El cartell complet de la 6a edició del festival compta amb Locoplaya, Los Punsetes, Él Mató a un Policía Motorizado, Pony Bravo, Ca7riel & Paco Amoroso, Derby Motoreta’s Burrito Kachimba, Fanso, Cariño, Soto Asa, Deva, Luna Ki, Erik Urano, Aleesha i Ortiga.
Després del sold out de les passades edicions, el festival de cultura musical independent i urbana torna els dies 14 i 15 de febrer a la Fabra i Coats – Fàbrica de Creació de Barcelona.
Amb un aforament limitat, ja estan disponibles en la web els tiquets de dia i els abonaments fins a fi d’existències.
Després dels repetits èxits de les passades edicions, el Cara•B, festival de cultura musical independent i urbana de Barcelona, arriba a la seva sisena edició els dies 14 i 15 de febrer de 2020 en la Fàbrica Fabra i Coats.
El festival continua apostant per pujar a l’escenari als artistes del futur, sense distingir entre gèneres musicals ni caduques escenes de gènere, enarbolant la seva reconeixible fòrmula de dualitat entre el pop, el rock, l’electrònica i la música urbana d’avui. El divendres pujaran a l’escenari Locoplaya, Ca7riel & Paco Amoroso, Fanso, Soto Asa, Deva, Erik Urano i Aleesha. El dissabteserà el torn de Los Punsetes, Él Mató a un Policía Motorizado, Pony Bravo, Derby Motoreta’s Burrito Kachimba, Cariño, Luna Ki i Ortiga.
En els seus sis anys d’existència, el festival s’ha consolidat com un referent en les diferents escenes i el principal aparador de les tendències musicals i els sons alternatius més potents i candents a través d’una cuidada selecció de propostes que incendien les escenes independents.
Colaboració entre Jägermusic i Festival Cara·B
Un any més, el Festival Cara·B s’alia amb Jägermusic, el programa musical de Jägermeister, incloent en el cartell dues bandes que formen part del seu programa: Derby Motoreta’s Burrito Kachimba i Deva. Jägermusic té com a objectiu fer costat a artistes musicals amb els atributs de frescor, talent i personalitat.
El cartell complet del Festival Cara·B 2020
Locoplaya és un grup de rap canari que neix amb l’essència de l’estiu i fan música per vacil·lar. En el 2014, Bejo, Don Patricio i Uge formen Locoplaya. Des de llavors no paren de fer música amb una actitud i estètica molt pròpia, molt de les illes. Una actitud que es reflecteix en les cançons: pasota, desenfadada…; i una estètica que veiem en els vídeos, fresca i divertida. Locoplaya és un grup de música per a passar-lo bé, d’aquests que donen bon rotllo. Temes com Vamoave, CanaryAss o ¿Qué dice la Joventud? reflecteixen que els agrada el so noventero, però sempre amb un to estiuenc i humorístic. A final d’estiu, Locoplaya sorprèn els assidus del gènere, i als aliens al rap, amb el llançament de l’últim single Esa Carita Que Me llevas que formarà part d’un nou treball que presentaran al festival.
Los Punsetes tornen després de quatre anys al Festival Cara•B per a presentar Aniquilación, el seu sisè àlbum d’estudi que aglutina totes les facetes mostrades fins ara pel grup: el punch dels seus hits, el noise, la instrumentació i desenvolupaments més elaborats, els moments més ambient i els més hardcore… El disc més ric dels madrilenys, referent d’una escena independent en la qual destaquen per la seva espontaneïtat, immediatesa, les referències a la cultura popular de les seves lletres i la imatge d’una vocalista única.
El Mató a Un Policía Motorizado és una de les bandes més representatives de la nova ona de grups independents alternatius del nou segle a l’Argentina i Llatinoamèrica. La seva música segueix els dictats del indie rock nord-americà de finals dels 90 -principis dels 2000-, sumant a la distorsió i pulsió punk-rockera unes lletres mantra, minimalistes i plenes d’imatges que beuen tant de la sèrie B com dels sentiments personals -i universals- més purs. Moltes de les seves composicions es caracteritzen per una cadència ascendent que aconsegueix que els seus directes es converteixin en celebracions on tots estan convidats a cantar a plens pulmons al costat de Santiago Motorizado, qui com xaman sembla convertir-se en el vehicle expressiu d’alguna força sobrehumana.
Pony Bravo s’han convertit en un dels referents de la música independent nacional. Després d’un llarg període en el qual els seus integrants han participat com a productors i creadors en altres projectes, llança en 2019 el seu esperat quart disc Guru. on la banda aprofundeix en els sons influenciats pel kraut-rock o el dub, estenent cap a subgèneres on es creuen èpoques i enfocaments pròxims a l’electrònica, l’exòtica o la new wave dels vuitanta. Un curiós saltat de referències treballades en el local d’assaig, produccions low-*fi, músiques electro-analògiques, funk, afro funk, bases hip hop dels 90, tot en contínua remescla, formant part del bagatge utilitzat per a desenvolupar aquest nou LP.
Ca7riel & Paco Amoroso són dos rapers argentins que han trepitjat el tauler des d’endins: muntats a l’ona de la música urbana són una de les promeses portenyes del gènere, amb un so propi que evoca a una amalgama d’estils tan aclaparadora com deliciosa. En l’últim any van creuar fronteres, coronar escenaris i esgotar entrades. «El punk del futur», asseguren els que els van poder veure en escena. Les seves cançons ja sonen a tot arreu a l’Argentina. Un públic heterogeni, àvid i mestís: tots taral·larejant Ouke, algun espera el moment per a esclatar la festa amb Ola Mina XD, o aquell xiula l’intro d’ A mí no. Must.
Derby Motoreta’s Burrito Kachimba són un sextet sevillà recentment sortit d’una de les pedreres de rock més prolífiques en els últims anys. L’ADN de DMBK es compon de dos gens predominants. Un, el component kinki tan propi del rock andalús que els precedeix; l’altre, el psicodèlic que a base de fuzz imposa la seva llei en bandes com King Gizzard and The Lizard Wizard o Pond. De la suma de tots dos neix la kinkidelia, l’estil sota el qual s’empara el seu disc homònim Derby Motoreta’s Burrito Kachimba (El Segell, 2019).
Els rapers Lasser i Cráneo, els beatmakers Made in M i Juan Ríos; i el productor Sr. Guayaba formen el col·lectiu Fanso, que practica un so lo-fi i visuals àcids per a propulsar als oients cap a un viatge lisèrgic. Desmarcant-se per la banda de l’escena urbana actual, Fanso presenta una original proposta amb un personal estil que respira una forta fascinació pel so analògic i lo-fi i els beats de ritme calmat. Junts poden fer meravelles com a Música para lagartos (Guayaba Records, 2018), l’esperada continuació d’Acid House: 13 dies, 13 vídeos i 13 cançons gravades en la mateixa casa, perduda en els boscos a un parell d’hores de Berlín.
Amb tan sols un grapat de cançons en el seu haver ja han passejat el seu xou a l’ample i llarg de geografia ibèrica i s’han convertit en un grup de gairebé referència en l’actual escena pop independent. Cariño, són Paola, María i Alicia. Es van donar a conèixer pel seu benvolgut primer single de llançament Canción de Pop de Amor i per poperizar Llorando en la Limo de C. Tangana. Després vindria el seu primer disc Movidas; amb himnes pop atemporals per a corejar abraçats i ballant.
Soto Asa és una de les noves veus mare de la nostra escena. Amb el seu univers de neó i kenjis, les seves lletres lisèrgiques i el seu abordatge tan personal del reggaetón o el rai, Soto ha estat un dels quals, des de l’ombra, ha dibuixat el nostre so d’avui. Down Music, la mixtape que va treure en 2018, va deixar a l’escena atònita, amb col·laboracions de Bad Gyal, Yung Beef o La Zowi. El seu primer LP, La Cruz (La Vendición, 2019), publicat al desembre del passat any, el consolidarà com un pilar imprescindible de l’escena.
D’arrels anglo-caribenyes, Deva s’ha convertit en una de les dones líders de l’escena urbana actual. Nascuda a Youtube fa poc més d’un any i després d’un frenètic 2019 (EP de debut, Sónar 2019, VevoDSCVR, col·laboracions amb Rels B, Recycled J, Juancho Marquès, Kaidy Cain, Young Vene, Cuban i Sami, Foc, Duki…), 2020 es presenta com l’any en el qual explotar presentant el seu primer àlbum al Cara•B, Para pecar y besarse,, que es desenvoluparà durant la primavera, amb 2 vídeo-singles previs i el llançament de l’àlbum. Tot aquest desplegament de llançaments ve a confirmar la maduresa de Deva com a jove artista capaç de passejar-se amb facilitat del dancehall per a pistes de Wakatai, o l’igualment pister i elegant latin de MALA, al funk orgànic i r’n’b futurista que desenvolupa en el seu esperat i molt personal primer àlbum.
Luna Ki és el nom del projecte musical de Luna Górriz (Barcelona, 1999). Amb una carrera de tan sols uns mesos, s’està posicionant com un dels valors de futur de la nova música pop urbana a Espanya. El seu estil únic, amb una gran varietat de referents, des de Riff Raff o Ivy Queen fins a Shakira; barreja gèneres tan dispars com el trap o el k-pop. La seva manera de reinventar els sons se suma a la seva hipnotizant imatge, que aporta un gir necessari per a donar veu a les noves generacions.
Referent absolut del rap underground en castellà, la música de Erik Urano és fonamental a l’hora d’entendre la nova música urbana actual. En el passat, al costat dels Urano Players, va posar als de Valladolid en boca de tots els mitjans del gènere, i amb el seu treball en solitari ha aconseguit sempre tenir una crítica unànime i excel·lent. Amb Vantablack / Molecular s’obre una nova etapa en la seva carrera, presentant el seu particular homenatge a Akira – el manga de Katsuhiro Otomo -, que serveix per a confirmar per què estem davant un dels més grans, amb una manera d’entendre la rima i la melodia tan avançada, personal i necessària.
Amb clars referents de l’altre costat de l’atlàntic, Aleesha és fruit d’un mix cultural explosiu entre Indonèsia, Papua Nova Guinea i Gran Bretanya. Nascuda a Eivissa fa escassos 20 anys i dotada d’un talent vocal incomparable, Aleesha Rose barreja sons r’nb, pop i vibes de l’Atlanta més OG per a crear un estil molt versàtil i personal. «La Rihanna espanyola», diu la premsa generalista. Però Aleesha és molt més. Després de treure Peligrosa, un banger amb dos talents com Innercut i $kyhook a la producció, va presentar fa uns mesos la seva primera mixtape 19.19.
ORTIGA es mou entre la música de revetlla, la cumbiatune, el metalcore, el autotune diabòlic, la salsa i la música llatina de ball, el so MIDI, la música que sona en mercats ambulants i llocs de gofres i la capacitat innata per crear melodies que el mateix valen per a bellugar el bullarengue que per a fer pogo violent. I és que, qui fora fins fa tan sols algunes setmanes la meitat d’Esteban & Manuel, reneix ara amb el projecte solitari ORTIGA, en el qual Chicho portarà les seves (sic) chichas, les seves melodies pop, la seva tirada verbenera i aquesta inapel·lable destresa per a crear un imaginari sonor en el qual conviuen Rubén Blades, l’Orquestra Panorama, Metallica, Bad Bunny, la Miami Sound Machine, Omar Souleyman o el gitano, la cabra i la trompeta.
|
