COSÌ FAN TUTTE
Wolfgang Amadeus Mozart
Dramma giocoso en dos actes. Llibret original de Lorenzo Da Ponte inspirat en textos de Boccaccio, Shakespeare i Cervantes. Música de Wolfgang Amadeus Mozart.
Gran Teatre del Liceu. Temporada 2014/15
20 de maig (estrena): 20.00h
21, 22, 26, 27, 28, 29 i 30 de maig: 20.00h
24 de maig: 17.00h
Durada aproximada: 3 h i 20 min
Fiordiligi Juliane Banse (20, 22, 24, 26, 28 i 30 de maig)
Maite Alberola (21, 27 i 29 de maig)
Dorabella Maite Beaumont (20, 22, 24, 26, 28 i 30 de maig)
Gemma Coma-Alabert (21, 27 i 29 de maig)
Ferrando Joel Prieto (20, 22, 24, 26, 28 i 30 de maig)
David Alegret (21, 27 i 29 de maig)
Guglielmo Joan Martín-Royo (20, 22, 24, 26, 28 i 30 de maig)
Borja Quiza (21, 27 i 29 de maig)
Despina Sabina Puértolas (20, 22, 24, 26, 28 i 30 de maig)
Anna Tobella (21, 27 i 29 de maig)
Don Alfonso Pietro Spagnoli (20, 22, 24, 26, 28 i 30 de maig)
William Berger (21, 27 i 29 de maig)
Direcció musical Josep Pons
Direcció d’escena Damiano Michieletto
Escenografia Paolo Fantin
Vestuari Carla Teti
Il•luminació Fabio Barettin
Producció Teatro La Fenice (Venècia)
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Direcció del Cor Contxita Garcia
Estrenes
26 / 01 / 1790: Burgtheater de Viena
04 / 11 / 1798: Teatre de la Santa Creu
04 / 01 / 1930: Gran Teatre del Liceu
Darrera representació al Liceu 30/ 01/ 2004
Nombre total de representacions en la programació del Gran Teatre del Liceu: 55 Conferències
Dimarts 12 de maig, a les 19’30 h
Sala Cor del Gran Teatre del Liceu
La Rambla 51-59. Entrada lliure
Activitat organitzada pels Amics del Liceu
. Retransmissió en directe per ràdio: Catalunya Música, 26 de maig de 2015 a les 20h . Retransmissió en diferit per ràdio: Radio Clásica (RNE), 30 de maig de 2015 a les 20h . Retransmissió a cadenes de ràdio internacionals:
AUABC (Austràlia)
CHSRF (Suïssa)
DEHR (Alemanya)
ROROR (Romania)
SIRTVS (Eslovènia)
USWDAV (EE.UU)
ARGUMENT
COSÌ FAN TUTTE
ACTE I
En un cafè napolità, el vell i misogin filòsof Don Alfonso posa en dubte la possibilitat que tenen les dones –per la seva mateixa naturalesa- de ser fidels en l’amor. Els seus amics, Ferrando i Guglielmo, joves militars enamorats, reaccionen aïrats davant de la idea que les seves estimades, les germanes Fiordiligi i Dorabella, puguin arribar mai a trair-los. Per demostrar-los que té raó, el vell els proposa una juguesca que ells, segurs del seu atractiu i domini amorós, accepten: obeiran cegament les seves ordres durant vint-i –quatre hores en un pla pensat per desenganyar-los.
Don Alfonso va als jardins de les dues joves i belles dames, extasiades davant dels retrats dels seus amants, i els diu amb falsa tristesa i agitació que una ordre reial crida els dos joves a una acció de guerra. El comiat dels enamorats mostra el desesper profund –i exagerat- de les dues promeses i els militars fingeixen partir, encantats per tan afectuoses mostres d’amor.
Despina, la serventa de les dames, se’ns presenta com una persona cínica i desvergonyida, que minimitza l’amor i no creu en la fidelitat. Don Alfonso, que ha ordenat als joves militars disfressar-se d’albanesos per intentar seduir les seves amants, posa Despina a favor del seu pla amb suborns, però no li descobreix la identitat dels nouvinguts. Els primers intents de seducció dels suposats albanesos només aconsegueixen la indignació virtuosa de les noies, especialment Fiordiligi, la més seriosa i combativa de les dues germanes.
Però el vell no es desanima i, ajudat per Despina, fa tornar aviat els enamorats, que asseguren que prefereixen la mort al menyspreu que els mostren les dames i beuen davant seu un fals arsènic. Fingeixen una situació agònica i les germanes comencen a sentir certa pietat mentre el vell i la criada van a cercar ajuda. Torna la criada, disfressada de metge, i els aplica l’imant de Mesmer –remei de moda a l’època- per retornar-los a la vida. Quan ells, envalentits per la nova situació, els reclamen un petó, elles s’indignen de nou i els rebutgen aïradament.
ACTE II
Despina fa un al•legat davant les seves senyores a favor de la necessitat de riure i divertir-se sense fer mal a ningú, que troba les noies molt més ben predisposades que en l’acte anterior. Dorabella es mostra especialment frívola i convenç Fiordiligi de rebre els albanesos enamorats “per no morir de malenconia” i les dues germanes fins i tot es posen d’acord en l’elecció del pretendent amb el qual coquetejaran: Guglielmo, el baríton “morenet” serà per a Dorabella i Ferrando, el tenor “rosset”, per a Fiordiligi, opció que inverteix les parelles inicials.
Els enamorats ofereixen una festa i serenata a les dames al jardí, i el vell i la criada, després de posar en contacte les noves parelles, desapareixen. Resten sols Guglielmo i Dorabella, i la seducció resulta molt fàcil per al jove militar, que substitueix el penjoll de Ferrando que porta la noia per un altre amb un cor. Surten abraçats i entren Ferrando i Fiordiligi, però les declaracions d’aquest no troben una resposta tan favorable, malgrat que la noia es mostra interiorment molt trasbalsada pel nou seductor, però no disposada a trair el seu promès. Ferrando explica a Guglielmo la fidelitat de Fiordiligi, amb gran satisfacció d’aquest, que no pot, però, dir el mateix de Dorabella, i mostra a l’amic el seu retrat com a prova de la seva traïció. Filosofa a la manera del vell sobre la inconstància femenina i Ferrando es mostra molt dolgut, però Don Alfonso no dóna de cap manera la prova per acabada.
Despina felicita Dorabella per haver cedit, mentre Fiordiligi confessa el seu desesper pels sentiments contraposats que sent el seu cor entre l’atractiu de l’albanès i la fidelitat deguda. Finalment, decideix vestir-se de militar i anar a trobar el seu estimat al camp de batalla per no caure en temptació, però quan entra Ferrando i reprèn la seva estratègia amorosa, no pot resistir més i cau als seus braços. La indignació dels dos promesos enganyats, que volen trencar el compromís, va baixant de to davant les reflexions cíniques i aclaparadores de Don Alfonso. Si totes les dones són així, més val prescindir de tant de ressentiment i casar-se amb elles malgrat tot, perquè en els fons les estimen.
Despina fa els preparatius per a les noces de les dues senyores amb els dos amants albanesos i, disfressada ara de notari, els fa signar una paròdia de contracte matrimonial. El brindis queda interromput per l’inesperat retorn dels dos militars –que anuncien els soldats que els acompanyen-, i les dues germanes, horroritzades, amaguen els albanesos en una cambra veïna. Quan apareixen Guglielmo i Ferrando amb la seva real aparença, van “descobrint” de manera progressiva i cruel la infidelitat i traïció de les dues germanes. Quan, finalment, esdevé evident la identitat dels falsos albanesos, les joves burlades es desesperen i reconeixen merèixer la mort. Don Alfonso, una vegada més, utilitza la seva misogínia i cinisme per fer acceptar als protagonistes la realitat de la vida –les febleses i els obscurs desigs dels humans- i obté la reconciliació de les dues parelles inicials mentre la música de l’aparentment alegre final deixa albirar una bona càrrega de malenconia i incertitud.
SOBRE LA PRODUCCIÓ
Damiano Michieletto
Director d’escena
Quan vaig muntar Così fan tutte al Teatre La Fenice de Venècia, venia d’haver viscut l’experiència de treballar amb els altres dos títols anteriors de la trilogia Mozart-Da Ponte: Le nozze di Figaro i Don Giovanni. Al nucli de les tres produccions rau una anàlisi profunda dels personatges i de la seva psicologia, unit també a un element &metateatral (el teatre dins el teatre)$.
A la meva versió de &Don Giovanni$, el llibertí, governant absolut de les vides dels altres, sempre era present a escena; a Le nozze, que en canvi no té un únic i veritable protagonista, els personatges es passejaven per l’escenari moguts gràcies a una mena d’exhibició del pensament, com si hi hagués un narrador; al Così és Don Alfonso qui mou tots els fils a l’encarnar l’element metateatral: assegut en una cadira al prosceni, observa el desenvolupament de la història tot i que el llibret no ho exigeixi.
L’última obra de la trilogia té un costat divertit bastant obvi, però he optat per no transformar-la en una farsa. Don Alfonso diu «Mi fa da ridere questo lor ridere, ma so che in piangere dee terminar» («Em fan gràcia els seus riures, però sé que això acabarà en el plor de les deesses»), i per això a la meva posada en escena la història teixida per aquest personatge -que és com un Don Giovanni ancià- es resoldrà amb un final dramàtic.
L’escenari està col•locat sobre una estructura giratòria idèntica a la utilitzada en les dues obres anteriors. A &Don Giovanni$ es va utilitzar per a un palau del segle XVIII i a Le nozze per a un interior burgès del segle XIX. Al Così l’espai escènic es converteix en un lloc afí a l’aristocràcia moderna: és un hotel de disseny, de luxe, amb decoració hitech que representa un horitzó de temptacions per a les dues parelles protagonistes.