Archivo por meses: marzo 2014

Da Camera, festival d’òpera de petit format (del 28 de març al 13 d´abril) Teatre Akadèmia

 

bernstein-370x185           Da Camera, festival d’òpera de petit format

Direcció musical: Olga Kobakina

Direcció d’escena: Joan A. Sánchez Aznar

 

 

 

Sinopsi

Da camera és un cicle d’òpera de petit format i joves veus que inclou dues òperes, dos concerts lírics i un espectacle que combina àries d’òpera i text teatral. És una finestra per mostrar el talent dels joves professionals de l’òpera del nostre país.

 

27, 28, 29 i 30 de març:

«Il segretto di Susanna» d’Ermanno Wolf-Ferrari.

Amb llibret d’Enrico Golisciani, es tracta d’una deliciosa comèdia, un intermezzo inspirat en l’òpera buffa, amb referències constants a grans obres mestres com La serva padrona de Pergolesi o Les noces de Fígaro de Mozart. A la primera part Sergi Vicente interpreta obres de Castelnuevo- Tedesco i Schnittke.

 

3, 4, 5, 9 i 10 d’abril:

«Trouble in Tahiti» de Leonard Bernstein.

En aquesta peça trobem un Bernstein personal i irònic, que combina música popular i melodrama, mostrant el seu desencant i el de tota una generació sobre la dificultat de les relacions de parella. A la primera part Paula Nogueira interpreta obres de Bernstein i Barber.

 

6 d’abril a les 18.30h:

Recital.

Compositors catalans d’avui: Miquel Ortega, Narcís Bonet, Albert Guinovart i Albert García Demestres. amb obres de Miquel Ortega, Narcís Bonet, Albert Guinovart i altres compositors catalans actuals.

 

11 d’abril a les 20.30h:

Recital.

Cançons negres: obres de Carlos Guastavino, Ernesto Lecuona, Xavier Monsalvatge i Heitor Villa-Lobos.

 

12 i 13 d’abril: “Casta Diva.

Un silenci insesperat”, eCasta Diva.

Un silenci inesperat és un monòleg operístic de Begoña Alberdi en què l’humor, les àries més conegudes de la història de l’òpera i l’amor per la Cultura i la Música comparteixen protagonisme. Concha Durán, aclamada soprano, té la difícil tasca de coordinar el gran acte d’homenatge a la seva amiga Pepa, també soprano, desapareguda recentment i mundialment coneguda com La Molinieri. Durant els preparatius d’última hora al teatre on tindrà lloc l’esdeveniment, Concha repassa les àries que les van portar a la fama, les músiques que les van unir i les anècdotes que les van fer riure. Perquè riure molt, la veritat. Amb música en viu, Casta Diva, un silenci inesperat és un espectacle ple d’humor però amb una reflexió de fons: Cap a on va la Cultura? Sucumbirà als interessos econòmics?  

 

Fitxa artística

Autors: Leonard Bernstein, Ermanno Wolf Ferrari, entre d’altres.

Direcció musical: Olga Kobekina

Direcció d’escena: Joan A. Sánchez Aznar

Vestuari: Roberto G. Alonso

Serveis de comunicació: BCN Classical Services

Cap tècnic: Pol Queralt

Cap de sala: Enrique Vallejo 

 

intèrprets

l segretto di Susanna (òpera, del 27 al 30 de març): Beatrice Jiménez, Xavi Fernandez i Maria Voronkova.

Trouble in Tahiti (òpera, del 3 al 10 d’abril): Marta Valero, Xavi Fernandez, Daniela Sarmiento (mezzo), Oriol Roca (baríton), Samuel Pelaez (tenor).

Recital 6 d’abril: Jordi Casanova (tenor), Viviana Salisi (piano)

Recital 11 d’abril: Mercedes Gancedo (soprano), Anna Creixells (piano).

Casta Diva. Un silenci inesperat (òpera i teatre, 12 i 13 d’abril): Begoña Alberdi, soprano. Direcció d’Ester Nadal.

 

Dates i horari

Del 28 de març al 13 d’abril de 2014 De dimecres a dissabte: 20.30h. Diumenge: 18:30h

V CONVOCATÒRIA DE TEXTOS D’AUTORES CONTEMPORÀNIES “PRIMAVERA VACA 2014” (de l´1 de març al 11 d´abril)

 

primavera_vaca1

 

 

 

 

 

 

 

V CONVOCATÒRIA DE TEXTOS D’AUTORES CONTEMPORÀNIES
“PRIMAVERA VACA 2014”

 

S’obre la convocatòria per participar al V Cicle de lectures dramatitzades d’autores contemporànies PRIMAVERA VACA 2014.
Per tal de continuar amb la tasca de visibilitat, dinamització i intervenció de la dona creadora en les arts escèniques de Catalunya, ens proposem mantenir el punt de trobada PRIMAVERA VACA, V Cicle de lectures dramatitzades d’autores contemporànies.

 

Amb aquesta iniciativa, que ja es va realitzar amb èxit el darrers anys (2010-2013) pretenem una regularitat anual, a banda de continuar establint vincles creatius, pretenem instaurar en el panorama dramàtic de la ciutat un punt d’encontre amb l’autoria teatral de dones per donar a conèixer la seva escriptura.

AUTORES

Catalanes o residents a Catalunya 
Idioma: Català o Castellà.
S’acceptaran traduccions a qualsevol d’aquestes dues llengües sempre que les autores siguin residents a Catalunya. 
Els textos han de ser inèdits.
I es valorarà especialment els textos amb personatges femenins.
Cal omplir i annexar la fitxa de l’obra (adjunta) complimentada amb tota la informació i CV de l’autora amb una foto actua
Només s’accepta un text per autora. 
Adreça: primavera@projectevaca.com asunto: primavera vaca 2014

 

Fases i termini de la convocatòria:

RECEPCIÓ TEXTOS

Data de recepció: De l ‘1 de març al 11 d’ abril del 2014

 

SELECCIÓ TEXTOS

De tots els textos rebuts se’n seleccionaran 3. Amb aquests tres textos continuem el Cicle de Lectures que cada any es consolida per tal de promocionar i donar a conèixer l’autoria de dones catalanes o residents a Catalunya.

DURADA DELS TEXTOS

Han de ser textos d’una durada aproximada: 1 hora i màxim 2 hores

 

LECTURES Maig/Juny
LLOC
Sala Mompou de la SGAE. Passeig de Colom, 6. Barcelona

 

TEXTOS NO SELECCIONATS

Els textos que no se seleccionin -amb el consentiment explícit de les autores- passaran a formar part de la VACATECA que és la biblioteca de textos d’autores que fomenta i arxiva PROJECTE VACA

 

FITXA DE L’OBRA

Nom de l’autora:

Breu currículum (entre 10 i 15 línees):
Títol de l’obra:
Idioma:
Gènere:
Temes que tracta:
Nº actes/escenes/estructura:
Durada aproximada:
Sinopsi:
Personatges (breu descripció):
Espai Escènic:
Observacions:

 

Comissió de Primavera Vaca 2014

Web: www.projectevaca.com

INFECTE (del 3 d´abril al 4 de maig) Teatre Versus

infecte_imatge

INFECTE

Teatre Versus
DEL 3 D’ABRIL AL 4 DE MAIG
Horari: de dijous a dissabte a les 22:00h.
Diumenge a les 20:00h
Espectacle en català.
Durada: 90 minuts.

Text Alberto Ramos
Direcció Iban Beltran

Intèrprets
Clara Moliné
Dani Ledesma
Rafa Delacroix
Cristina Serrano
Rocío Arbona
Georgina Latre

Sinopsi
Hi ha moltes classes de virus. Alguns estan formats per proteïnes i àcids nucleics. D’altres, per codis informàtics. També n’hi ha de més complexos: s’anomenen persones. Persones com el Víctor, que ha envaït el pis del Martí, s’ha apoderat del seu ordinador i ha seduït la Sandra, la seva ex.

Ja només falta que el Víctor contregui un virus informàtic perquè la infecció sigui absoluta i devastadora.

Productora executiva
Cristina Ferrer
Disseny d’il·luminació i so
Rubén Taltavull
Escenògraf
Sebastià Brosa
Vestuari
Georgina Latre

*ALLEGRO MA NON TROPPO* (O…Si el amor es ciego, por qué nos mira?) Sala Fènix (del 4 al 20 d´abril)

allegro-ma-non-troppo-cartel-212x300

A vegades l’amor és cec i unes altres… els amants són invisibles.
«Allegro ma non troppo» no té solament una història, si no vàries. La
història d’una carícia, les dues cares d’una abraçada, les peripècies d’un
flexo per escriure-li al seu amor il·luminat per la seva pròpia llum, les
vivències d’un misteriós ser que no es veu però que es deixa sentir… Totes
aquestes peces per formar un mosaic en el qual una parella no sap si somia
el seu amor o estima el que somia.

Un espectacle visual que utilitza les titelles, els objectes i el teatre
físic per parlar d’aquest boig que passeja cec per la vida donant
bastonades sense reparar a qui li dóna i que, així i tot, mereix un
homenatge: l’Amor.

*ALLEGRO MA NON TROPPO*

(O…Si el amor es ciego, por qué nos mira?)

*Tráiler*: https://www.youtube.com/watch?v=cv9xdgqzu-o

*DATES* A la Sala Fènix:

04-05-06-11-12-13-18-19-20 d’ABRIL , 21:00hrs

*PREU ENTRADA*

16 EURO/13 REDUÏT

*DURADA*

50 MINUTS

*FITXA ARTÍSTICA*:

Ella: Julieta Gascón Roque.

Ell: José Antonio Puchades (Putxa)

Idea Original, dramatúrgia i Direcció: Putxa i Julieta Gascón..

Ajudant de direcció: Remo di Filippo.

Creació de personatges: Zero en Conducta.

Escenografia: Zero en Conducta.

Carrer Riereta 31
08001 Barcelona
93 441 3467
www.salefenix.com

Divendres 28 de març de 2014 a les 20.00h, exhaurides totes les localitats pel Recital Jonas Kaufmann

image002

Exhaurides totes les localitats pel Recital Jonas Kaufmann

Gran Teatre del Liceu

Divendres 28 de març de 2014 a les 20.00h

Winterreise (Viatge d’hivern), de Franz Schubert, és el cicle de cançons més interpretat i reinterpretat de la història. El tenor Jonas Kaufmann amb Helmut Deutsch , el pianista que l’acompanya des de fa més de 20 anys, n’assumeix la interpretació.

Jonas Kaufmann considerat com un dels millors tenors actuals i que ja va deixar un record inesborrable al Liceu en la seva intervenció a la Missa Solemnis de Beethoven , ha exhaurit totes les localitats per a aquest recital.

L’essència del romanticisme

Winterreise és el millor cicle de cançons de la història, el més interpretat i reinterpretat. Vint-i-quatre cançons del poemari de Wilhelm Müller. Cadascuna és un món, una òpera a escala reduïda i, per tant, amb un grau d’intensitat emocional únic. En la seva densitat, cada nota, silenci o compàs assoleixen un significat profund. Un monument al lied.

Programa

Franz Schubert: Winterreise (Viatge d’hivern)

Jonas Kaufmann, tenor

Helmut Deutsch, piano

Tennessee Williams (Columbus, Misisipi, 26 de marzo de 1911 – Nueva York, Nueva York, 25 de febrero de 1983),

250px-Tennessee_Williams_NYWTS

Tennessee Williams

Thomas Lanier Williams III, más conocido por el seudónimo Tennessee Williams (Columbus, Misisipi, 26 de marzo de 1911 – Nueva York, Nueva York, 25 de febrero de 1983), fue un destacado dramaturgo estadounidense. El nombre «Tennessee» se lo dieron sus compañeros de escuela a causa de su acento sureño y al origen de su familia.1 En 1948 ganó el Premio Pulitzer de teatro por Un tranvía llamado Deseo, y en 1955 por La gata sobre el tejado de zinc. Además de estas dos obras recibieron el premio de la Crítica Teatral de Nueva York: El zoo de cristal (1945) y La noche de la iguana (1961). Su obra de 1952, La rosa tatuada (dedicada a su compañero, Frank Merlo), recibió el Premio Tony a la mejor obra. Los críticos del género sostienen que Williams escribía en estilo gótico sureño. Es conocido mundialmente porque muchas de sus obras han sido filmadas.

Nació en Misisipi, en casa de su abuelo materno, el rector de la Iglesia Episcopal local. La casa es hoy el Centro de Bienvenida a Misisipi y oficina de turismo de la ciudad. A los siete, a Tennessee le fue diagnosticada la difteria. Durante dos años, casi no pudo hacer nada; pero entonces, su madre decidió que no le iba a permitir perder el tiempo. Lo animó a que usara su imaginación, y cuando tenía trece años, le dio una máquina de escribir.

En 1918, la familia se trasladó a St. Louis, Misuri. Su padre, Cornelius Williams, que era viajante de zapatos, cada vez se hacía más agresivo conforme sus hijos crecían. Su madre, Edwina Williams, descendía de una buena familia sureña. Dakin Williams, su hermano, era el preferido de su padre.

Williams ganó el tercer premio (5 dólares) por un artículo (“Can a Good Wife Be a Good Sport?”) publicado en Smart Set, en 1927, a los dieciséis años. Un año después, publicó “The Vengeance of Nitocris”, en Weird Tales.

A principios de los años treinta, Williams estudió en la Universidad de Missouri-Columbia, donde fue miembro de la fraternidad «Alpha Tau Omega». Allí fue donde sus compañeros de fraternidad lo apodaron Tennessee, por su rico acento sureño. En 1935, Williams escribió su primera obra interpretada públicamente, Cairo, Shanghai, Bombay!, representada por primera vez en Memphis.

Williams vivió en el Barrio francés de Nueva Orleans, Luisiana. Se trasladó allí, en 1939, a escribir para la WPA, y vivió primero en el número 722 de la calle Toulouse, donde se sitúa su obra de 1977, Vieux Carré (hoy una fundación cultural). Escribió Un tranvía llamado deseo (1947) mientras vivía en el número 632 de la calle St. Peter.

De Nueva Orleans marchó a Nueva York, donde ejerció diversos trabajos, desde camarero a portero. Cuando los Estados Unidos entraron en guerra, fue declarado no apto debido a su expediente psiquiátrico, su homosexualidad, su alcoholismo y sus problemas cardíacos y nerviosos.

En 1943, fue a Hollywood, contratado por la Metro Goldwyn Mayer para hacer la adaptación cinematográfica de una novela de éxito. Con El zoo de cristal puso en escena a su madre y a su hermana; se estrenó en Nueva York en 1945. Su éxito le llevó a conocer, a los 34 años, una súbita celebridad.

Se confirma dos años más tarde con el éxito de Un tranvía llamado Deseo, con puesta en escena de Elia Kazan, que marca el debut teatral de un joven del Actors Studio: Marlon Brando. Frecuentaba todos los años la isla de Key West en Florida, donde tenía una casa. Fue presidente del jurado del Festival de Cannes de 1976.

Tennessee se sentía muy próximo a su hermana, Rose, que quizá fue quien más influyó en él. Era una belleza delgada que pasó la mayor parte de su vida adulta en hospitales mentales. Sus padres autorizaron una lobotomía prefrontal en un intento de tratarla. La operación, llevada a cabo en 1943, en Washington, D.C., fue mal, y Rose quedó incapacitada para el resto de su vida.

La fracasada lobotomía de Rose fue un duro golpe para Williams, quien nunca perdonó a sus padres por permitir semejante operación. Pudo haber sido uno de los factores que lo llevaron al alcoholismo.

La obra de Williams, The Parade or Approaching the End of Summer, escrita cuando tenía 29 años y sobre la que siguió trabajando a lo largo de su vida, es un retrato autobiográfico de un temprano romance en Provincetown. Esta obra ha comenzado a representarse sólo recientemente, estrenada el 1 de octubre de 2006 en Provincetown, Massachusetts, por la compañía Shakespeare on the Cape, como parte del Primer Festival Anual Tennessee Williams.

Williams fue enterrado en el Cementerio Calvary, de St. Louis, Misuri, a pesar de su deseo de ser enterrado junto al mar, aproximadamente en el mismo lugar que el poeta Hart Crane, a quien consideraba una de sus influencias más significativas. Legó los derechos literarios de sus obras a Sewanee, La Universidad del Sur, en honor a su abuelo, Walter Dakin, un alumno de la universidad ubicada en Sewanee, Tennessee. Los fondos hoy sostienen un programa de escritura creativa.

En 1989 Williams fue incluido en el Paseo de la Fama de St. Louis.

En veinticuatro años, diecinueve obras de Tennessee Williams se representaron en Broadway. También se han representado en otros países. Así, en Francia fue Jean Cocteau quien adapta Un tranvía llamado Deseo, y Françoise Sagan, Dulce pájaro de juventud.

Todo el teatro de Tennessee Williams, donde se ve la influencia de Faulkner y de D.H. Lawrence, está atravesado por los inadaptados, los marginados, los perdedores, los desamparados, por los cuales muestra todo su interés, como explica en sus Memorias. A través de todos sus personajes, en una mezcla de realismo y sueño, dentro del desastre o la fantasía, analiza la soledad, que fue la constante en su vida.

Sus trabajos se basan en la oposición entre el individuo y la sociedad, recurriendo a personajes casi arquetípicos: la aristócrata en decadencia, la joven débil y víctima del macho dominante, el joven sensible y con aspiraciones artísticas, el hombre emprendedor y agresivo. Este cuarteto, con sus sucesivas variantes, se insertan en una oposición más general entre los integrados que aceptan la hipocresía y los rebeldes, marginados que rechazan el compromiso.

El tema común de la «heroína loca», que aparece en muchas de sus obras, pudo haber sido influencia de su hermana. Los personajes de sus obras suelen verse como representaciones directas de los miembros de su familia. Así, se ve la figura de su hermana Rose en Laura Wingfield, de El zoo de cristal, y Blanche DuBois en Un tranvía llamado Deseo. El tema de la lobotomía también aparece en De repente, el último verano. Amanda Wingfield, en El zoo de cristal, puede representar fácilmente a la madre de Williams. Muchos de sus personajes se consideran autobiográficos, incluyendo a Tom Wingfield en El zoo de cristal, y Sebastian en De repente, el último verano.

Tennessee Williams en el

Las piezas dramáticas de Tennessee Williams han sido adaptadas en varias ocasiones al cine. Las adaptaciones fueron dirigidas por los más grandes directores de su generación, desde Joseph L. Mankiewicz hasta John Huston. Dada la intensidad de las tramas y la riqueza potencial de sus atormentados personajes, la calidad de estas adaptaciones ha sido, en general, magnífica, y muy propicia para que actores de calidad expongan en ellas su talento interpretativo.

Así, Elia Kazan dirigió en 1951 la primera adaptación al cine de una obra de Williams, Un tranvía llamado Deseo, interpretada por Marlon Brando y Vivien Leigh, que se cuenta entre las mejores jamás rodadas sobre un texto del dramaturgo; Daniel Mann llevó al cine La rosa tatuada en 1955, con Anna Magnani, en un papel escrito expresamente para ella y que le dio varios premios de interpretación -Oscar incluido-, y Burt Lancaster pero que la Magnani al negarse a hacerla en los escenarios de Broadway posibilitó la consagración de Maureen Stapleton.

Richard Brooks llevó a cabo con la adaptación de La gata sobre el tejado de zinc en 1958, con Elizabeth Taylor y Paul Newman como protagonistas, una de las películas de referencia obligada si hablamos de las obras del genial Tennessee en la pantalla; y el mismo Brooks dirigió en 1962 la adaptación de Dulce pájaro de juventud, repitiendo a Newman y con la excepcional Geraldine Page; recreando esos ambientes entre sórdidos y claustrofóbicos que caracterizan las obras del sureño, aunque más suavizada con respecto al original que adaptaciones anteriores debido a la censura en los Estados Unidos, que ese mismo año se cebaba con Lolita (Stanley Kubrick) o Confidencias de mujer (George Cukor).

Joseph L. Mankiewicz estrenó en 1959 De repente el último verano, con un reparto estelar, como sucede en muchas películas basadas en Williams: Elizabeth Taylor, Katharine Hepburn y Montgomery Clift. Se convirtió casi desde entonces en una de las mejores -si no la mejor- traslaciones de su obra a la gran pantalla.

En 1961, Vivien Leigh repitió con obra de T. Williams en La primavera romana de la Sra. Stone, dirigida por José Quintero y acompañada por un juvenil Warren Beatty como el gigoló romano Paolo di Leo. Quizá no suficientemente valorada en su momento, pese a que gozó de gran popularidad, es una película a tener en cuenta. Cabe mencionar también la espléndida y oscura versión que dirigió John Huston en 1964 de La noche de la iguana, con Richard Burton, Ava Gardner, Deborah Kerr y Sue Lyon, cuya acción transcurre en México, que en su día constituyó un fracaso en taquilla pero hoy emerge como un auténtico clásico moderno. Otros títulos, no tan recordados pero que merecen una revisión, son: Verano y humo, de Peter Glenville (1961), con una de las grandes interpretaciones de Geraldine Page junto a la ya citada Dulce pájaro de juventud, y Propiedad condenada (1966), de Sydney Pollack, con Robert Redford y Natalie Wood.

A partir de los años 70, las obras de Williams se llevaron más a la pequeña pantalla que al cine (El zoo de cristal, en 1970, con Katharine Hepburn; Un tranvía llamado Deseo en 1984, con Ann Margret; La gata sobre el tejado de zinc en 1985, con Jessica Lange; Dulce pájaro de juventud en 1989, con Elizabeth Taylor; etc.), pero aún encontramos una interesante aunque no definitiva adaptación de El zoo de cristal (1987), dirigida por Paul Newman, con Joanne Woodward, John Malkovich y Karen Allen, rodada para la gran pantalla.

Obras de teatro,
Beauty Is the Word (1930)
Cairo! Shanghai! Bombay! (1935)
Candles to the Sun (1936)
The Magic Tower (1936)
Fugitive Kind (1937)
Spring Storm (1937)
Summer at the Lake (1937)
The Palooka (1937)
The Fat Man’s Wife (1938)
Not about Nightingales (1938)
Adam and Eve on a Ferry (1939)

Debutó con escaso éxito con Battle of Angels (Batalla de ángeles) (1940), luego reescrito como Orpheus Descending (La caída de Orfeo) (1957).
Battle of Angels (1940)
The Parade or Approaching the End of Summer (1940)
The Long Goodbye (1940)
Auto Da Fe (1941)
The Lady of Larkspur Lotion (1941)
At Liberty (1942)
The Pink Room (1943)
The Gentleman Callers (1944).

El éxito y la fama le llegan con El zoo de cristal (1945) y Un tranvía llamado Deseo (1947). En estos dos dramas se forma la definitiva estructura recurrente del teatro de Williams, ambientado en el sur de los Estados Unidos, en un mundo inmóvil, cerrado sobre su pasado aristocrático ya irrecuperable.
The Glass Menagerie (1944). En España: El zoo de cristal, Escelicer, S.A., 1964, ISBN 84-238-0493-3.
You Touched Me (1945)
Moony’s Kid Don’t Cry (1946)
This Property is Condemned (1946)
Twenty-Seven Wagons Full of Cotton (1946 y 1953). En España: 27 vagones de algodón, Alianza Editorial, S.A., 1984, ISBN 84-206-1102-6
Portait of a Madonna (1946)
The Last of My Solid Gold Watches (1947)
Stairs to the Roof (1947)
A Streetcar Named Desire (Un tranvía llamado Deseo) (1947).

Después de los dramas que lo hicieron famoso, Williams escribió obras que fueron igualmente afortunadas, que a menudo se transfirieron a la pantalla:
Summer and Smoke (1948)
I Rise in Flame, Cried the Phoenix (1951)
The Rose Tattoo (La rosa tatuada) (1951)
Camino Real (1953). En España: Camino real, Escelicer, S.A., 1963. ISBN 84-238-0829-7
Talk to Me Like Rain and Let Me Listen (1953). En Español: Háblame como la lluvia y déjame escuchar
Hello from Bertha (1954)
Lord Byron’s Love Letter (1955) – libreto
Three Players of a Summer Game (1955)
Cat On a Hot Tin Roof (La gata sobre el tejado de zinc caliente o La gata sobre el tejado de zinc (1955). En España ha habido varias ediciones, la última: La gata sobre el tejado de zinc caliente, Bibliotex, S.L., 1999. ISBN 84-8130-217-1
The Dark Room (1956)
The Case of the Crushed Petunias (1956)
Baby Doll (1956) – guion desarrollado para la película a partir de una pieza breve titulada «Veintisiete vagones de algodón», del propio T. Williams.
Orpheus Descending (1957). En España: La caída de Orfeo, Escelier, S.A., 1962. ISBN 84-238-0220-5.
Suddenly, Last Summer (De repente, el último verano) (1958)
A Perfect Analysis Given by a Parrot (1958)
Garden District (1958)
Something Unspoken (1958)
Sweet Bird of Youth (Dulce pájaro de juventud) (1959)
The Purification (1959)
And Tell Sad Stories of the Deaths of Queens (1959)
Period of Adjustment (1960)
The Night of the Iguana (La noche de la iguana) (1961). En España se ha publicado varias veces, la última, La noche de la iguana y otros relatos, Nuevas Ediciones de Bolsillo, 2006. ISBN 84-9793-972-7
The Milk Train Doesn’t Stop Here Anymore (1963)
The Eccentricities of a Nightingale (1964)
Grand (1964)

En los años que siguieron a la muerte de Merlo se asiste a un lento declinar de la inspiración, testimoniada en el retorno a la forma breve del acto único y de las frecuentes recreaciones. También los dramas originales son sometidos a una serie de revisiones con las que intenta frenar los fracasos cada vez más frecuentes:
Slapstick Tragedy (The Mutilated and The Gnädiges Fräulein) (1966)
The Mutilated (1967)
Kingdom of Earth / Seven Descents of Myrtle (1968)
Now the Cats with Jewelled Claws (1969)
In the Bar of a Tokyo Hotel (1969)
Will Mr. Merriweather Return from Memphis? (1969)
I Can’t Imagine Tomorrow (1970)
The Frosted Glass Coffin (1970)
Small Craft Warnings (1972). En España se ha publicado en catalán, Adventencia a les embarcacions petites, Ediciones del Mall, S.A., 1986. ISBN 84-7456-290-2.
Out Cry (1973)
The Two-Character Play (1973). En España: Función para dos personajes, Universidad de Valencia. Servicio de Publicaciones, 1996. ISBN 84-370-2687-3
The Red Devil Battery Sign (1975)
Demolition Downtown (1976)
This Is (An Entertainment) (1976)
Vieux Carré (1977)
Tiger Tail (1978)
Kirche, Kŭche und Kinder (1979)
Creve Coeur (1979)
Lifeboat Drill (1979)
Clothes for a Summer Hotel (1980)
The Chalky White Substance (1980)
This Is Peaceable Kingdom / Good Luck God (1980)
Steps Must be Gentle (1980)
The Notebook of Trigorin (1980)
Something Cloudy, Something Clear (1981)
A House Not Meant to Stand (1982)
The One Exception (1983)

Novelas
The Roman Spring of Mrs. Stone (1950). En España: La primavera romana de la señora Stone, 2006. 84-02-42021-4
Moise and the World of Reason (1975). En España: Moisa y el mundo de la razón, Caralt Editores, S.A., 1978. ISBN 84-217-2528-9. En esta novela Williams discute honestamente sobre su propia homosexualidad, ya proclamada en sus Memorias (1973).

XAVI SARRIÀ. Totes les cançons parlen de tu (presentació dimecres 26 de març)

portadajpg607-438

XAVI SARRIÀ. Totes les cançons parlen de tu

Xavi Sarrià, cantant d’Obrint Pas, publica la seva primera novel·la, ‘Totes les cançons parlen de tu’, de l’editorial Sembra Llibres, i que ha estat possible gràcies a dos anys de treball. L’obra ens submergeix en la València dels anys 90, època de las batalles socials, culturals i polítics que ajuden a explicar la societat d’avui.

Totes les cançons parlen de tu
Autor: Xavi Sarrià
Col·lecció: Sembra Llibres
192 pàgs. / 16,50€
Publicació: 14/03/14
ISBN: 978-84-942350-0-9

 

Quan l’Ivan torna a València per enfrontar-se a les seues ombres, recorda els dies d’aquell 1992 que li van canviar la vida. Els blocs de pisos entre descampats, recreatius i alqueries abandonades. Els amics del barri marcats per les frustracions de les seues biografies. L’estètica i el llenguatge que usaven com a cuirassa. Les cançons gravades en cassets on es refugiaven. L’espiral de violència que els arrossegava cap a un oceà d’incerteses. Les famílies que patien els seus propis naufragis. El fràgil equilibri que es va trencar amb la mort inesperada.

Després de la gran acollida d’Històries del Paradís, Xavi Sarrià ens submergeix en la València dels anys noranta, una època en què es van viure les batalles socials, culturals i polítiques que en bona part expliquen la societat d’avui. Amb aquest teló de fons, Totes les cançons parlen de tu s’endinsa en les ferides que s’obren durant la vereda iniciàtica. Una novel·la emotiva que ens atrapa en la teranyina afectiva dels seus protagonistes per parlar-nos de les vivències i les absències que ens han fet qui som.

 

Presentació a Barcelona
Dimecres 26 de març, a les 19h
C.A.T. (Centre Artesà Tradicionàrius)
Amb l’autor, Miquel Gironés i Cesk Freixas

Clausura del centenari de l’Institut del Teatre (31 DE MARÇ)

cartell-100-anys-it-v6-baixa-reduit375-342

CENTENARI DE L’INSTITUT DEL TEATRE

¿Què saps de la Mancomunitat? L’Institut del Teatre passa el relleu a l’obra cultural de la Mancomunitat de Catalunya en l’acte de tancament del seu Centenari

• Amb el nom «Cent i Cent» , la s’emmarca en els actes de celebració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya.

• No se saben tantes coses com caldria de l’obra cultural de la Mancomunitat. I, precisament per això l’expresident del Parlament, Joan Rigol, i l’exrector de la Universitat de Barcelona, Josep M. Bricall, conversaran sobre l’obra cultural de la Mancomunitat en un debat moderat per la periodista Lídia Heredia, presentadora de l’acte.

• L’acte comptarà amb les actuacions del mestre Jordi Savall, acompanyant l’actriu Sílvia Bel que recitarà Shakespeare, la dansa d’Àngels Margarit amb la companyia Mudances, i un monòleg l’actor Jordi Oriol, graduat de l’Institut del Teatre.
Barcelona, març de 2014 – L’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona acomiada el seu centenari amb l’acte «Cent i Cent», que tindrà lloc el dilluns 31 de març al Teatre Lliure de Montjuïc (19.30 h) en el marc del centenari de la Mancomunitat de Catalunya (1914 – 2014).

La commemoració dels primers cent anys de l’Institut del Teatre arriba al seu final coincidint amb la posada en marxa del centenari de la Mancomunitat de Catalunya. Ambdues institucions són fruit d’una mateixa idea fundacional de Prat de la Riba, des de la Diputació de Barcelona, de construcció d’eines que havien de contribuir a fer possible més prosperitat econòmica i més qualitat de vida per a Catalunya. En aquella època es creen l’Institut d’Estudis Catalans i l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, fundada per Adrià Gual i origen de l’Institut del Teatre.

L’acte vol incidir en l’aportació de la Mancomunitat a la societat del moment i per aquesta raó convida l’expresident del Parlament, Joan Rigol, i l’exrector de la Universitat de Barcelona, l’economista, Josep M. Bricall, per debatre sobre aquell moment històric, en una conversa conduïda per la periodista Lídia Heredia, presentadora de la vetllada.
En l’apartat d’actuacions, el músic Jordi Savall, acompanyarà amb la viola de gamba l’actriu Sílvia Bel que recitarà un fragment de tres obres destacades de William Shakespeare: «La tempestat», «Hamlet» i «Somni d’una nit d’estiu».
A més l’acte comptarà amb les actuacions d’Àngels Margarit – Cia. Mudances, que interpretarà dos fragments de la coreografia «Capricis», i el monòleg «La caiguda de l’H» de l’actor Jordi Oriol, graduat de l’Institut del Teatre.

Més de 365 dies d’actes del centenari

El proper 31 de març és clausurarà el centenari de l’Institut del Teatre que es va iniciar el 4 de febrer de 2013, exactament quan es complien cent anys que el director i autor teatral, escenògraf i renovador de l’escena catalana, Adrià Gual, va impartir la primera classe a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, la primera pedra del que actualment és l’Institut del Teatre.

La commemoració ha representat l’organizació d’una vintena d’actes als quals han assistit més de 75.000 persones, amb un seguiment de més 15.000 espectadors per streaming.

Més de 60.000 persones han visitat alguna de les tres exposicions del centenari: la mostra itinerant «Adrià Gual, l’escenògraf de la modernitat»; l’exposició «Adrià Gual (1872-1943) el perfum d’una època» presentada a l’espai cultural Mercè Sala de Transports Metropolitans de Barcelona; o la retrospectiva «Els primers cent anys» a la seu de l’Institut del Teatre.

Més de 1.800 persones han participat en algun dels fòrums, congressos, jornades o simposis, com ara la trobada internacional sobre recerca teatral IFTR Barcelona 2013, el Fòrum d’Arts Escèniques i Inclusió Social, les Jornades de Teatre i Municipi celebrades a Terrassa, el Fòrum de Pedagogia sobre les Arts i les Tècniques de l’espectacle, les jornades dedicades a Adrià Gual o el Simposi internacional dedicat al Putxinel·li.

Alguns d’aquests actes han comptat amb una àmplia participació internacional, amb més de 57 països representats.
Més enllà dels actes estrictament acadèmics el públic de Barcelona i la resta de Catalunya ha pogut assistir als espectacles programats amb motiu del centenari com ara les funcions commemoratives del 15è aniversari de la jove companyia IT Dansa al Mercat de les Flors, les activitats de «La nit dels museus» a la seu de Montjuïc, o la conferència-performance «La via sagrada de l’actor» d’Albert Vidal al centre de Vic de l’Institut del Teatre.

Dilluns 31 de març 19.30 h Teatre Lliure de Montjuïc Cent i Cent Acte de clausura del centenari de l’Institut del Teatre (1913 – 2013) en el marc del centenari de la Mancomunitat de Catalunya (1914 – 2014)
Entrada per invitació

Intervenen:

Salvador Esteve i Figueras President de la Diputació de Barcelona i president de la Junta de Govern de l’Institut del Teatre

Xavier Forcadell i Esteller Coordinador general de la Diputació de Barcelona i coordinador dels actes del centenari de la Mancomunitat

Josep M Bricall i Joan Rigol debaten sobre l’obra de la Mancomunitat de Catalunya

Modera i presenta l’acte: Lídia Heredia

Actuacions:

Capricis Àngels Margarit / Cia. Mudances Direcció artística i coreografia: Àngels Margarit Ballarins: Àngels Margarit, Eneko Alcaraz i Dory Sánchez Músic- violinista: Kai Gleusteen

La caiguda de l’H Jordi Oriol Música: Jordi Santanach

Tres fragments de les obres de Shakespeare Jordi Savall Músiques del temps de Shakespeare. Peces anònimes del Repertori Cèltic i The Manchester Gamba Book Sílvia Bel La tempestat , acte V, escena 1 Hamlet , acte III, escena 2 Somni d’una nit d’estiu , acte V, escena 1

Les dades del Centenari de l’Institut del Teatre • Més de 75.000 persones han assistit als diferents actes programats amb motiu del centenari de l’Institut del Teatre.

• Més de 60.000 persones han visitat alguna de les exposicions.
• Més de 15.000 persones han seguit actes per streaming.
• Més de 1.800 persones han participat en algun dels fòrums.
• Més de 200 notícies publicades a la premsa, la ràdio o la televisió.
• Més de 57 països representats en diversos actes.
• 13 universitats participen al Projecte de Recerca de les Arts Escèniques Catalanes, PRAEC.
• 10 llibres en procés de publicació.

Neix un nou Festival de creació contemporània a l’antiga fàbrica Trepat de Tàrrega (del 6 al 24 de juny)

tumblr_inline_n282k3WMC01szz0dx

El certamen tindrà lloc del 6 al 24 de juny i farà que el passat industrial dialogui amb l’art més actual

El Festival ha obert ja una convocatòria per trobar els artistes que formaran part d’una de les exposicions
Un nou festival de creació contemporània se situa en el mapa. Des de les naus modernistes del Museu de la Mecanització Agrària Cal Trepat de Tàrreg (antiga fàbrica Trepat), indret d’origen de la transformació social i industrial a les terres de Lleida, s’impulsa el nou festival de creació contemporània EMBARRAT. Per primera vegada, un espai museu-industrial acull un projecte d’art contemporani.

Si l’any 1931 un EMBARRAT era un sistema proveïdor d’energia a la maquinària simple, ara el concepte canvia per convertir-se en un espai de creació que dialoga des del passat industrial recent amb la modernitat més absoluta a través de l’art i el pensament.

El festival, organitzat conjuntament per Intersecció i el Museu de Mecanització Agrària Cal Trepat (Ajuntament de Tàrrega) i amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, comptarà amb nombroses activitats que comprendran un ampli ventall de disciplines artístiques, que inclouen concerts, tallers, exposicions i un mercat de llibres d’art i d’autor. Una de les principals activitats serà la presentació d’un nou llibre i una exposició del fotògraf Joan Fontcuberta sobre l’antiga fàbrica de cal Trepat.

A més, l’Embarrat està compromès amb els nous artistes i, és per això promou l’exposició la Gran Màquina com a metàfora del desig d’una més gran productivitat dirigida a una millora social. Ja s’ha obert una convocatòria amb l’objectiu de trobar entre 8 i 12 artistes actius, emergents i compromesos, que amb les seves obres constituiran aquesta exposició que s’ubicarà a l’interior de l’antiga Fàbrica Trepat (ara museu) i s’inaugurarà dins de les dates del Festival Embarrat. El termini de recepció d’obres estarà obert fins al 28 d’abril de 2014.

L’objectiu del festival és garantir l’accés a la cultura alhora que es dóna a conèixer el patrimoni arquitectònic, paisatgístic i industrial de Tàrrega. El festival aspira també a esdevenir un generador i vertebrador de noves idees, instigant i animant experiències participatives al voltant de la cultura i de l’art més avançat, i contribueixi a convertir Tàrrega en un futur pol d’atracció cultural a Ponent.

Més informació http://www.embarrat.cat

LO MEJOR DE TONI MOOG” (2ª Temporada) Estreno 27 de marzo, Club Capitol – Sala Pepe Rubianes (Rambles, 138)

image001

TONI MOOG regresa al CLUB CAPITOL con sus grandes éxitos para celebrar 10 años de carrera
El próximo jueves, 27 de marzo , el humorista TONI MOOG regresa a la que ya empieza a ser su casa artística, la Sala Pepe Rubianes del CLUB CAPITOL de Barcelona (Rambles, 138), para presentar la segunda temporada de “LO MEJOR DE TONI MOOG” , una especie de “grandes éxitos en versión original” extraídos de sus mejores monólogos tras 10 años sobre los escenarios como cómico.

Con su clásico ritmo desenfrenado, fiel a su estilo canalla y más tatuado que nunca, TONI MOOG desgranará en escena las historias más divertidas de esta década de monólogos surrealistas e irreverentes.
El cómico del Raval promete risas y más risas en este espectáculo que el año pasado reventó la taquilla y que ahora se presenta renovado, combinando sus mejores chistes y gags con material nuevo y totalmente inédito , especialmente preparado para la ocasión.

El show contará, además, con la colaboración especial de Eva Cabezas , actualmente la humorista más en forma del panorama nacional y la única capaz de seguirle el ritmo al killer de la comedia.
La carrera de TONI MOOG empezó a fraguarse en 2004, cuando una apuesta entre borrachos le llevó a subirse a un escenario a soltar sus primeras frases como humorista: “¡QUE PUM QUE PAM!” .

A partir de ese momento ha sido un no parar, alcanzando el éxito temporada tras temporada: lleva ya 8 años afincado en la sala grande del Club Capitol cosechando récords de taquilla y permanencia con sus espectáculos Singles , Facemoog y Blanca Navidad (4 temporadas consecutivas), superando la cifra de 200.000 espectadores .

En televisión, ha grabado monólogos con Paramount Comedy y El Club de la Comedia, cuyas vídeos en Youtube superan los 3 millones de visitas . También ha participado en programas míticos de televisión, como “Homo Zapping”, “UAU!”, “La Tribu” y “Boqueria 357”.

TONI MOOG
Aunque tiene una memoria difusa por exceso de natillas, Toni cree que comenzó a tatuarse a los 16 años, perdió la virginidad a los 17 y folló por primera vez a los 24.
Considerado desde párvulos el payaso oficial de la escuela a causa de sus repetidas expulsiones de clase por hacer tonterías, sus estudios en la facultad de Publicidad dieron los frutos esperados: acabó trabajando de DJ en varias discotecas.

La carrera de este hombre dio el pistoletazo en el 2004, cuando una apuesta entre borrachos le llevó a subirse a un escenario a soltar sus primeras frases como humorista: “ Q U E P U M Q U E P A M ” . A partir de ese momento ha sido un no parar.

Ha grabado monólogos con Paramount Comedy y El Club de la Comedia , cuyas visitas en Youtube superan los 3 millones. Un día se coló en un plató de televisión y, como le cogió el gustillo, ha participado también en diversos programas de éxito, como “Homo Zapping”, “UAU!”, “La Tribu” y “Boqueria 357”.

En teatro, lleva ya 8 años afincado en el Club Capitol, cosechando récords de taquilla, y permanencia con sus espectáculos “ Singles” , “ Facemoog” y “ B l a n c a N a v i d a d ” (4 temporadas consecutivas), superando la cifra de 200.000 espectadores (y que conste que no todos son familia).

EVA CABEZAS
Catalana, educada, de pelo rizado natural, ex- universitaria, Virgo de nacimiento, Tauro por imposición y soltera por decepción. Tarifas a convenir.

Siempre ha sido una cachonda, utópica y rebelde, un día se iluminó y decidió estudiar Ciencias Políticas. Como se aburría soberanamente empezó a hacer cursos de todo tipo, el único requisito era que los profesores fueran hombres. Aburrida de ver siempre lo mismo decidió estudiar Interpretación y Pedagogía Teatral. Todos los veranos montaba una paradita de collares de macarrones en el pueblo donde veraneaba.
Una tarde soleada la veteranía se cruzó en su vida y Albert Boira y Toni Moog le descubrieron los entresijos de la comedia. Poco a poco se fue poniendo (algún fin de semana) y posicionando en el circuito de comedia. Ha sido colaboradora radiofónica del programa “ No són Hores” de Onda Cero. Ha grabado alguno de sus monólogos con Paramount Comedy y El Club de la Comedia , y ha sido colaboradora diaria del programa estrella de la sobremesa de La Sexta “ Así nos va” , con Florentino Fernández .
¿Ha dicho lo de soltera por decepción?

A LA MEVA MANERA (29 i 30 de març) Teatre PLATAFORMA I+D de l’Escola Eòlia de Barcelona

1624731_10203935476531370_1447441862_n

Christian Cooker, 18 anys i tota una vida per descobrir, plena d’emocions que vol fer seves per compartir-les.

La màgia que desprèn no és tan sols la de les il·lusions dels seus espectacles si no la que transmet la seva capacitat per a captivar a l’espectador.

El seu darrer espectacle – A LA MEVA MANERA – és un petit recorregut per uns gustos personals que defensa en contra de modes i de generacions.

– Jo sóc una mica friki, però sé que no estic sol.

Aquest podria ser una de les frases del seu espectacle que fa entendre on ens vol dur en cas que el vulguem acompanyar.

Podreu veure el seu espectacle al teatre PLATAFORMA I+D de l’Escola Eòlia de Barcelona

Dissabte 29 de Març a les 21,00H

Diumenge 30 de Març a les 19,00h

Push and Pull: A Furniture Comedy for Hans Hofmann (del 25 de març al 13 d’abril de 2014) Fundació Antoni Tàpies

Del 25 de març al 13 d’abril de 2014

arton7817

Push and Pull: A Furniture Comedy for Hans Hofmann

Reinvenció a càrrec de Fundació Antoni Tàpies, Barcelona.

Push and Pull: A Furniture Comedy for Hans Hofmann (Empènyer i estirar: una comèdia de mobles per a Hans Hofmann) (1963) és un dels environaments (instal·lacions que requereixen la participació dels visitants) més coneguts d’Allan Kaprow.

Es va presentar per primera vegada al Museum of Modern Art de Nova York (MoMA) l’any 1963, amb motiu de l’exposició en homenatge a Hans Hofmann, el qual va ser professor i mentor de Kaprow durant la dècada de 1950; una influència que persistiria al llarg de tota la seva carrera, i que inspiraria no només la seva evolució des de la pintura cap al happening, sinó moltes de les reflexions al voltant de l’educació.

En aquesta instal·lació es convida els visitants a moure i a reorganitzar els mobles i els objectes en i entre les dues habitacions, una invitació per a la qual Allan Kaprow cita una de les expressions més utilitzades pel seu mestre a l’hora de descriure les dinàmiques que implica la composició bidimensional: “push and pull” (empènyer i estirar). Per a Hans Hofmann la composició estava basada en l’oposició d’elements de forma visual: volums i formes, mida i escala, superfície i espai, entre moltes altres. Amb aquesta peça Kaprow amplia les estratègies de composició de Hofmann i les traspassa de la tela a l’espai social; la pintura crea un espai dinàmic en què la participació dels visitants és fonamental a l’hora de compondre ja sigui per alteració o interpretació.

Push and Pull (Empènyer i estirar) també ens introdueix un debat central en el pensament d’Allan Kaprow: la relació amb les institucions museístiques, que sempre posa en qüestió com a custòdies de la història d’art i per tant alienes a pràctiques com la seva, en la qual el valor central resideix en la immaterialitat de l’experiència: els happenings només tenen sentit quan es fan, i els environaments quan es posen en moviment.