREACIÓ ESCÈNICA
LA PEDRERA · Del 4 de febrer al 4 de març

visual-noves-escenes-footer

 

 

 

 

Una oportunitat imprescindible de conèixer la vitalitat i la diversitat de l’escena contemporània més paradigmàtica.

 

 

La máquina de la soledad

espectacle-01_@2x

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dimecres 4 de febrer, 20h
Dijous 5 de febrer, 19.30 i 22h
Teatre d’objectes documental · (80’)
OLIGOR Y MICROSCOPÍA
Estrena a Barcelona

Més informació  https://www.lapedrera.com/ca/activitats/noves-escenes-noves-mirades-2015/la-maquina-de-la-soledad

 

 

 

 

 

Much ado about nothing

espectacle-02-2_@2x

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dijous 12 de febrer, 19.30 i 21h
Much ado about nothing
(50’)

DAVID ESPINOSA
Estrena a Barcelona

Més información https://www.lapedrera.com/ca/activitats/noves-escenes-noves-mirades-2015/much-ado-about-nothing

 

 

 

 

El caso del espectador

espectacle-03_@2x

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dimecres 18 de febrer, 20h

El caso del espectador
(45’)

MARÍA JEREZ

Més informació https://www.lapedrera.com/ca/activitats/noves-escenes-noves-mirades-2015/el-caso-del-espectador

 

 

 

¿Y por qué John Cage?

espectacle-04_@2x

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dijous 26 de febrer, 20h

¿Y por qué John Cage?
(60’)

JORGE DUTOR i GUILLEM MONT DE PALOL

Més informació https://www.lapedrera.com/ca/activitats/noves-escenes-noves-mirades-2015/y-por-que-john-cage

 

 

Constructivo

espectacle-05_@2x

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dimecres 4 de març, 20h

Constructivo
(55’)

ERNESTO COLLADO i PIERO STEINER

Més informació https://www.lapedrera.com/ca/activitats/noves-escenes-noves-mirades-2015/constructivo

 

 

 

 

Assessorament artístic de Jordi Fondevila

Noves Escenes, Noves Mirades

Fundació Catalunya-La Pedrera

Preu: 6 € per funció
Abonament als 5 espectacles: 25 €

Venda anticipada a www.lapedrera.com
i a les taquilles de La Pedrera

El Teatre-Auditori Sant Cugat acollirà el proper 22 de febrer un concert solidari de veus femenines

frame veus femenines

El programa Acustik de La Vanguardia organitza aquest concert, que compta amb la col·laboració de l’Institut Català de les Dones

Els beneficis aniran destinats al programa ‘Trenquem el silenci’ de la Plataforma unitària contra les violències de gènere
La gira Acustik de La Vanguardia, programa que enguany està celebrant el seu cinquè aniversari, farà parada el proper diumenge 22 de febrer al Teatre-Auditori Sant Cugat per celebrar el concert solidari ‘Estimar no fa mal’, que té el suport del propi equipament cultural, de l’Institut Català de les Dones i de deu de les millors veus femenines del país. L’espectacle comptarà amb la participació musical de Lidia Guevara, Izah, Judit Neddermann, Joana Serrat, Marta Aguilera, Victoria Riba, The Mamzelles, Marion Harper, el cor Cantabile i la formació La Porta dels Somnis que farà la seva darrera aparició pública com a banda després de decidir posar punt i final a la seva carrera musical.

Totes les artistes s’uneixen amb la seva presència a la causa del concert que tindrà com a finalitat recollir fons pel programa ‘Trenquem el silenci’ de la Plataforma unitària contra les violències de gènere. L’espectacle tindrà un preu solidari de 5 euros.

Trenquem el silenci és un programa de prevenció de la Plataforma unitària contra les violències de gènere que es desenvolupa des de 2007 entre els més joves amb l’esperit de fer pedagogia per evitar la propagació de la violència masclista i poder facilitar eines de prevenció a centres educatius, AMPES i centres de lleure. Des de que es posar en marxa el programa, s’ha treballat amb 40 centres educatius de Catalunya.

La gira Acustik La Vanguardia va començar el passat any amb un espectacle musical al Teatre Municipal El Jardí que va servir per inaugurar el Festival Acústica de Figueres, i durant aquest 2015 té previst organitzar més concerts, tots ells amb finalitats solidàries, per recolzar els artistes del nostre país i celebrar els seus cinc anys d’emissió. L’espectacle de Sant Cugat unirà a algunes de les veus femenines més potents de Catalunya, emergents i consagrades, en un concert amb molta varietat musical i amb regals i participació del públic assistent. Des de que es va estrenar, per
l’Acustik han passat més de 400 artistes en un espai de referència pel sector i per la música en directe.

Per a més info i venda d’entrades: http://tasantcugat.cat/programacio/index.php?id=439&calendari=1

Gia Marie Carangi (Filadelfia, 29 de enero de 1960 – ibídem, 18 de noviembre de 1986)

Gia Carangi

images

Gia Marie Carangi (Filadelfia, 29 de enero de 1960 – ibídem, 18 de noviembre de 1986) fue una modelo estadounidense, considerada como la primera supermodelo de la década de 1980. De ascendencia italiana, irlandesa y galesa. Gia fue de las primeras mujeres de quien se tiene conocimiento en Estados Unidos que falleció a causa del virus VIH.

Gia Marie era la hija más pequeña de Joe Carangi (un pequeño empresario) y Kathleen Carangi (una modelo de catálogos y posteriormente ama de casa) quienes vivían en un suburbio de Filadelfia. El ambiente familiar fue conflictivo, los padres peleaban constantemente, por lo que deciden divorciarse y Gia queda en custodia del padre. El ambiente familiar en la casa de los Carangi era liberal y sin mucha vigilancia del padre, lo que hace que Gia comience a realizar sus primeras experiencias con la marihuana en la secundaria. La madre, quien trataba de estar en contacto con su hija, es quien a la edad de 16 años, la incentiva para que hiciera una carrera en el mundo del modelaje. Gia quien no tenía mucha idea de lo que quería hacer en la vida, accedió y un fotógrafo conocido por la madre, es quien le toma las primeras fotografías, sin imaginar que serían piezas claves en la carrera de Gia.

A los 17 años se hizo conocida en el mundo del modelaje, gracias a las fotografías que le fueron enviadas a Wilhelmina Cooper, quien estaba a la cabeza de su agencia de Modelaje Wilhemina Models y quien quedó impresionada por la belleza y carisma de la chica. Inmediantamente la contrata, importándole poco si la modelo apenas cumplía con la estura mínima para modelo de pasarela.

Se trasladó a Nueva York y comienzan las audiciones, en donde Gia al igual que otras miles de modelos, realizaban casting para distintos clientes; al principio por el prototipo estandarizado de la chica rubia, de ojos claros y piel de porcelana; no aceptaban con facilidad a Gia, quien sin duda, rompía el esquema. Whilemina logra que la industria se enamore de la chica rebelde de Filadelfia y en seis meses, su carrera subió vertiginosamente, trabajando con fotógrafos como Francesco Scavullo, Arthur Elgort, Richard Avedon, y Chris von Wangenheim, quienes pedían a Gia por sus poses, las cuales a la fecha son referencias a seguir en la industria del modelaje. Posó para Vogue, Glamour, Harper’s Bazaar, Cosmopolitan, así mismo, fue imagen de Cover Girl, Giorgio Armani, entre otros grandes diseñadores. Únicamente realizó un par de modelaje de pasarela.

Su orientación sexual es aún un tema controvertido, ya que muchos personajes afirman que Gia era lesbiana y Stephen Fried así lo menciona en su libro «Thing of Beauty: The selfdestruction of supermodel Gia» señalando que era abiertamente lesbiana, sin embargo pocas personas la tomaban en serio y creían que sólo era una moda. Otras personas, creen que porque Gia tuvo algunas relaciones con hombres era bisexual. Incluso, en un capítulo del libro en referencia, Fried señala que el gran actor Jack Nicholson quedó tan sorprendido por la belleza de Gia, que le dejó la llave de su habitación para que acudiera a verlo, sin embargo ella nunca acudió.

Frecuentaba el Studio 54 y The Mudd Club. Lugares donde convivían las drogas, música, Hollywood. Es en ésa época es donde Gia comienza a consumir frecuentemente cocaína y heroína.

En octubre de 1978 posó desnuda detrás de un alambrado para Chris von Wangenheim. Este fue su primer gran reportaje publicado en Vogue y en donde conoce Sandy Linter, quien era maquillista y trabajaba mayormente para Wangenheim. La relación entre ambas fue pasional, publicitada y conflictiva. Fue, sin duda, la relación más duradera de la modelo y la que la pudo mantener sobria por algunos meses.

El 1 de marzo de 1980, Wilhelmina Cooper, su agente, muere a causa de cáncer de pulmón. Esto destrozó a la modelo, lo cual, se vio reflejado claramente en su trabajo. En esa época, estando en una sesión fotográfica con Scavullo, Scavullo en su libro Scavullo Women menciona que estando en una sesión fotográfica en el Caribe, Gia no encontraba sus drogas y lloraba desconsoladamente por el hecho y el fotógrafo sostuvo a la modelo entre sus brazos y la reconfortó hasta que ella se quedó dormida. Durante esa época, los ataques emocionales de Gia afectaban cada vez más su trabajo: no llegaba a tiempo a las sesiones, desaparecía por días e inclusive, se quedaba dormida en las sesiones fotográficas o no se presentaba a trabajar. En noviembre del mismo año, realizando una sesión fotográfica para la revista Vogue, los maquilladores trataron de tapar las cicatrices ocasionadas por las inyecciones de heroína. El problema de Gia y las drogas ya era muy evidente. Eileen Ford, quien en esos días la representaba, al poco tiempo la despidió de la agencia, debido a su incumplimiento y poco profesionalismo.

En 1981 Gia acude a un programa de desintoxicación de 21 días y comenzó a salir con Elyssa Golden, una estudiante con quien inició una relación. La familia de Gia y su madre sospechaban de los problemas de drogas que tenía Golden y que esto podría perjudicara Gia. Pronto Gia recaía de nueva cuenta a sus adicciones. Ese año, su amigo el fotógrafo Chris von Wangenheim, moría en un accidente automovilístico. De acuerdo con el libro de Stephen Fried «Thing of Beauty: The selfdestruction of supermodel Gia», comenta que al momento en que Gia se entera del fallecimiento de su amigo, se encerró en el baño por un largo tiempo para inyectarse heroína. Para el otoño de ese mismo año, el aspecto de Gia era muy diferente: se veía demacrada, dejando atrás su imagen fresca y juvenil. Sin embargo, decidió regresar al mundo de la moda y contacta a Monique Pillard, quien era la responsable de la brillante carrera de Janice Dickinson y estaba al frente de Elite. Los maquillistas de la época señalan que era díficil trabajar con Gia dado que tenía muchas cicatrices de aguja en las piernas y brazos, lo cual pasaban tiempo tratando de disimularlas y taparlas con maquillaje. Es en esta época en donde Gia forma parte de un documental filmado por la cadena ABC en donde hablaba de las drogas en el mundo del modelaje. En las imágenes claramente se podía ver que Gia pensaba demasiado cada palabra y que estaba desorientada, situación que podría pensarse que estaba bajo la influencia de la cocaína.

Por segunda ocasión, Gia acudió a un programa de desintoxicación, desafortunadamente no lo continuó. Situación por la que ningún diseñador la contrataba y es despedida de Elite. Desesperada, acude con su buen amigo Francesco Scavullo, quien de regalo le da una portada en la revista «Cosmopolitan» en el invierno de 1982, siendo ésta, la última que realizaría. En esa edición Francesco Scavullo muestra a Gia sentada con los brazos por detrás. Situación que generó especulaciones de que los estragos de la heroína en la piel de la modelo eran severos y en donde inclusive, en la película que interpreta Angelina Jolie, dan a entender la postura elegida fue para tapar las cicatrices de las manos y los brazos; situación que el afamado fotógrafo aclaró que escogió dicha pose porque quería disimular el peso que estaba ganando la modelo.

En tanto en Estados Unidos nadie deseaba contratarla, en Alemania estaban dispuestos a pagar más de 10.000 marcos por una sesión fotográfica. Sin embargo, este fue su último trabajo, en Sudáfrica fué detenida por posesión de drogas. Así se hizo más evidente su adicción. Era oficial, la carrera de Gia estaba terminada.

Presionada por su familia, se sometió a un nuevo tratamiento para dejar las drogas en el Hospital Eagleville de Pensilvania. Tras el tratamiento, regresó a Philadelphia y comenzó a tomar clases de cine y fotografía, buscando iniciar una nueva vida detrás de las cámaras. Apenas tres meses más tarde y con dinero que le robó a su madre, se fue con su vieja amiga Elyssa Golden a Atlantic City. Volvió a la heroína. Se prostituyó y fue violada en varias ocasiones. Enferma de neumonía, fue ingresada por su madre en el Hospital de Norristown, Pensilvania.

Muerte

Gia es ingresada al hospital por un cuadro de neumonía; sin embargo, la enfermedad que lo había generado era el sida, causado por la infección del VIH. Derivado que en esa época era poca la información de la enfermedad, fue trasladada al Hospital Universitario de Hahneman, en Philadelphia. Su madre permanecía con ella día y noche.

En los últimos días de vida de Gia, ella hablaba de hacer un vídeo informativo para los niños, con el fin de que se informaran de todo el mal que causaban las drogas; sin embargo, nunca lo pudo realizar ya que no consiguió la cámara.

El 18 de noviembre de 1986, a las 10 de la mañana, Gia falleció. Su funeral tuvo lugar el día 23 de noviembre y sólo acudieron familiares. Los amigos más allegados a la modelo decidieron no asistir en protesta por el hermetismo y prohibición de la madre en dejar ver a su hija durante la época que estuvo internada. Nadie del mundo de la moda acudió, sólo Francesco Scavullo mandó una tarjeta con sus condolencias, semanas después de enterarse del deceso.

Legado[editar]

Las poses y movimientos de la modelo, hoy en día es lo más requerido en el mundo de la moda.

En 1986 Cindy Crawford es descubierta y Scavullo al conocerla la denominó: «Baby Gia» por su parecido con la modelo.

En 1993 Stephen Fried escribe su primer libro Thing of beauty: the tragedy of supermodel Gia el cual detalla la vida, carrera y muerte de la supermodelo. Como dato curioso la palabra «Fashionista» aparece por primera vez en este libro y fue inventado por este autor.

En 1998 se estrenó la película para la televisión titulado Gia con Angelina Jolie representándola, actuación por la que fue aclamada, nominada y galardonada con un «Golden Globe». La actriz al recibir el premio agradeció a la modelo fallecida en un emotivo discurso.

A principios de la década del 2000, E entratiment television; ABC entre otras cadenas televisivas, realizaron documentales sobre la vida de la modelo e inclusive, retransmitieron el documental que hizo la modelo en la década de los ochenta.

En 2003 salió publicado un documental de 80 minutos titulado The Self-Destruction of Gia

En Youtube, Amazon y en ebay se pueden encontrar fragmentos de los documentales aquí citados, revistas y objetos en donde salió publicada la modelo.

La comèdia dramàtica “Cloaca” arriba a Barcelona traduïda al català, de la mà del Versus Teatre , Cloaca es presentarà al públic (amb invitació) el proper dia 3 de febrer a les 19.30h a l’antiga Fàbrica Estrella Damm 

La comèdia dramàtica “Cloaca” arriba a Barcelona traduïda al català, de la mà del Versus Teatre 

Oscar Molina dirigeix aquesta obra de gran èxit internacional escrita per la dramaturga holandesa Maria Goos   disseny-versus

 

 

 

El proper 16 de febrer s’estrena al Versus Teatre de Barcelona, sota la direcció d’Oscar Molina, l’obra Cloaca, el gran èxit internacional de la dramaturga holandesa Maria Goos. Cloaca es presenta per primera vegada en català traduïda per Lluis Montserrat i adaptada per l’actor i doblador Roger Pera. D esprés de més de deu anys d’ èxits i estrenes per mig món, Cloaca torna a Barcelona amb el seu nom original i amb un repartiment format pels actors Miquel Sitjar (La Riera, Pel davant i pel darrere, Pararapapá), Xavi Casan (Tan Bonica Aquesta Nit, Un amor fora ciutat, Torna a casa, torna) , Ramón Godino (La Riera, Tu digues que l’estimes, Dòria), Pep Papell (Goodbye Barcelona, Al sud del sud ) i Konstantina Titkova (Kubala, Moreno i Manchón, Natasha). Cloaca tracta sobre l’amistat de quatre homes adults i com el pas del temps i la recerca constant d’èxit, diners i poder acaba perjudicant el vincle de la relació.

 

 

El conflicte de la història es desencadena quan Pieter (Xavi Casan) un funcionari públic que col·lecciona pintures descartades pels museus, rep una trucada telefònica que li informa que aquestes pintures han adquirit un inesperat valor i ha de retornar-les. A mida que avança l’obra aniran apareixent els seus amics, cadascú amb els seus problemes, però tots amb la intenció d’ajudar-lo: Jan (Ramón Godino), un polític ambiciós a l’espera d’un càrrec superior i amb un matrimoni que va a la deriva; Tom (Miquel Sitjar), un advocat desequilibrat per la seva suposada superada drogoaddicció i Marteen (Pep Papell) un arrogant director teatral d’avantguarda que es convertirà en el punt discordant del grup. Konstantina Titkova interpreta l’únic personatge femení de l’obra el qual marca un abans i un després en la història.   Emmarcada en un context de corrupció actual Cloaca no és solament una expressió amb la qual aquest grup d’amics es saluden, és una metàfora ocurrent, amb tocs de comèdia surrealista i drama, que fa referència a tot el que rebutgem i allò del que hauríem de desprendre’ns. Cloaca té la virtut de fer-nos qüestionar la nostra escala de valors, de fer-nos replantejar certeses que de vegades es descobreixen com a prejudicis, de fer-nos reflexionar sobre nosaltres mateixos i les nostres vides.

 

Cloaca va ser escrita per María Goos el 2002 per a la companyia holandesa “Het Toneel Speelt”, que la va convertir en l’obra més exitosa del teatre holandés. El 2004 es va estrenar al “The Old Vic Theatre” de Londres sota la direcció de Kevin Spacey. Posteriorment, l’any 2006 i sota el nom de Baraka! es va estrenar la versió espanyola traduïda per Roland Brouwer i dirigida per Josep Maria Mestres . No va ser fins el 2010 que Baraka! aterrà al Teatre Goya de Barcelona amb repartiment argentí, i sota la direcció de Javier Daulte. Ever Blanchet, director del Versus Teatre, després de veure diferents versions a Argentina i Londres, ha volgut recuperar aquest èxit per portar-lo al seu escenari amb una visió contemporània i més moderna.

 

Per la ocasió, compta amb la col·laboració de la banda de blues barcelonesa Malacara & Wilson Band que ha adaptat algunes cançons del seu nou disc Hopeless Blues per l’obra. Així mateix, la banda farà concerts en directe en determinades funcions. Cloaca es presentarà al públic (amb invitació) el proper dia 3 de febrer a les 19.30h a l’antiga Fàbrica Estrella Damm amb un concert en directe de la banda i la presència de l’equip artístic de l’obra i convidats del sector.

 

Més informació a

www.facebook.com/CloacaBcn

www.twitter.com/CloacaBcn @CloacaBcn #CloacaBcn

http://versusteatre.com/es/cloaca/#more-1532

Autora: Maria Goos

Traducció: Lluis Montserrat

Adaptació: Roger Pera

Direcció: Oscar Molina

Ajudant de direcció: Jesús Milà

Actors:

Pieter ……………….. Xavi Casan

Tom …………………. Miquel Sitjar

Jan ………………….. Ramón Godino

Marteen ……………. Pep Papell

Stripper ……………. Konstantina Titkova

 

Música:

Malacara & Wilson Band

Disseny il·luminació i espai sonor: Daniel Gener

Disseny escenografia i vestuari: Gala Garriga

Producció, Premsa &Comunicació: Rafaela Rivas

Producció, Màrqueting& Publicitat: Jofre Blesa

Patrocinadors: Estrella Damm, Nexia, A-Fad, Os Negre

Projecte: LA PRODUCTORA DESGRAVA