Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861 – Aranjuez, 13 de juny de 1931)


Santiago Barreiro (5)

Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861 – Aranjuez, 13 de juny de 1931) va ser un pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg català. Fou un artista polifacètic i un dels líders del Modernisme a Catalunya. La seva producció pictòrica, amb un miler d’obres, i literària, amb un centenar de títols, a més d’un extens nombre d’articles, el situa com a referent decisiu de l’art, la literatura i les idees estètiques del seu temps.

Va néixer a Barcelona, en el si d’una família d’industrials del tèxtil provinent de Manlleu. Hereu del negoci familiar, ja es perfila el seu interès per l’art de la pintura durant l’adolescència. El 1886 es casa amb Lluïsa Denís. L’any següent neix la seva filla, Maria, però, pocs mesos després, el caràcter inquiet, el desinterès pel negoci familiar i el desig per dedicar-se a pintar, viatjar i conèixer món l’allunyen de la família. Comença a viatjar per Catalunya i Espanya, per França i per Itàlia. Els viatges seran una constant en la vida de l’artista.

El 1888 es revela com a escriptor col·laborant regularment amb articles al diari La Vanguardia. El 1889 trenca la relació amb la família, ruptura que durarà deu anys; tanmateix, manté el contacte amb la filla El 1889 se’n va a estudiar a París, on resideix a temporades durant la primera meitat de la dècada dels noranta, període important en la seva trajectòria creativa.

El 1893 instal·la a Sitges el seu estudi, conegut com el Cau Ferrat, per la col·lecció de ferros antics que conté. La vila es converteix en un punt de referència modernista d’artistes, escriptors i músics promogut per Rusiñol, que hi organitza les festes modernistes, en què es conjuminen el teatre, la poesia, la pintura i la música. Paral·lelament, l’artista consolida els seus dots com a escriptor i des de principis de la dècada de 1890 escriu obres narratives i poemaris en prosa. Algunes de les seves novel·les s’adaptaran per ser representades al teatre, com L’auca del senyor Esteve, escrita el 1907 i estrenada uns anys més tard.

El 1899, arran d’una greu malaltia, es retroba amb la dona. Quan millora, marxa a França amb ella i amb la seva filla per desintoxicar-se de l’addicció a la morfina. Un any després se sotmet a una intervenció quirúrgica que el deixa amb un sol ronyó, fet que marca una nova etapa vital en la seva trajectòria. El 1903 ja és un artista reconegut i durant la primera dècada del segle XX es consolida el seu prestigi com a pintor i escriptor prolífic, tant a Barcelona com arreu d’Espanya i a París. Continua rebent premis i nominacions. A França, el reconeixement oficial li arriba el 1908, quan obté el títol de sociétaire del Saló de París

A partir de les dues dècades següents rep un gran reconeixement, alhora que adquireix un prestigi innegable, malgrat el rebuig dels artistes i crítics noucentistes, en particular, del crític d’art Eugeni d’Ors, que escrivia al diari La Veu de Catalunya.[9] El 1917 és condecorat pel govern francès amb la Legió d’Honor. Rep el darrer homenatge a Sitges el 1926. Mor a Aranjuez el 1931. El govern provisional de la República ordena una cerimònia fúnebre oficial a Madrid, que és encapçalada pel president, Manuel Azaña.

Rusiñol no només va formar part activa de la cultura del seu temps, sinó que la va enriquir amb la seva personalitat i amb les seves idees i opinions, que va defensar amb fermesa, i que no estaven faltades de controvèrsia i polèmica. Amic dels seus amics, es va relacionar amb les personalitats artístiques i intel·lectuals més destacades del moment, com mossèn Cinto Verdaguer i Pompeu Fabra, Valle-Inclán i Benito Pérez Galdós, els músics Enric Granados, Isaac Albéniz, Enric Morera, Erik Satie i Manuel de Falla, i pintors com Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i Joaquim Mir, entre molts d’altres. Tanmateix, l’amistat més llarga i sòlida la va tenir amb el pintor Ramon Casas i amb l’escultor Enric Clarasó, amb els quals va formar un trio artístic que es va mantenir fins a la seva mort. També cal destacar que fou tiet avi del prematur poeta barceloní Jorge Folch i Rusiñol.

Va estudiar al taller del pintor Tomàs Moragas, on va aprendre dibuix i diverses tècniques, com l’oli i l’aquarel·la. Fa la primera exposició a la Sala Parés, de Barcelona, el 1879, en una mostra col·lectiva; hi participa amb una petita pintura de l’interior d’un estudi amb la figura d’un model. Aquí coneix el pintor Joaquim Vayreda, especialitzat en el paisatge. Això inspira Rusiñol a explorar la representació de la naturalesa, no pas per copiar-la, sinó per interpretar-la, com fa el pintor d’Olot. Adopta aquesta temàtica en contraposició als temes històrics, que en aquell moment eren moda.

La pintura El bosque és un exemple d’aquesta temàtica. Però en aquesta època també s’interessa per la figura humana, en consonància amb els gustos del moment. La tendència pels temes literaris la representa en la pintura Fausto, i el gust per l’exòtic, en l’obra Peregrino[15], que va exposar a la Sala Parés el 1880. Cal esmentar que aquesta serà la galeria de Barcelona on exposarà habitualment al llarg de tota la vida.

El 1883 descobreix el paisatge urbà a partir de les pintures de Joan Roig i Soler, d’una perfecció tècnica i una llibertat interpretativa que l’impressionen. Això el motiva a pintar Port de Barcelona, i seguidament realitza altres composicions de la Barcelona vella, com Racó de Santa Maria del Mar (1885) o La plaça del Born (1885).[16] Rusiñol evoluciona, però segueix interessat pel realisme, i durant els anys 1887 i 1888 afegeix personatges al paisatge. Pinta escenes relacionades amb el treball[17] i racons del paisatge urbà amb personatges en actituds naturals o fent tasques quotidianes. En són bons exemples Pedrera de Montjuïc o Cargolada. Aquestes obres, que exposa a la galeria Parés, són qualificades de naturalistes,[18] i, en general, tenen una bona acceptació de la crítica.[19] Crítics d’art com Frederic Rahola, que publicava al diari La Vanguardia, elogien el pintor.

Pintura i espais naturals de la geografia catalana van lligats al llarg de la vida de Rusiñol. Són diverses les escapades de l’artista a la població selvatana d’Arbúcies i a l’entorn del Montseny. La relació entre Rusiñol i Arbúcies queda plasmada en nombroses obres pictòriques.

L’any 1888 és significatiu per a la trajectòria de Rusiñol, perquè fa la primera exposició individual a la Sala Parés, comença a publicar articles al diari La Vanguardia, exposa per primer cop en un Saló de París i participa en l’Exposició Universal de Barcelona.[21] Durant aquesta època s’interessa per la figura humana real, i no pas la literària dels primers anys. Comença a pintar retrats, com el del seu amic Ramon Casas. A la recerca de la modernitat, vol plasmar la dignitat de les figures, les composicions són més simples i dóna menys importància als elements secundari

Allà es troba amb els seus amics, el periodista Miquel Utrillo, el gravador Ramon Canudas i el seu íntim Enric Clarasó, amb els quals comparteix habitatge a Montmartre. Més tard s’hi afegirà Ramon Casas, fins al 1892-93.[ Rusiñol visita exposicions, estudia pintura a la Société de la Palette i entra en contacte amb l’ambient artístic de la ciutat: Rusiñol es va proposar de tastar en la seva carn la vida bohèmia.

Estudia temes nous que descriuen l’ambient dels suburbis, els cabarets i els locals nocturns parisencs, com Cafè dels incoherents i Interior d’un cafè a Montmartre, on plasma unes figures tristes i distants. En altres quadres pinta escenes d’espais urbans i interiors impregnats d’un sentiment de soledat i melangia: Carrer de Montmartre, El patio de mi casa o El parc del Moulin de la Galette, realitzats el 1890. Treballa a plein air, tendeix a sintetitzar el model i a captar l’atmosfera dels espais que representa. Rusiñol continua interessat en el retrat i pinta els seus amics Utrillo, Clarasó i Canudas, i personatges com Erik Satie.

Durant el 1890 fa una gran exposició a la Sala Parés juntament amb Casas i Clarasó. És el primer cop que els tres amics exposen plegats, i ho repetiran moltes vegades fins a l’any de la mort de Rusiñol. Les pintures de Rusiñol i Casas tenen molt bona acollida per part de la premsa. Es considera que, amb aquesta exposició, el Modernisme va irrompre en la pintura catalana.[27] Un any més tard reben el suport incondicional de Raimon Casellas, crític d’art de L’Avenç i La Vanguardia, que pensa que la seva pintura és la millor que es fa a Espanya. Durant aquesta etapa, l’interès de Rusiñol per la vida contemporània és herència de l’impressionisme, així com la versemblança i algunes solucions compositives, però no fa servir ni la pinzellada ni el cromatisme d’aquest estil. La llum i les atmosferes de les pintures fetes a París contrasten amb les de Sitges i altres indrets del mateix període.[28] Les obres creades durant l’estada a Montmartre fins al 1893 són un llegat que documenta la vida de la ciutat.

La tardor del 1891, durant un viatge, s’atura a Sitges, on troba uns coneguts que el conviden a quedar-s’hi unes hores. S’hi estarà un mes i mig. Enamorat de la vila i de l’amabilitat de la gent, decideix que és el lloc on li calia fer arrels.

Fa amistat amb els pintors luministes, que li descobreixen la intensitat de la llum mediterrània. Rusiñol queda fascinat pels racons de la vila i compon els primers quadres de patis; entre d’altres, els patis blaus, pintats entre el 1891 i el 1893, que difondrà i farà famosos.[30] En aquestes escenes exhibeix la riquesa cromàtica dels espais i els objectes, però sense estridències; defuig la intensitat lumínica que busquen representar els luministes a favor d’una llum més matisada.[31] També fa nombrosos dibuixos de personatges –amics i veïns–, que capta en actituds quotidianes a les places, carrers, patis i cafès.

Després d’aquesta curta estada torna a París, però a mitjans del 1892 és, de nou, a la vila. Rusiñol converteix Sitges en el centre on convergeixen les aspiracions de renovació vital i artística a Catalunya d’escriptors, músics, artistes plàstics i intel·lectuals. Organitza la primera festa modernista, amb una gran exposició de pintura com a alternativa a l’art oficial i academicista.[32] Aquesta primera festa anirà seguida de quatre més, la darrera el 1899. Estan pensades com un revulsiu per a la modernització i l’europeïtzació de la cultura catalana en tots els seus aspectes.

El 1893, Rusiñol compra una casa a Sitges, on instal·la el seu estudi i la seva col·lecció d’obres d’art, antiguitats i objectes de ferro, que donen nom a l’indret, conegut com el Cau Ferrat, i la vila esdevé la Meca del Modernisme. Entre el 1893 i el 1894 es perfila el nou sentit estètic de Rusiñol, impregnat de les idees de la tendència simbolista, que van conformant el seu sentit de la modernitat. Un bon exemple d’això és la segona festa modernista, el 1893, durant la qual organitza un concert de música simbolista i es representa l’obra de teatre La Intrusa, de Maurice Maeterlinck, dirigida per Rusiñol i Casas,[35] amb un gran èxit de públic i de crítica. Malgrat que la pintura de l’artista encara és naturalista, inicia un canvi influït per l’interès pel simbolisme europeu belga i francès. En aquest sentit, acull de ple la doctrina de l’art per l’art, que fa de l’artista un sacerdot, i de l’art, una religió.[36] El simbolisme es fa palès, sobretot, en la seva obra literària.

A finals del 1893 torna a París i canvia l’habitatge de Montmartre per un pis al barri de Quai Bourbon, al centre de la ciutat

Ara viu un ambient diferent, més elegant i aliè a la pobresa de Montmartre. Rusiñol creu que l’art és una expressió dels sentiments i una emoció estètica; així, doncs, amb aquestes premisses, s’endinsa cada cop més en una pintura subjectiva i simbolista que expressa els sentiments més profunds

Durant l’any 1894 viatja a Itàlia, on copia obres de Giotto i d’altres pintors primitius. Estudia les obres d’altres mestres de la pintura, i aquest mateix any compra dues peces originals d’El Greco, cosa que té grans conseqüències artístiques per a ell i per al seu amic Zuloaga.[39] L’artista admira el mestre manierista i en copia les pintures. És tan forta la impressió que en rep i el reconeixement que professa al seu llegat pictòric que uns anys més tard li dedica un monument, instal·lat a la vila de Sitges.

Durant aquesta nova etapa, la tendència al subjectivisme l’allunya progressivament del paisatgisme i de les escenes costumistes i quotidianes. L’observació de l’extern es transforma en penetració psicològica per captar i representar l’estat d’ànim dels models, sigui alegria o patiment. Pintures precedents com Enfermo y enfermero (1890) o Casa de empeños ja escenificaven els drames de la vida: la malaltia, la pobresa, la mort, però encara era una visió distanciada, més objectiva i realista.[41] Ara es proposa retratar els sentiments, i transmetre a l’espectador el que traspua el model, malgrat la dificultat que comporta intentar representar la complexitat dels sentiments humans.

Tanmateix, Rusiñol és un poeta, i això queda exemplificat en pintures com La última receta(1893-94), Novela romántica(1894) i La morfina (1894).[42] El tema d’aquesta última obra afecta directament l’artista, que sap els efectes que té el narcòtic, ja que n’havia pres per pal·liar els dolors que patia, cosa que el va abocar a l’addicció. L’estil que desenvolupa reflecteix una certa influència de James McNeill Whistler i també els coneixements que té sobre l’obra de Diego Velázquez a l’hora de posar en pràctica solucions compositives o recursos com l’eliminació de referents espacials, la representació de miralls i l’autoretrat[43], com es mostra en les pintures Retrat d’en Cuca (1895) o Retrat de dona (1894).

A mitjans del 1895, Rusinyol decideix abandonar definitivament la residència parisenca i se’n va a viure al Cau Ferrat. Entre el 1896 i 1897 desenvolupa unes pintures simbolistes que prenen un caire místic. Això s’expressa en un seguit de quadres que pinta a diversos indrets de la muntanya de Montserrat. Són pintures de natura i retrats de monjos en què es pot apreciar el sentiment i l’estat d’ànim de l’artista, amb títols tan significatius com Èxtasi, Paroxisme d’un novici o Novici al peu de la creu

Rusiñol explora el simbolisme fins al 1903, tant en la producció pictòrica com en la literària, però durant aquest període també treballa una temàtica que defineix pràcticament els últims trenta anys de la seva trajectòria professional i vital: els jardins.

Els jardins rusinyolians

Durant la dècada de 1890, Rusiñol enceta el tema dels jardins. Si es tenen en compte les escenes de patis amb flors pintades a Sitges, ja hi ha un precedent en la seva trajectòria perquè l’artista es fixi en la natura des d’una altra òptica.[46] El 1895 viatja a Granada i s’hi està una temporada. Allà aprofundeix el tema. Fa quadres de l’Alhambra, del Generalife i de jardins romàntics. Els anys següents pinta jardins de diverses poblacions i ciutats espanyoles: Aranjuez, Granada, Tarragona, Sitges, Girona i Barcelona. Alguns dels jardins estan abandonats i evoquen un sentit misteriós; d’altres, melancolia. Però la forma com l’artista tracta la llum, la composició i el color desprèn una gran sensibilitat.

L’any 1899 exposa la sèrie de pintures a París a la galeria d’Art Nouveau, la més important del moment especialitzada en simbolisme i nabi. La mostra s’inaugura sota el títol Jardins de l’Espagne. Aquesta és la primera i única exposició individual que Rusiñol fa a París, i té molt bona acollida de crítica i públic.[48] Els quadres representen una Espanya inèdita i la premsa internacional se’n fa ressò. Rusiñol aconsegueix l’èxit i el reconeixement. El 1900 exposa la sèrie Jardines de España a la Sala Parés, amb el mateix èxit que a París. En aquest moment obté el reconeixement de la burgesia barcelonina, que el considera un dels artistes més importants de l’època. El 1903 publica el llibre Jardines de España i fa una altra exposició a la Sala Parés amb quadres de paisatges i jardins de Mallorca.[49] Els èxits se succeeixen i es pot considerar que a partir d’aquest moment el tema i Rusiñol aniran íntimament relacionats.

La visió romàntica i simbòlica dels jardins de Rusiñol va influir en la literatura i la música espanyoles coetànies, fins al punt que Josep de C. Laplana explica que el lloc on Manuel de Falla va acabar d’escriure la seva suite Noches de los jardines de España el 1915 va ser, justament, el Cau Ferrat.

L’obra escrita de Rusiñol cal emmarcar-la dins la literatura modernista; el mateix autor ho descrivia a Fulls de vida, on expressava:

« Un art seriós que no enlluerni els pobres d’esperit amb teles i sederies de guarda-roba i de crom; un art espiritual, ple d’originals delicadeses i belles filigranes; un art que voldríem veure admirat a casa nostra, i del qual nosaltres esdevindríem els primers devots i els darrers artistes »
— Fulls de la vida, Al lector.

La seva producció entre el 1893 i el 1898 es va aplegar posteriorment a Anant pel món (1896), llibre que recull poemes en prosa i altres textos en què es perfila el model d’artista modern, a més de la seva concepció i les seves reflexions sobre la societat moderna, i Fulls de la vida (1898), una recopilació de narracions breus de tipus decadentista que van inspirar la producció de l’obra dramàtica posterior de l’autor i que durant molts anys van proporcionar arguments al teatre rusiñolià, que sempre es va caracteritzar per tractar el tema de la situació i el sentit de l’artista en la societat burgesa moderna, amb uns clars tints autobiogràfics, que van convidar a la confusió entre la seva vida pública i la seva vida privada.

Rusiñol descriu personatges i situacions dins d’un pla realista, però deixant entreveure al lector un altre pla, ocult, no explicitat, que condiciona el context i els personatges des d’una zona d’ombra i de misteri. Va descobrint el que s’amaga sota la màscara que la societat imposa: l’enveja, l’odi darrere d’un somriure o els vicis ocults. Es mou enmig d’aquesta mena de “fira de les vanitats” captant amb indiferència tot allò que traslladarà subtilment al lector.

L’art de Rusiñol és espiritualista, perquè va més enllà del seu temps i del seu país, perquè l’autor no se sent bé en el seu temps i el seu art viu en un món superior. Ell mateix ho manifestà al pròleg d’Oracions: “La major part del que anomenen conquestes del progrés no em sedueixen ni m’agraden.” La seva obra escrita contrasta amb els seus quadres. Si en l’obra pictòrica recull jardins d’ensomni i paisatges difuminats i suaus, en els textos recull una visió més crua, més humana i realista.

A Fulls de la vida, la narració descriu la vida com una successió de quadres impressionistes, plens de color, com fotogrames d’una pel·lícula o com fulls d’un calendari, on cada full arrencat li produeix una certa melangia romàntica. Però, lluny d’una visió decadent, la vida el fa somiar perquè és un brot de somnis i ideals, prosaics i reals, aspres i durs, seguint l’estil propi dels grans novel·listes del realisme.