La Partida es juga aquest juliol al Teatre Goya
El Teatre Goya recupera La Partida, una coproducció de Teatre Romea i Grec Festival de Barcelona i que va ser l’indiscutible èxit en la darrera edició del festival.
Una partida de pòquer serveix d’excusa a Patrick Marber, un dels grans noms de la dramatúrgia britànica, per posar en escena un joc de cartes i testosterona.
Dirigida magistralment per Julio Manrique tornarà a pujar a l’escenari amb el repartiment original: Ramon Madaula, Andreu Benito, Joan Carreras, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet i Oriol Vila.
A partir del 8 de juliol i durant només 4 setmanes, podrem tornar a emocionar-nos amb aquesta història d’homes que parla, entre d’altres coses, de pares i de fills.
La crítica ha dit:
La Partida és una obra d’actors. Ells han d’omplir de vida els personatges. I a fe que ho fan sobradament. Una funció molt recomanable. Santi Fondevila – ARA.
Estupendo montaje y formidables interpretaciones. Me gusta mucho cómo la ha dirigido Julio Manrique. Marcos Ordóñez – El País.
La Partida precisa d’un elenc de primera i el seu director no ha fet cap pas en fals, deixant espai als actors perquè despleguin el seu talent. L’autor britànic forja amb mà de minuciós artesà un microcosmos masculí i Manrique amb la seva afinada posada en escena i el seu elenc enlluernen al Romea. José Carlos Sorribes – El Periódico de Catalunya.
Teatre en estat pur. Obra contemporània, posada en escena que genera empatia i que va descarregant petites dosis de bilis en les rèpliques dels personatges. Jordi Bordes – El Punt Avui.
El lloc on acaba d’accedir Manrique amb el muntatge de Dealer’s choice – títol original de l’obra que ha adaptat al català Cristina Genebat – és de l’excel·lència en la direcció d’actors. M’ha interessat especialment l’habilitat, la tècnica, la maduresa evident que Manrique demostra com mai en organitzar l’admirable concert interpretatiu de sis actors esplèndids. Joan-Anton Benach. La Vanguardia.
Excel·lent teatre comercial, alt nivell en les interpretacions del sextet en aquesta comèdia composta per sis drames individuals. Juan Carlos Olivares – Time Out
Un joc d’homes: pares, fills i testosterona
Una partida de pòquer serveix d’excusa a un dels grans noms de la dramatúrgia britànica per posar en escena un joc de cartes i testosterona, una comèdia d’homes que parla de pares i fills.
Després d’haver interpretat el John de Senyoreta Júlia al Grec 2012, Julio Manrique torna a submergir-se en el món teatral del britànic Patrick Marber. Ho fa dirigint una peça que l’autor va escriure quan encara era un desconegut i que, en clau masculina, utilitza una partida de pòquer per parlar de temes que van més enllà del joc. I és que, com diu un dels personatges de l’obra, al restaurant on passa tot (a Londres en l’original, a Barcelona en aquesta posada en escena) «no es juga a les cartes, es juga a l’home». Sis personatges amb vida pròpia, d’aquells que només aconsegueix crear la millor escriptura teatral, transiten pel menjador i la cuina del restaurant: un cuiner, dos cambrers, el propietari del negoci, un fill amb problemes amb el joc i el seu mentor en el pòquer. Tots ells participaran en l’acte final en una partida al soterrani del local. I, entre whisky i cigarrets, cada jugada farà emergir algun dels molts temes que tracta l’obra i que van de l’amistat i la lleialtat a la veritat i la mentida passant per l’èxit i el fracàs. Quin dels jugadors ha guanyat la partida en realitat?
Fitxa artística
Autor:
Patrick Marber
Traducció / Adaptació:
Cristina Genebat
Direcció:
Julio Manrique
Repartiment:
Ramon Madaula Esteve
Joan Carreras Santi
Marc Rodríguez Maxi
Andrew Tarbet Frankie
Oriol Vila Carles
Andreu Benito Ash
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Maria Armengol
Il·luminació:
Jaume Ventura
Espai sonor:
Ramon Ciércoles
Ajudantia de direcció:
Marc Artigau
Ajudants escenografia:
Sergi Corbera (mà esquerra)
Judit Colomer (mà dreta)
Direcció de producció:
Amparo Martínez
Cap de producció:
Maite Pijuan
Producció executiva: Marina Vilardell Responsable tècnic:
Txema Orriols
Regidoria / Sastreria:
David Segú
Meritòria de vestuari:
Maite del Olmo
Meritòria de producció:
Gràcia Camps
Construcció escenografia:
Taller d’escenografia Jordi Castells i Jorba-Miró Estudi
Premsa:
Blanca De Carreras
Màrqueting i comunicació:
Publiespec
Reportatge Fotogràfic:
David Ruano
Disseny Gràfic: sSB
Agraïments:
David Arruga, Pere Escobar, Laura López i Marina Raurell
Col·laboradors:
Smeg, Transwaal, Cottet, Estrella Damm, Dasler, Seaport, Punto Blanco
Una coproducció del Grec 2014 Festival de Barcelona i el Teatre Romea
Funcions a partir 8 de juliol
Teatre Goya
Horari: de dimarts a divendres, 20.30 h; dissabtes, 18 i 21.30 h; diumenges, 18.30 h
Durada: 120 minuts
Espectacle en català
Preu: 24-28 €
Dealer’s Choice: el repartidor tria el joc
Dealer’s Choice és una comèdia d’homes que juguen a pòquer. I també és unes quantes coses més. Com algú diu a l’obra, «no es juga a les cartes, es juga a l’home».
Però anem per parts.
L’any 1995, el Royal National Theatre de Londres estrenava la peça d’un autor aleshores desconegut anomenat Patrick Marber. L’espectacle va esdevenir un èxit de crítica i públic, va guanyar nombrosos premis i va descobrir l’extraordinari dramaturg que, un parell d’anys més tard, triomfaria mundialment amb Closer.
Com que la cosa va de joc i de testosterona, em permetré fer ara una d’aquelles classificacions simplistes que tant ens agrada fer, de tant en tant, als “tios” (especialment als mascles que hem tingut la mala idea de posar-nos a dirigir teatre) per fer veure que tenim les coses clares. M’hi llenço, doncs… Podríem dir que, en el món del teatre, hi ha dues classes d’autors:
1. aquells que inventen personatges amb l’únic objectiu d’utilitzar-los per parlar de si mateixos, per exposar un discurs o per adoctrinar-nos sobre determinades qüestions.
2. aquells que escriuen personatges i els permeten “viure”. Els tanquen o els obren a una situació determinada, els escolten i es deixen sorprendre per ells.
El resultat d’això, quan hi ha talent, sensibilitat i coratge, acostuma a ser que el públic també se sorprèn. I que l’obra es converteix en una cosa viva i autèntica.
En la meva opinió, Patrick Marber forma part del segon grup. I Dealer’s Choice n’és un bon exemple. Els personatges d’aquesta comèdia existeixen, respiren, decideixen, s’equivoquen, insisteixen, dubten, parlen massa o massa poc, s’amaguen, es delaten, desitgen, renuncien, guanyen o perden. En una paraula, viuen. Només els grans autors aconsegueixen aquest petit miracle: crear, a través de l’escriptura, autèntics éssers humans.
I si aquesta és una obra, una comèdia de personatges, això vol dir, també, que estem parlant d’una obra d’actors. Una magnífica partitura per a sis magnífics intèrprets disposats a, com deia Stanislavski, “portar la vida de l’ànima a l’escenari”. La meva feina com a director consistirà, bàsicament, a acompanyar-los, amb delicadesa i respecte, en aquesta difícil i emocionant aventura. Una aventura plena de passió i de dignitat.
L’acció de l’obra té lloc en un restaurant. S’alternen tres espais: el menjador, la cuina i el soterrani de l’establiment. Uns espais que, un cop més, hauran de traspuar vida i autenticitat.
L’autor, londinenc i, segons he sabut darrerament, gran aficionat al pòquer, situa el restaurant en algun lloc de Londres, com és natural. Nosaltres ens permetem portar la història a Barcelona, simplement perquè l’espectador català pugui fruir-la i connectar-hi amb la mateixa sensació de proximitat i concreció amb què devien gaudir-la els espectadors del National, l’any 1995, i, més tard, els que la van veure al Trafalgar Studios, en la reposició que se’n va fer, novament tot un èxit, l’any 2007. Crec que és important que tot succeeixi ara i aquí.
I què és el que succeeix? De què parla Dealer’s Choice?
Doncs parla, entre d’altres coses, de pares i fills. Del pare que t’ha tocat i del pare que tries. A l’obra, “el pare que t’ha tocat” té un restaurant i, pel que fa al pòquer, només és un aficionat, un amateur que s’ho pren seriosament, sí, però un amateur al cap i a la fi. “El pare que tries” de la peça és, és clar, un jugador de pòquer professional. Un personatge que, sota el suposat glamur que li atorga la seva peculiar manera de guanyar-se la vida, està tan desesperadament necessitat com els altres.
I també es parla de l’amistat, de la lleialtat, de la veritat i de la mentida, de l’èxit i del fracàs. I de moltes altres petites grans coses que el joc, el fet de jugar, ajuda a revelar, a fer emergir, a posar de manifest amb contundència.
Al final, sobre el feltre verd tacat de whisky, planarà en l’ambient, com el fum d’un cigarret mal apagat, una pregunta: qui ha estat l’autèntic babau de la partida?
