Archivo por meses: diciembre 2014

FOOT – BALL ( 22/01/2015 > 01/02/2015) TNC ( Sala Tallers)


footballfitxa_1

Sala Tallers. 22/01/2015 > 01/02/2015

FOOT – BALL

Cesc Gelabert

COREOGRAFIA I DIRECCIÓ: CESC GELABERT

Edat recomanada
A partir de 12 anys

Segons Pasolini, el futbol és un llenguatge en el qual els jugadors escriuen els signes amb el seu cos i els espectadors els desxifren. Així, des del moment en què els signes del futbol deixen de ser purament instrumentals per esdevenir expressius, es pot considerar que aquest llenguatge presenta diferents categories estètiques, igual que els conceptes de prosa o poesia permeten classificar la llengua verbal. I en aquest sistema de signes hi ha moments exclusivament poètics, com ara els gols o els driblatges, perquè són sempre pertorbacions del codi, igual que també ho és la paraula poètica.

La hibridació de llengües —anglès i català— que formen el títol d’aquest espectacle serveix al coreògraf Cesc Gelabert per presentar una hibridació de dos dels principals llenguatges no verbals de la nostra cultura —el futbol i la dansa— i així establir un diàleg entre la capacitat expressiva i la naturalesa poètica d’aquestes manifestacions escèniques. Foot-ball és l’ocasió de veure un equip de ballarins que juguen a descodificar coreogràficament algunes de les millors jugades del Futbol Club Barcelona.

Fitxa artística

Coreografia i direcció

Cesc Gelabert

Pel·lícula

Jordi Morató

Cesc Gelabert
.

Música Original

Borja Ramos
.

Vestuari

Lydia Azzopardi
.

Il·luminació

Conxita Pons

Cesc Gelabert
.

Ballarins

Daniel Corrales

Lluc Fruitós

Virginia Gimeno

Anna Hierro

Lorena Nogal

Luis Pedraza

Alberto Pineda
.

Interpretació musical i enregistrament

Orquestra de Cambra de l’ESMUC
.

Director d’orquestra

David Albet
.

Tècnic de gravació musical

Juan Antonio Ros
.

Producció musical

Borja Ramos
.

Producció pel·lícula

Termita Films
.

Assistent producció

Elena Molina
.

Tècnic de projeccions

Albert Coma
.

Assistents de Cesc Gelabert

Toni Jodar

Sarah Taylor
.

Direcció tècnica

Conxita Pons
.

Producció / Distribució

Maria Rosas
.

Administració

Xavier Vigas
.

Producció

Teatre Nacional de Catalunya

Futbol Club Barcelona

Mediapro i Gelabert Azzopardi
.

Agraïments

Jordi Camell

Emilio Pérez de Rozas

Samuel Delvaux

Roseland Musical

Isaki Lacuesta

SERENATA PARA UN PAÍS SIN SERENOS / Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso (del 21 al 31 de gener) La Seca/Espai Brossa


Serenata_w_484

SERENATA PARA UN PAÍS SIN SERENOS / Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso

20 anys de la Companyia Hongaresa de Teatre

Sala

Palau i Fabre

Dates

Del 21 al 31 de gener del 2015

Sinopsi

En el funeral del president de l’equip de primera divisió, el Ràpid Sport Club, mort d’una manera violenta després de la pallissa d’uns desconeguts, la seva segona esposa i el fill del seu primer matrimoni reben, en una de les estades VIP de l’estadi, les visites de diferents persones relacionades amb el difunt. Allà acudeixen, entre altres: l’EXPRESIDENT de l’equip, el major rival en vida del difunt; la SECRETÀRIA del mort, que sofreix d’una espècie de bogeria lúcida; un home major, antic amic del president i que va ser l’últim SERÈ que va tenir la ciutat. L’última aparició serà la de l’ESPECTRE del propi president.

Fitxa artística

Autors Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso

Direcció Paco Zarzoso

Actors Lola López i Àngel Figols

Violoncel·lista Teresa Alamá

Compositors Jesús Salvador Chapi i José Alamá Gil

Espai escènic i il·luminació Damián Gonçalves

Vestuari i caracterizació Josán Carbonell

Ajudant de direcció Víctor Sánchez Rodríguez

Producció Paula Esquembre

Horaris i preu

Horaris De dimecres a dissabte a les 22.00 h. Diumenge a les 20.00 h.

Preu 12€


Jean-Michel Basquiat

imagesCAHQO8T5

Jean-Michel Basquiat (1960 – 1988) fue un pintor estadounidense que nació en Brooklyn, Nueva York, el 22 de diciembre de 1960.

Jean-Michel fue el primero de los tres hijos de Matilde Andrades (28-7-1934 – 17-11-2008)1 y Gerard Basquiat (nacido en 1930). Tuvo dos hermanas, Lisane, nacida en 1964, y Jeanine, nacida en 1967.

Su padre, Gerard Basquiat, era un contable haitiano de respetable solvencia económica, y su madre, Matilde, era una diseñadora gráfica puertorriqueña de gran prestigio profesional. Jean-Michel creció en un entorno familiar desgarrado, sus padres se divorciaron y por esta situación tuvo que cambiar muchas veces de escuela. Estudió en una escuela católica privada, posteriormente en una escuela pública y finalmente, a los 16 años, ingresó en la City-As-School, centro escolar para adolescentes superdotados, de donde lo expulsaron, por rebeldía, un año antes de graduarse.

Ya en su juventud entró en contacto con la subcultura de la gran ciudad, relacionada con el uso de drogas y las bandas callejeras. En 1977, junto con Al Díaz, se introdujo en el mundo del graffiti, pintando en los vagones del metro y por las zonas del SoHo, barrio neoyorquino donde proliferan las galerías de arte.

Al año siguiente dejó la escuela un curso antes de graduarse en bachillerato (high school) y abandonó su casa para vivir durante dos años en las calles, en edificios abandonados o con sus amigos en el Low Manhattan, sobreviviendo con la venta de postales y de camisetas que él mismo decoraba. Seguía dedicándose al graffiti, sus pintadas y escritos tenían mucha carga poética y filosófica, pero sobre todo satírica. El pseudónimo de su álter ego compartido con Al Díaz (SAMO son las siglas de SAMe Old shit, es decir, «la misma vieja mierda», «la misma porquería»), con el que ambos firmaban sus tags y graffitis, con mensajes crípticos, fue decisivo en su vida.

Estos murales llevaban inscripciones como “SAMO salva idiotas” o “SAMO pone fin al lavado de cerebro religioso, la política de la nada y la falsa filosofía”. Un artículo sobre la escritura callejera de SAMO publicado en The Village Voice fue el primer indicio de que el mundo del arte se interesaba por él.

El graffiti

Desde finales de los años sesenta, grupos de jóvenes de los barrios marginales de Brooklyn y del Bronx empezaron a cubrir las paredes de los espacios públicos (tapias, vallas publicitarias, andenes, túneles y vagones del ferrocarril metropolitano) de garabatos y pintadas. Los más próximos a la love generation se valían de esos espacios públicos para dar rienda suelta a su desencanto, a sus protestas, a sus desacuerdos con las estructuras sociales, políticas y económicas de un sistema que les era absolutamente adverso. Otros, huyendo de sus guetos, dejaban sus huellas o sus marcas anónimas en los muros urbanos con actitudes despolitizadas e indiferentes al establishment, con la única voluntad de afirmar su identidad y dar testimonio de su existencia en el seno de un sistema que los tenía apartados.

En 1979 escribió en los muros del SoHo: SAMO is dead. Entonces, colgó el graffiti, y fundó el Gray, un grupo musical en el que tocaba el clarinete y el sintetizador y con el que frecuentaba pubs como CBGB y el Mudd Club, lugares de moda donde se reunían otros artistas, pero pronto abandonó su incipiente carrera musical. En el East Village, músicos y artistas elaboraron su propia subcultura (hip hop), compartieron su afición por la música rock, por el break y el rap, y llevaron a cabo performances, filmes underground y graffitis.

Pero fue a partir de 1980, siendo aún un vagabundo, cuando comenzó a dedicarse principalmente a la pintura. J.M. Basquiat poseía una cierta curiosidad intelectual y sentía una verdadera fascinación por el expresionismo abstracto, por los trazos gestuales de Franz Kline, por los primeros trabajos de Jackson Pollock, por las pinturas con figuras de De Kooning y por las caligrafías de Cy Twombly, todo lo cual, junto a sus raíces haitianas y portorriqueñas, le llevó a tener un gran dominio del grafismo expresivamente gestual. Interesado también por las combine paintings de Robert Rauschenberg y por el Art Brut, de Jean Dubuffet, así como por la cultura popular, sus graffitis adquirieron una cualidad plástica y expresiva cada vez más próxima a la de la reciente pintura norteamericana, hasta el punto de que, unos años más tarde, Jeffrey Deitch definió su trabajo como una “chocante combinación del arte de De Kooning y de los garabatos pintados con aerosol en el metro neoyorquino”.

Desde pequeño había recibido una apreciable educación artística informal; su madre lo llevó a visitar museos (fue miembro júnior del Museo de Brooklyn a los seis años), también lo inició en la lectura de literatura poética, y más tarde lo impulsó a escribir la propia. El nombre de su grupo se convirtió en un capítulo más del mito cuando Basquiat afirmó que estaba inspirado en el autor de un libro sobre anatomía que había acompañado su convalecencia tras ser atropellado, a los seis años, por un automóvil. El propio Basquiat repetiría varias veces que ese libro fue un referente precoz de su trabajo. Completó su formación autodidacta como oyente en la Escuela de Artes Visuales, donde entró en contacto con el pintor y autor de graffiti Keith Haring.

Exposiciones

Su primera participación en una exposición artística fue en 1980 en el Times Square Show, una especie de galería de moda y arte alternativo presentada en un almacén abandonado del Bronx. En cierta manera, fue la primera vez que la expresión del arte del graffiti dejó de ser exclusivamente una manifestación marginal, ya que una serie de artistas, desvinculados en principio del sistema mainstream, es decir comisario/museo/crítico, exhibieron sus obras en la exposición. Estuvo organizada por el colectivo “Colab” (Collaborative Projects Inc.), y en ella los diferentes artistas profesionales y graffitistas fueron presentados de forma anónima e indiscriminada, todos mezclados (no había nombres de autores ni rótulos con los títulos de las obras).

Basquiat expuso un mural donde reunía algunos graffitis de SAMO. Y a pesar de las malas críticas que calificaron la exposición como algo en estado bruto, irreverente, rebelde, ejemplo de mal gusto y carente de cualquier atisbo de artisticidad, a partir de entonces los artistas del graffiti fueron objeto de un progresivo reconocimiento e integración en el sistema del arte. Algunas galerías del Soho, como el White Columns y Fashion Moda, cedieron sus espacios para que los grafiteros colgaran eventualmente sus obras.

En 1981, Basquiat expone sus obras en la P.S.1 del Instituto de Arte y Recursos Urbanos de Nueva York, en una exposición intitulada New York/New Wave (Nueva York/Nueva Ola). Se intentó decretar que esta muestra estaba formada por un conjunto estelar del emergente jetset artístico. El artista estelar era el fotógrafo Robert Mapplethorpe y, al igual que en cada una de las apariciones públicas de este último, la exposición se elaboró con una minuciosa puesta en escena y tuvo resultados positivos. Esto repercutió favorablemente en Basquiat, ya que, junto a las fotografías se mostraron las obras fuertes, de gestos ásperos y de coloridad tan simple como contundente del joven artista, quien acudió a la exposición saturado de cocaína, lo que incomodaría a gran parte de los concurrentes. Fue aquí donde conoció a Andy Warhol, con quien tendría una larga amistad y colaboración profesional.

En diciembre de 1981 aparece el primer artículo importante “The Radian Child” de Rene Ricard en Artforum (nº 24, pp. 24-43), considerada la revista de arte más importante de la época. Ese mismo año (1981) se exponen sus graffitis en la Documenta de Kassel. Su pasión por la música era tal que en la época más intensa de su carrera, en medio de exhibiciones importantes como la de Transvanguardia Italia/América y la Dokumenta de Kassel, comenzó a producir música rap y DJ en los clubes de Manhattan. Sus músicos favoritos: Miles Davis, Charlie Parker, Dizzie Gillespie y Billie Holiday, entre otros, aparecen en los cuadros de entonces.

Exposiciones individuales

En 1982 se inicia para Basquiat un verdadero camino hacia el éxito: se multiplican sus exposiciones individuales y colectivas. En 1982 es incluido en la exposición Transvanguardia: Italia/América con artistas neoexpresionistas de la talla de S. Chia, F. Clemente, E. Cucchi, D. Deutsch, D. Salle y Julian Schnabel. Ese mismo año participa en la exposición organizada por Diego Cortez, presentada en la Galería Marlborough de Nueva York, titulada The Pressure to Paint, junto con otros artistas como G. Baselitz, S. Chia, F. Clemente, E. Cucchi, M. Disler, R. Fetting, K. Haring, y J. Schnabel, entre otros. Al año siguiente (1983) participa en la Bienal del Museo Whitney de Nueva York junto a los emergentes representantes del arte apropiacionista, los nuevos expresionistas, y otros graffitistas como K. Haring.

Ese mismo año (1983) la exposición Post-Graffiti, preparada por el prestigioso galerista Sidney Janis y presentada en la galería que lleva su nombre -la Galería Sidney Janis- confrontó el trabajo de aquellos artistas que ya se habían integrado plenamente en el sistema con el de los “artistas de gueto”. Por supuesto, Jean-Michel Basquiat apareció junto a los primeros como principal destacado entre otros como Haring o Scharf. En 1983, participó en exposiciones individuales en galerías de prestigio de Nueva York como Gagosian y Annina Nosei. En 1984, el Museo de Arte Moderno de la misma ciudad (Nueva York), que en principio se había mostrado reacio al neoexpresionismo, presentó la importante exposición An International Survey of Recent Painting and Sculpture, dónde, junto a una selección de ciento setenta artistas, Basquiat también participó.

En 1984 Warhol le presentó al galerista suizo Bruno Bischofberger, quien dio a conocer su obra en Europa y con quien colaboró estrechamente hasta su muerte. Desde este año, los amigos de Basquiat empiezan a preocuparse por sus adicciones. A menudo lo encontraban casi en coma y muy paranoico con ideas de persecución. La paranoia de Basquiat, con todo, tenía motivos por las amenazas muy reales de gente que le robaba cuadros de su estudio o de galeristas que se llevaban obras sin terminar para exhibirlas o venderlas.

En esta época Basquiat, entre otros pocos, llegó a utilizar las páginas de papel couché de las revistas de información general y de moda, como Time, Newsweek, Vanity Fair y Vogue no por su pintura, sino por su vida de “alta sociedad” y por su presencia en fiestas y en clubes de moda, como el neoyorquino Palladium. Frecuenta por entonces a Madonna y a otras estrellas del espectáculo y la música. El 10 de febrero de 1985 Basquiat aparece en la portada de la revista dominical The New York Times, convirtiéndose en el primer artista plástico negro que aparece en la primera plana. Cosa curiosa, pues en esa época el estereotipo racista blanco consideraba a los negros buenos deportistas, buenos bailarines o buenos músicos, pero no en campos como las artes plásticas. El artículo que acompaña la foto, redactado por Cathleen McGuigan, se intitula “New art, new money: The marketing of American artist” («Nuevo arte, nuevo dinero: La mercadotecnia de un artista norteamericano»).

En marzo de ese año, 1984, una nueva exposición individual en la galería Mary Boone, otra de las más importantes del momento. Robert Farris Thomson, en el catálogo de esa exposición, define el arte de Basquiat como parte de una “tradición afroatlántica” y en ese contexto queda catalogada. En 1985 Basquiat colabora con Francesco Clemente y Andy Warhol, aunque las obras producidas no despiertan una respuesta positiva en la crítica. De esta colaboración el resultado son varios lienzos de gran tamaño con sugerentes combinaciones de color, collages que aúnan pintura, serigrafía, el graffiti y el lenguaje publicitario. Entre 1984 y 1985 los lienzos viajaron de un estudio a otro; normalmente los empezaba Warhol, Clemente los perfeccionaba y Basquiat los remataba. Sin embargo, Warhol y Basquiat se entendieron particularmente bien. Warhol dejó escrito en su diario: “Jean-Michel Basquiat ha conseguido que pinte de una forma muy diferente, y eso está muy bien”. La idea de pintar juntos fue considerada enriquecedora para ambos porque Warhol, que en aquel momento sólo empleaba técnicas como la serigrafía, volvió a coger el pincel, y Basquiat comenzó a conocer las técnicas mecánicas aplicadas a la pintura. El establishment cultural negro criticaría el patronazgo de Warhol a un artista negro.

Su muerte

En 1986 Basquiat viaja a África y expone en Abiyán (Costa de Marfil). En noviembre de ese mismo año realiza una gran exposición (más de 80 obras) en el Museo Kestner-Gesellschaft de Hanóver, convirtiéndose, con 25 años, en el artista más joven que exhibe en ese museo. En 1988 se instalan exposiciones en París y Nueva York, y en abril de ese mismo año trata de abandonar sus adicciones y se retira a su casa de Hawái. Vuelve a Nueva York en junio, anunciando que se ha liberado de las adicciones, pero el 12 de agosto de 1988, a los 27 años, muere por sobredosis de heroína, siendo el artista visual negro más exitoso en la historia del arte afroamericano.

A lo largo de su breve pero intensa carrera artística realizaría más de 40 exposiciones personales y participaría en alrededor de 100 colectivas. La autopromoción y el reclamo publicitario fueron para Basquiat factores prioritarios, como con anterioridad lo habían sido para Andy Warhol o para Julian Schnabel.

El neoexpresionismo se fue imponiendo al apropiacionismo, en parte gracias a la pujanza económica que elevó a altas cotas el precio del arte y, especialmente, de la pintura, y en parte gracias al apoyo de galeristas y coleccionistas. La crítica, sin embargo, no fue unánime en su valoración, y fue habitual la denuncia de la falta de base teórica del discurso neoexpresionista. Se afirmó que el arte que practicaban los neoexpresionistas carecía de cualquier significado político o social, era sólo mercancía y, por tanto, objeto de los vaivenes y fluctuaciones del mercado. La pintura neoexpresionista quedaba reducida a un producto de consumo y, como tal, a un hecho creativamente descalificado y vulgar.

Tres etapas

En la corta pero intensa actividad pictórica de Basquiat pueden distinguirse tres etapas:

– De 1980 a 1982, época en la que los graffiti sígnicos se mezclan con visiones callejeras y formas simbólicas de tradiciones culturales primitivas, como máscaras, esqueletos y calaveras.

– De 1982 a 1985, con obras pobladas de palabras-conceptos, imágenes vudú, totémicas y arcaizantes, retratos-homenajes a héroes negros -músicos de jazz, escritores, jugadores de baloncesto, boxeadores- y referencias a la sociedad de consumo norteamericana.

– De 1986 a 1988, período con cuadros cada vez más sofisticados en sus contenidos y en su compleja figuración pictórica, resuelta ésta con múltiples y fragmentarias citas de culturas primitivas o antiguas (africana, azteca, egipcia, grecorromana, etc.), pero también de la tradición pictórica europea. Como él mismo afirmó en más de una ocasión, su trabajo estuvo más cerca de la pintura, una pintura a mitad de camino entre la abstracción gestual y cálida y la figuración post-pop que del graffiti (“Mi trabajo no tiene nada que ver con los graffiti. Forma parte de la pintura. Yo siempre he pintado.”).

Su importancia en la historia del arte

Su preocupación por transmitir en su pintura la problemática de doble pertenencia a minorías étnicas, la afroamericana y la latina, si bien es elemento recurrente de su narración pictórica, nunca se sometió a intencionalidades mensajísticas condicionadoras. El crítico británico Edward Lucie Smith sostiene: “El más celebrado artista negro de los ochenta, Jean-Michel Basquiat, utiliza con frecuencia la imaginería ‘negra’, pero al mismo tiempo siempre demuestra su ansiedad por someterla a claros acentos de universalidad.” También precisa que “su intención no era tanto construir una capillita más para la cultura afroamericana, sino competir en igualdad de condiciones con su mentor Andy Warhol.” Por su parte, el teórico alemán Klaus Honnef afirma: “Sea casualidad o no, si se pasan por alto las significativas alusiones a la existencia social de los negros en los Estados Unidos y la furia considerable de sus cuadros, se podría llegar a la conclusión de que las pinturas y los dibujos de Basquiat están enraizados en la estética francesa, y no en los graffiti de Nueva York”.

Por su parte, Irving Sandler sostiene que Basquiat, quien desde 1980 hasta su muerte alcanzó un éxito y notoriedad nada comunes, al igual que unos años antes había hecho su “padrino” Andy Warhol, se convirtió en prototipo del genio romántico, atractivo, rebelde, hip y salvaje y, a la vez, en el profesional ansioso de celebridad y dinero, en la última de las estrellas del universo rutilante de Andy Warhol.

La leyenda del niño salvaje, tras su muerte, será tocada y retocada hasta hacer casi imposible la distinción entre realidad y fabulación. Por ejemplo, el afán de ser el primero en descubrir, quizás inventar, al nuevo genio pictórico de la década, transforma a Diego Cortez en improvisado e inspirado promotor de la mítica historia de Jean-Michel Basquiat. Cortez alaba su primitivismo, la pureza casi arcaica, el vigor expresivo y otros varios clichés del repertorio previsible cuando de artistas afroamericanos se trata, especialmente con el graffiti.

El mánager, crítico de arte y poeta Rene Ricard le vaticina: “Haré de ti una estrella.” Y profetiza: “Nadie querrá ser parte de una generación que ignora a otro van Gogh”. El artista posee algunos rasgos, que ya hemos comentado, que constituyen una plataforma excelente a la hora de dejar despegar imaginaciones exuberantes: joven, pobre (por lo menos durante algunos años y por propia decisión), negro y de ascendencia latina, presuntamente vinculado al mundo de las bandas, con un pasado reciente de frenético y contestatario graffitero, proveniente de una innominada y patética zona de Brooklyn.

El mercado levantará su nombre como contraposición orgullosamente antiintelectual a Keith Haring, artista post-pop de raíces grafiteras, aunque con una sólida formación artística. Basquiat solo atravesó fugazmente algunas escuelas de arte, conducta varias veces ponderada como virtud.

Su temprana muerte marcará la definitiva consagración del mito. De alguna manera Basquiat decidió la brevedad de su vida. “Yo sé que algún día voy a dar vuelta a la esquina y voy a estar preparado para eso”, dijo alguna de las pocas veces que habló sobre sí mismo, sobre su existencia. “Eso” era una muerte buscada desde la adolescencia, idea que de alguna manera nunca abandonó, a través de un carácter obsesivamente autodestructivo. “Nunca sé demasiado bien si estoy vivo. De todos modos no me preocupa demasiado: creo que soy inmortal” dijo a una de sus parejas, Jennifer Goode. La idea de su inmortalidad reaparecía como pretexto cada vez que un Warhol paternal le recriminaba el abuso de las drogas: “No te preocupes, soy inmortal”.

El artista chicano Benny Dalmau y el transvanguardista italiano Francesco Clemente coinciden en afirmar que sólo cuando pintaba Basquiat parecía animado por una vitalidad tan incontenible como inesperada.

Sus compradores

El crítico Roberto Hughes en una reseña recuerda: “Le tuvo encerrado en el sótano de su galería pintando cuadros (ahora calificados como “primeros Basquiat”, para distinguirlos de los menos apreciados “últimos Basquiat”, pintados tres años más tarde) que ella vendía antes de que estuvieran secos y, algunas veces antes de que estuvieran acabados”[cita requerida]. Hughes sostiene que Basquiat nunca tuvo demasiada suerte con sus marchands: “Su introductor social fue Henry ‘Frebbie’ Geldzhaler, que había fracasado antes como escritor, conservador de museo e historiador, pero que aún tenía una considerable influencia como informador, al menos entre los nuevos coleccionistas”.

A Nossei siguió Tony Shafrazi, quien antes de convertirse en galerista especializado en graffiti-art, había cometido un acto de vandalismo contra el sagrado Guernica de Picasso cuando éste se encontraba expuesto en el Museo de Arte Moderno de Nueva York (MOMA). Más tarde se hará cargo de sus obras la implacable Mary Boone, toda una celebridad dentro del circuito artístico neoyorquino por su mano firme en el manejo de sus artistas.

La leyenda

La leyenda seguía creciendo, ahora apuntalada por la vigilancia de un mercado que encontraba un excelente y fructífero producto. Ricard, otra vez, retoma una profecía de 1981 y proclama: “Hemos encontrado el niño radiante del siglo”. Se lo compara, tras la aceptación europea, con Rimbaud.

Sus seguidores afirman que en sus obras brilla una sensibilidad intuitiva que seguramente hubiese cuajado en formidable talento, brillan los inicios primarios de un don tremendamente escaso: la genialidad. La fuerza, el lirismo, la melancolía, la violencia, la gracia lúdica, el desenfado cromático, las fusiones imprevisibles están allí, como testimonios que siempre comunican la sensación de fermentalidad inconclusa. También está la apropiación singularizada y sutil de Rauschenberg, de Jasper Johns. Sobre todo, la “salvajización” de los grafismos-textos utilizados por su admirado Cy Twombly. Lo que en Twombly es levedad y refinamiento en Basquiat se vuelve gestualidad exasperada, cartografías de una afectividad en perpetuo e inconforme desconcierto.

En 1996 la vida de Jean-Michel Basquiat fue llevada a la gran pantalla, después de 6 años de rodaje, de la mano de su amigo y colega Julian Schnabel. El cantante David Bowie interpretó a Andy Warhol.

Obras
Cráneo, 1981. Acrílico y crayón de óleo sobre tela.
Hombre rojo, 1981. Acrílico, pastel y pintura en aerosol sobre tela.
Aguas peligrosas, 1981.
Arroz con pollo, 1981. Acrílico y crayón de óleo sobre tela.
Cenizas, 1981. Acrílico, crayón de óleo y pintura en aerosol sobre madera.
Pescando, 1981. Acrílico y crayón sobre tela.
Ángel caído, 1981, Acrílico y crayón de óleo sobre tela.
Beneficio I, 1982. Acrílico sobre tela.
Santo, 1982. Acrílico y óleo sobre tela.
Mecca, 1982. Acrílico y crayón de óleo.
En la cifra, 1982. Acrílico, óleo, crayón de óleo, marcador y collage sobre tela.
Cabezas empolvadas,1982. Acrílico y crayón de óleo sobre tela.
Autorretrato como un talón, parte II, 1982. Acrílico y crayón de óleo sobre tela.
Autorretrato, 1982. Acrílico, crayón de óleo y pintura en aerosol sobre tela.
Los colonos holandeses (parte I), 1982. Acrílico sobre tela.
Los colonos holandeses (parte II), 1982. Acrílico sobre tela.
Los colonos holandeses (parte III), 1982. Acrílico sobre tela.
Alquitrán y plumas, 1982. Acrílico, crayón de óleo, pintura en aerosol, alquitrán y plumas sobre masonite.
Africanos de Hollywood, 1983. Acrílico y crayón de óleo sobre tela.
Moisés joven, 1983. Acrílico y crayón de óleo sobre tela.
Bird as Buddha, 1984. Acrílico y óleo sobre tela.
Tabaco, 1984. Acrílico y crayón de óleo sobre tela.
PZ, 1984. Acrílico y collage sobre tela.
Ahora es el momento, 1985. Acrílico y crayón de óleo sobre tela.
Sienna, 1984. Acrílico, crayón de óleo y serigrafía sobre tela.
Tierra, 1984. Acrílico sobre tela.
Vino de Babilonia, 1984 Óleo, acrílico y crayón de óleo sobre tela.
Brazo y martillo, 1985 (elaborado en conjunto con Andy Warhol), Acrílico sobre tela.
Ahora es el tiempo, 1985. Acrílico sobre madera.
King Zulú, 1986. Acrílico, cera y rotulador sobre tela.3
Untitled (inspiración europea, aparece la «Tour Eiffel»), 1988. Pintura acrílica y barra de óleo sobre tela.

SHAKESPEARE A CATALUNYA : Exposició al vestíbul del TNC (novembre 2014 – gener 2015)


 

 

shakespeare_expo_cap

 

 

 

 

 

SHAKESPEARE A CATALUNYA
Exposició al vestíbul del TNC
novembre 2014 – gener 2015
Comissariat: Albert Arribas

Documentació: Ferran Dordal
Teatre Nacional de Catalunya
Plaça de les Arts, 1 E
08013 Barcelona
www.tnc.cat

 

 

Presentació

L’estudi de Shakespeare a Catalunya és una eina molt interessant per comprendre en profunditat la cultura catalana. A banda de l’interès d’observar quines influències ha pogut tenir el bard anglès sobre diversos moments de la nostra història, allò que resulta extraordinàriament revelador per a la nostra realitat més urgent és observar la presència que ha tingut d’una manera concreta a Catalunya durant els dos darrers segles.
En efecte, la mirada sobre la recepció de la seva obra ens permet resseguir com la nostra cultura ha donat diferents «raons de ser» a les arts escèniques segons els diferents interessos socials, econòmics i polítics que han anat tenint els grups de poder i la ciutadania al llarg dels anys.
Aquestes «raons de ser» que donen sentit al teatre —o n’hi han donat en algun moment— divideixen l’exposició en cinc blocs de contingut. Així, quan es llegeix Shakespeare en funció d’aquesta divisió conceptual, resulta força evident que, si el teatre ha tingut sentit durant els últims dos-cents anys, ha estat perquè ha donat resposta a un seguit de necessitats reals de la societat catalana, que de vegades han estat modificades pel temps, o han acabat trobant en altres manifestacions culturals algunes respostes més completes o ajustades. I el nostre teatre ha intentat continuar oferint les seves pròpies respostes a aquestes necessitats, però sovint no ha aconseguit tenir la mateixa incidència social que havia mostrat en altres circumstàncies històriques.

Observar la presència de Shakespeare a Catalunya, doncs, pot ser una bona manera de comprendre millor «on som» i «on podem anar», dues preguntes segurament imprescindibles si ens volem plantejar seriosament «on volem anar».

 

1. L’ÒPERA DE SANG I FETGE
o, Otel·lo, Macbeth i altres venjances

«Aquest monstre dels ulls verds, que es burla de la carn que l’alimenta»

Quan alguns personatges de William Shakespeare van començar a sovintejar els teatres de Catalunya a partir del segle XIX , o bé s’expressaven cantant òpera, o bé parlaven la llengua d’alguna companyia d’actors italians.
Així, mentre els erudits d’inspiració francesa o castellana s’esforçaven a citar —no tant a llegir— l’obra del bard anglès i n’elogiaven la universalitat, els espectadors hi connectaven a través dels seus ressons sanguinaris de drama romàntic, ben propers a les obsessions locals.

Rossi, introductor de Shakespeare
L’actor italià Ernesto Rossi (1827-1896), admirat arreu d’Europa per les seves creacions de personatges com Otel·lo, Macbeth, Hamlet o Shylock, va ser l’introductor de l’obra de William Shakespeare als escenaris catalans, en els quals va treballar els anys 1866, 1868, 1875 i 1884.
La seva presència als jardins del Passeig de Gràcia va ser rebuda en general amb un gran entusiasme, fins al punt que Serafí Pitarra va crear un personatge obsessionat per ell a Coses de l’oncle! i el setmanari satíric Lo noi de la mare va assolir un gran èxit en publicar la il·lustració de l’actor com a Otel·lo feta per Tomàs Padró.

Els grans efectes especials
Quan a la ciutat de Barcelona es consolidava una nova oferta d’oci per donar resposta a les demandes creixents que els augments demogràfics comportaven, una bona garantia de públic per a un espectacle era disposar d’un «aparat» escènic que atragués el públic.
En aquest sentit, una de les novetats més destacades van ser els efectes especials que van fer furor amb la representació del Macbeth de Giuseppe Verdi al Liceu. Des de 1863, el gran atractiu d’aquest muntatge eren els «espectres» que s’hi podien veure gràcies a un efecte òptic aconseguit entre projector de llum i un vidre inclinat, en el qual s’hi reflectien les aparicions fantasmagòriques.

Les ferides socials
La segona meitat del segle XIX va ser especialment convulsa a causa de les diferents guerres d’Àfrica i les contínues guerres carlines. La premsa satírica de l’època recull nombroses mostres de l’obsessió social pel trauma col·lectiu que provocaven aquests conflictes polítics, les ferides dels quals encara es deixen sentir actualment en alguns casos.
No és estrany, doncs, que les inquietuds d’aquella ciutadania trasbalsada connectessin amb la violència domèstica d’un general moro —Otel·lo— o amb les tribulacions que provoquen a Macbeth o Hamlet els enfrontaments intestins entre els successors a la corona després que hagi mort el rei.

IMATGES BLOC 1

Ernesto Rossi «guarint» un empresari amb Hamlet i Otel·lo (1866)

Ernesto Rossi impressionant el públic com a Otel·lo (1866)

Ernesto Rossi com a Hamlet, amb una reina Gertrudis que recorda Isabel II (1866)

Xenofòbia contra els moros durant la guerra de Melilla (1893)

Macbeth , dir. Calixto Bieito (Teatre Romea, 2002)

L’òpera Macbeth al Teatre Principal (1866)

Els «espectres» de Macbeth al Liceu (1864)

Un cap tallat de mentida per als «espectres» de Macbeth al Liceu (1864)

MCBTH , dir. Àlex Rigola (TNC, 2012)

Fullets operístics variats

Esbossos de Sigfrid Burmann per a Macbeth (Teatre Tívoli, 1942)

L’òpera Otello de Rossini al Liceu (1866)

L’òpera Otello de Rossini al Teatre Principal (1866)

El tenor Francesco Tamagno com a Otel·lo ( ca. 1876-1877)

El tenor Franco Cardinali com a Otel·lo ( ca. 1890)

El baríton Ramon Blanchart a Otel·lo (1908)

El tenor Icilio Calleja com a Otel·lo (1915)

El tenor Ernesto Colli com a Otel·lo (València)

El tenor Giuseppe Villani com a Otel·lo (1864)

Túnica d’Enric Borràs a Otel·lo ( ca. 1910)

Haik d’Enric Borràs a Otel·lo ( ca. 1910)

Capa d’Enric Borràs a Otel·lo ( ca. 1910)

Caricatura de Verdi de 1887, any de l’estrena del seu Otello

 

2. EL SAINET DE COSTUMS
o, Falstaff, l’Harpia, Shylock i altres afers domèstics

«Oh, poderós amor, que en certs casos fas d’un home una bèstia»

La cultura de masses catalana va néixer en bona part en català gràcies a l’enorme connexió que els nous públics populars tenien amb els sainets de costums i les paròdies dels antics drames d’honor.
Quan Shakespeare comenci a parlar en català als escenaris, doncs, mantindrà una íntima complicitat amb aquest gènere «menor» tan arrelat a aquell imaginari teatral, i per això algunes de les seves peces més sainetístiques gaudiran durant molt de temps d’una insòlita popularitat.

La paròdia com a motor cultural
A la segona meitat del segle XIX es comença a articular la nova societat de masses catalana, especialment a través dels balls, del teatre musical o de les societats privades. L’augment demogràfic havia generat nous sectors socials que aspiraven a ocupar un lloc actiu en la vida de la ciutat, i sovint aquests nous sectors utilitzarien el mecanisme de la paròdia per apropiar-se dels antics espais públics des d’una sensibilitat pròpia. Així, les processons religioses esdevindrien cercaviles; les sessions de Jocs Florals, cerimònies carnavalesques; els drames romàntics en castellà, sainets paròdics en català de gran èxit de públic.
No és estrany, doncs, que en el gruix de les primeres reescriptures teatrals de Shakespeare a casa nostra hi destaquin les diferents paròdies de l’òpera Otello amb un català macarrònic- italianitzant, o bé la paròdia de la primera reescriptura catalana «seriosa» d’una obra shakespeariana.

La llengua popular de Sagarra
La popularitat que van tenir les traduccions de Josep Maria de Sagarra responia a la proximitat que aquestes oferien en relació a la llengua amb què l’escriptor català escrivia les seves obres teatrals, que havien aconseguit grans èxits de públic amb l’ús d’una versificació àgil i d’un llenguatge entenedor per als seus espectadors.
Aquestes traduccions oferien doncs una gran «frescor» escènica, perquè aconseguien que les obres de Shakespeare responguessin als codis teatrals i lingüístics que els espectadors catalans ja comprenien i apreciaven. Això explica també que s’escollissin les traduccions de Sagarra —en lloc de les nombroses versions noucentistes existents— per a la primera edició realment popular que es va publicar del teatre de Shakespeare en català.

Diversitat o norma
Una de les obres de Shakespeare que durant els dos darrers segles ha estat més traduïda i representada amb major èxit a Catalunya és una comèdia que segurament ja no forma part del nostre imaginari col·lectiu: es tracta de The Taming of the Shrew , la qual ha estat traduïda al català amb títols tan diversos com La feréstega domada , La fera amansida o L’amansiment de l’harpia .
El fet que cada nova traducció de l’obra hagi proposat un títol diferent, i que la memòria col·lectiva no n’hagi privilegiat un per damunt dels altres, potser respon a la naturalesa més «sainetística» que no pas «culturalista» de la seva popularitat, de la mateixa manera que la llengua catalana utilitzava sense complexos infinites variacions d’una mateixa paraula abans de la reforma ortogràfica de Pompeu Fabra l’any 1913.


Les alegres casades de Windsor , dir. Carme Portaceli (Festival Grec, 1994)

Figurins de Les alegres comares de Windsor , Gaspar Gracián (1944)

Facsímils simbòlics de l’edició de les traduccions de Sagarra

Teatrí de Maurici Vilomara per a Falstaff (Liceu, 1896)

Disseny de Soler i Rovirosa per a Les alegres comares de Windsor , emprat a Falstaff (Liceu, 1896)

Les alegres comares de Windsor , dir. Frederic Roda (ADB, Teatre Romea, 1959)

Las alegres comadres de Windsor , cia. Emilio Thuiller (Teatre Eldorado,1902)

La feréstega domada (Teatre Català de la Comèdia, 1938)

Adaptació infantil de La fera sotmesa , dir. Jaume Batiste (1973)

Facsímils simbòlics de les diferents edicions de The Taming of The Shrew

El debut de Parking Shakespeare amb L’amansiment de la fúria (2009)

Paròdia d’Abelard Coma de l’ Otello de Rossini (1874)

Paròdia de Josep M. Codolosa de Les esposalles de la morta de Víctor Balaguer (1881)

Joaquim Montero com a Shylock (Teatre Romea, 1925)

El mercader de Venècia , dir. Sergi Belbel (Teatre Poliorama, 1994)

El marxant de Venècia , companyia Vila-Daví (Teatre Romea, 1925)

L’actor italià Ermete Novelli com a Shylock (1895)

El mercader de Venècia , dir. Rafel Duran (TNC, 2012)

3. EL CULEBROT MELODRAMÀTIC
o, Julieta, Romeo i altres amors prohibits

«El meu únic amor, nascut del meu únic odi»

L’emotivitat amorosa predominant en la societat de masses, de caire melodramàtic, ha situat Romeo i Julieta en un lloc privilegiat dins l’imaginari col·lectiu contemporani.
El triomf de la sensibilitat —eròtica i cronològica— del drama burgès, consolidada pels cànons noucentistes i per la construcció d’una nova cultura «adolescent» basada en les estètiques audiovisuals, ha convertit la història de la parella d’amants shakespearians en una icona de la nostra època.

Les esposalles de Balaguer
De la mateixa manera que les dues col·leccions populars de Shakespeare en català —traduïdes per Sagarra i Oliva respectivament— comencen amb Romeo i Julieta , el primer text teatral escrit en català a partir d’una obra de William Shakespeare va ser Les esposalles de la morta , amb la qual Víctor Balaguer va reescriure les desventures de la parella d’enamorats més famosa de tots els temps .
Aquesta tragèdia inaugura el capítol de les reescriptures teatrals en català del bard anglès, i ho fa amb una certa sensació de «subcultura» que acompanyarà bona part de les reescriptures — sovint massivament populars— de la tragèdia més peculiar de Shakespeare: el Balaguer de maduresa només es responsabilitzaria de la seva producció teatral a partir de les seves reescriptures de Coriolà i Juli Cèsar, i miraria de passar pàgina pel que fa a aquesta incursió en el sentimentalisme escrita només tres anys abans de la publicació de les seves Tragèdies .

La invenció de l’adolescència
L’obra de Romeo i Julieta està molt vinculada a l’aparició de les anomenades «indústries culturals», que d’una manera general expliquen l’articulació de la nova cultura popular de masses, sobretot a partir de l’aparició dels mitjans de comunicació audiovisuals, perquè ha trobat en la tràgica història dels amants de Verona una mina d’or que no s’esgota a l’hora de generar productes pensats especialment per al públic jove i adolescent.
La primera gran indústria cultural de Catalunya en un sentit modern va ser probablement el Noucentisme, amb el seu programa de reordenació sistemàtica del panorama lingüístic, estètic i polític català. En l’àmbit escènic, una de les seves fites més destacades va ser la creació de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic l’any 1913, reconvertida posteriorment en l’actual Institut del Teatre, que faria la seva primera incursió shakespeariana amb Julieta i Romeu d’Adrià Gual.

Shakespeare Superstar
La presència de Romeo i Julieta a la cultura popular audiovisual compta amb fenòmens continus de gran impacte social, des de West Side Story fins a High School Musical , passant per la relectura de la vida del dramaturg anglès a Shakespeare in love , la identificació de l’amant masculí amb l’ídol adolescent Leonardo Di Caprio, o la producció per part de la BBC d’una sèrie d’obres de Shakespeare per a la televisió —que a catalunya s’estrenaria a TV3 precisament amb Romeo i Julieta un dia de Sant Jordi.
Algunes d’aquestes versions assoliran una popularitat tan gran que fins i tot faran el salt als escenaris comercials per propiciar nous fenòmens de públic, sempre deutors —d’una manera més o menys explícita— amb el famós «melodrama» de Shakespeare.

IMATGES BLOC 3

Romeo y Julieta , dir. Ricardo Calvo (Teatre Novetats, 1913)

Romeo i Julieta , dir. Esteve Polls (Teatre Victòria, 1986)

Els actors italians Rossi i Cantini a Romeo i Julieta ( ca. 1865)

L’actor Leonardo Di Caprio a la pel·lícula Romeo + Julieta (1996)

Facsímils simbòlics de les traduccions de Salvador Oliva

Les esposalles de la morta ; reescriptura de Romeo i Julieta (1879)

Primer volum de la col·lecció de les traduccions de Salvador Oliva

Primer volum de la col·lecció de les traduccions de Josep M. de Sagarra

El Romeo i Julieta de la BBC a TV3, per Sant Jordi (1984)

Romeo i Julieta , dir. Josep Maria Mestres (Teatre Lliure, 2003)

High School Musical ; musical inspirat en Romeo i Julieta (Teatre Tívoli, 2009)

West Side Story , dir. Ricard Reguant; musical inspirat en Romeo i Julieta (Teatre Tívoli, 1961)

Carmen Amaya a Los Tarantos ; pel·lícula inspirada en Romeo i Julieta (1963)

Shakespeare in love ; pel·lícula inspirada en Romeo i Julieta (1998)

Romeu i Julieta , dir. Maurice Durozier (Mercat de les Flors, 1999)

Cartell de La Trilogia de l’amor amb l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (Teatre Goya, 6-8 maig 1920)

Fotografies de l’obra Julieta i Romeu , dir. Adrià Gual (ECAD 1920)

Esbossos escenogràfic d’Adrià Gual per a Julieta i Romeu (1920)

4. EL TEATRE ÍNTIM
o, Puck, Ofèlia i altres somnis de grandesa
Teatre Nacional de Catalunya Plaça de les Arts, 1 E 08013 Barcelona Tel. 34 933 065 700 Fax 34 933 065 701

«Les coses vils, i baixes, i vulgars, l’amor les fa semblar dignes i nobles»

Els somnis escènics del Noucentisme no van acabar de tenir una presència pública veritablement significativa, a pesar dels intents de construir unes estructures institucionals que permetessin desenvolupar plenament el seu programa cultural.
En canvi, la traducció sistematitzada de les obres de Shakespeare va proporcionar a les elits catalanes la possibilitat de construir una nova tradició cultural amb una naturalesa lingüística —i ideològica— més ajustada als criteris estètics d’aquest moviment que va estructurar amb èxit l’imaginari catalanista posterior.

Per una moral prerafaelita
La influència del prerafaelitisme en determinades elits artístiques catalanes de finals del segle XIX i inicis del XX va ser molt notable, i va contribuir a gestar-hi la necessitat d’oferir una resposta cultural a la revolució industrial que fos capaç d’influir directament sobre la societat i els seus costums des d’una òptica moral i nacional, en la qual les arts havien de tenir un paper destacat.
La mort d’Ofèlia, símbol de la puresa femenina d’origen shakespearià, va ser una de les principals icones prerafaelites. A la mateixa època, el personatge va gaudir d’una considerable presència escènica gràcies al Hamlet del compositor Ambroise Thomas, ja que de fet Ofèlia és la veritable protagonista d’aquesta òpera que va tenir una gran popularitat a la Catalunya del tombant del segle XIX .

El somni del Noucentisme
El Teatre Íntim fundat per Adrià Gual, que pretenia modernitzar el panorama escènic català, s’adreçava a un cercle reduït de la intel·lectualitat burgesa. L’any 1908, Adrià Gual va voler obrir-lo al públic general i va fundar la Nova Empresa del Teatre Català; la intenció inicial era fer-ne un «Teatre Nacional», a pesar que el projecte va fracassar aviat per manca de públic.
Per a la inauguració al Teatre Novetats es va triar una obra de Shakespeare molt significativa, El somni d’una nit d’estiu , traduïda per Josep Carner, de la qual només es van fer dotze representacions malgrat l’entusiasme dels seus impulsors. En el pròleg a l’edició del text, titulat «Abans de tot», Carner relacionava implícitament aquella obra amb els primers èxits electorals de la Lliga Regionalista, i oferia la seva traducció com un «vot a favor» de la nova Catalunya somniada.

Traducció vs. Tradició
El Noucentisme va entendre la traducció com la possibilitat de reconstruir el cànon teatral català des d’uns nous paràmetres lingüístics i ortogràfics, que acabarien creant una barrera simbòlica sovint infranquejable entre els lectors posteriors i aquells textos publicats abans de la reforma de Pompeu Fabra —a qui, significativament, l’escriptora Carme Montoriol dedicaria la seva celebrada versió dels Sonets .
Shakespeare es va començar a publicar en català, de manera sistemàtica, l’any 1907 —data de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans per Prat de la Riba—, però la presència d’aquelles traduccions dalt dels escenaris va ser força limitada, perquè usaven una llengua massa poètica i poc teatral, que no trobava la connexió amb el públic. El cas més extrem en aquest sentit va ser la versió d’ El Rei Lear feta per Alfons Par amb un català arcaic a imitació dels nostres grans poetes medievals.

Fugir al bosc per ser lliures
L’obra representada més vegades durant els inicis del Teatre Lliure va ser Al vostre gust , una comèdia de Shakespeare que els estudiosos han agermanat sovint amb El somni d’una nit d’estiu perquè presenta la fugida al bosc d’uns amants que trobaran en aquell espai de llibertat una zona on poder explorar les seves ambigüitats identitàries.
Aquell muntatge d’ Al vostre gust , que reclamava de manera explícita un teatre compromès i de proximitat, sense grans decorats ni mitjans espectaculars, va estrenar-se l’any 1983 just dos mesos després que haguessin començat les emissions de TV3. Així doncs, alhora que a Catalunya la nova cultura mediàtica feia les primeres passes, també s’hi consolidava un influent model de teatre que reclamava un paradigma més «íntim» per a les arts escèniques.

IMATGES BLOC 4

La soprano catalana Graziella Pareto com a Ofèlia (1908)

La soprano romanesa Hariclea Darclée com a Ofèlia (ca. 1897-1900)

La soprano francesa Cecilia Ritter com a Ofèlia ( ca. 1880-1885)

La soprano catalana Josefina Huguet com a Ofèlia ( ca. 1896)

La soprano nord-americana Anna Fitziu com a Ofèlia (1914)

La soprano italiana Cesira Ferrari com a Ofèlia (1904)

La soprano catalana Mercè Capsir com a Ofèlia ( ca. 1914)

Fotografies d’ El somni d’una nit d’estiu , dir. Adrià Gual (Teatre Novetats, 1908)

Figurins per a Al vostre gust , de Fabià Puigserver (Teatre Lliure, 1983)

Segona edició del Festival Shakespeare, dedicada a El somni d’una nit d’estiu (2006)

Figurins per a El somni d’una nit d’estiu , de Rafael Richart (1948)

Facsímils simbòlics de la Biblioteca Popular dels Grans Mestres

Facsímils simbòlics de les traduccions de Magí Morera i Galícia

Facsímils simbòlics de les traduccions de Cèsar August Jordana

Els Sonets traduïts per Carme Montoriol, dedicats a Pompeu Fabra (1928)

Volums d’adaptacions noucentistes de Shakespeare (Eugeni d’Ors, Carles Soldevila, Salvador Vilaregut, Josep M. Millàs-Raurell)

Volums de poesia catalana contemporània d’inspiració shakespeariana (Bartra, Vinyoli, Comadira, Formosa, Balasch)

Magí Morera: «Els actors catalans estan preparats per representar Shakespeare?»

5. LA TRAGÈDIA DEMOCRÀTICA
o, Hamlet, Lear i altres dilemes catalans


«Ser o no ser, aquesta és la qüestió»

La societat occidental recorre sovint a Shakespeare per interrogar-se sobre les grans preguntes que pesen —d’una manera més o menys urgent— sobre la seva ciutadania en relació a les qüestions identitàries, tant a nivell individual com col·lectiu.
Així, l’inici de la democràcia a Catalunya és el moment en què les obres de Shakespeare començaran a tenir per primer cop una presència habitual als nostres escenaris.

Hamlets democràtics
La tragèdia més emblemàtica de Shakespeare no començarà a ser habitual als escenaris en llengua catalana fins a l’arribada de la democràcia. A partir d’aquest moment, el teatre català ja no deixarà de plantejar-se els seus dubtes sobre si vol «ser o no ser», de manera que el personatge hamletià sovint esdevindrà una metàfora que acabarà representant els actors que l’encarnen.
La primera obra teatral en català que s’emetrà en color per la televisió serà el Hamlet protagonitzat per Enric Majó amb traducció de Terenci Moix, que posteriorment es representarà a la Plaça del Rei de Barcelona amb gran èxit de públic i es convertirà d’alguna manera en una icona dels primers anys de la democràcia que inaugurarà una destacable llista de Hamlets catalans.

Pensar sobre Catalunya a través de Shakespeare
L’estudi de Shakespeare a Catalunya és una eina molt interessant per comprendre en profunditat la cultura catalana. Per una banda, ens permet observar quines influències ha pogut tenir el bard anglès sobre diversos moments de la nostra història; per altra banda, a través de la mirada sobre la recepció de la seva obra, ens permet resseguir com la nostra cultura ha donat diferents «raons de ser» a les arts escèniques, unes raons que sovint han conviscut —i conviuen— sense deixar d’evolucionar en el temps.
Alfons Par i Ramon Esquerra van ser els dos principals estudiosos d’abans de la guerra civil espanyola que van treballar a fons la presència de Shakespeare a Catalunya. Durant els darrers anys, també ha augmentat el nombre d’estudis sobre el tema, a pesar que hi continua havent espais verges que probablement encara tenen molt a explicar-nos sobre la nostra identitat.

El primer Lear en català
El Rei Lear , que molts estudiosos consideren la millor obra de William Shakespeare, no va arribar a ser estrenada en català fins l’any 2004, quan Calixto Bieito va dirigir-ne un muntatge al Teatre Romea, amb Josep Maria Pou com a protagonista i traducció de Joan Sellent.
Així doncs, havien passat exactament quatre-cents anys des que el dramaturg anglès va escriure la peça —es calcula que entre 1604 i 1605— fins que aquesta va aconseguir trepitjar un escenari en la nostra llengua.

IMATGES BLOC 5

L’actor italià Ermete Novelli, un dels primers Hamlets europeus que van visitar Catalunya (1910)

Margarida Xirgu com a Hamlet (Montevideo, 1938)

Anna Lizaran com a Lear (Teatre Lliure, 1996)

Núria Espert com a Hamlet (Teatre Lliure, 2015)

Josep Maria Pou com a Lear (Teatre Romea, 2004)

El Rei Lear , dir. Ingmar Bergman (Teatre Tívoli, Congrés Internacional del Teatre, 1985)

Enric Majó com a Hamlet (Plaça del Rei, 1979)

Lluís Homar com a Hamlet (Teatre Grec, 1999)

Xavier Albertí com a Hamlet (Teatre Malic, 1995)

Andrius Mamontovas com a Hamlet, dir. Eimuntas Nekrosius (TNC, 2003)

Eduard Fernández com a Hamlet (Teatre Lliure, 2006)

Lars Eidinger com a Hamlet, dir. Thomas Ostermeier (Teatre Lliure, 2008)

Julio Manrique com a Hamlet (Biblioteca de Catalunya, 2010)

European House , versió lliure de Hamlet d’Àlex Rigola (Teatre de Salt, 2005)

Rubèn de Eguía com a Guillem/Hamlet a L’Hort de les Oliveres de Narcís Comadira (TNC, 2015)

Facsímils simbòlics de les traduccions de Joan Sellent

Ofèlia a Hamlet , figurí d’Urgellès de Tovar ( ca. 1870-1900)

Titus Andrònic , dir. Fabià Puigserver (Teatre Lliure, 1977)

Coriolà , dir. Georges Lavaudant (TNC, 2002)

Edició de Shakespeare a Catalunya de Ramon Esquerra

Edició de Representaciones shakespearianas en España d’Alfons Par

Facsímils simbòlics de la bibliografia

Fedra (del 20 de gener al 15 de març de 2015)


list4

Fedra

del 20 de gener al 15 de març de 2015
AUTOR: Jean Racine
DIRECCIÓ: Sergi Belbel

Sinopsi

Fedra, enamorada del seu fillastre Hipòlit i empesa per la seva confident, Enona, confessa la seva passió. Ferida pel rebuig d’Hipòlit, ella no pot amagar el seus sentiments davant del seu espòs i rei d’Atenes, Teseu.
Colpida per un profund sentiment de culpa, Fedra s’endinsa en un infern personal. La seva passió desbordant i irrefrenable la conduirà, a ella i a la resta de personatges, a un tràgic destí.
Racine compon en aquesta tragèdia un retrat profund, apassionant i colpidor del desig i de la sexualitat femenines.
Sergi Belbel

Durada aproximada: 2 h i 30 minuts amb entreacte inclós

Fitxa artística

AUTOR: Jean Racine
TRADUCCIÓ: Sergi Belbel
DIRECCIÓ: Sergi Belbel

REPARTIMENT:
Emma Vilarasau (Fedra)
Mercè Sampietro (Enona)
Lluís Soler (Teseu)
Xavier Ripoll (Hipòlit)
Jordi Banacolocha (Teràmenes)
Queralt Casasayas (Arícia)
Gemma Martínez (Panopa / Ismene)

ESCENOGRAFIA: Max Glaenzel
IL·LUMINACIÓ: Kiko Planas (AAI)
VESTUARI: Mercè Paloma
ESPAI SONOR: Jordi Bonet
CARACTERITZACIÓ: Toni Santos

PRODUCCIÓ: Teatre Romea

EL LISSITZKY. L’experiència de la totalitat fins el 18 de gener (Sala d’exposicions La Pedrera)


EL LISSITZKY. L’experiència de la totalitat

el-lissitzky-experiencia-totalidad-pedrera-exposicion

Fins al 18 de gener de 2015

La Fundació Catalunya-La Pedrera presenta l’obra d’un dels artistes més influents, experimentals i controvertits del primer terç del segle passat, El Lissitzky, que va treballar amb els soviets i amb els avantguardistes europeus als anys vint i com a propagandista del règim estalinista als anys trenta.

Pintor, dissenyador, arquitecte i fotògraf, Eliezer (Lazar) Màrkovitx Lissitzky (Potxinok, Smolensk, 1890 – Moscou, 1941), més conegut com El Lissitzky, és un dels creadors més compromesos en la recerca d’un nou art per a l’«home nou» sorgit de la Revolució d’Octubre. Tota la seva carrera es va guiar per la creença que l’artista podia ser un agent del canvi social.

Va viure en primera línia les transformacions socials de la seva època i les va plasmar en un nou llenguatge universal al servei de la societat, i va saber copsar l’esperit de la modernitat i entendre que qualsevol camp de creació era vàlid per assajar noves propostes tècniques, conceptuals o plàstiques. Una de les característiques més importants del seu treball (i de la seva vida) va ser la seva capacitat per connectar i actuar com a catalitzador de les noves idees sorgides a la Unió Soviètica i a l’Europa occidental, i per transgredir límits i fronteres. Va experimentar amb múltiples tècniques de producció i recursos estilístics que posteriorment han dominat el disseny gràfic, el disseny d’exposicions i el fotomuntatge del segle XX.

EXPOSICIÓ

Del 21 d’octubre de 2014 al 18 de gener de 2015

Sala d’exposicions La Pedrera

Passeig de Gràcia, 92. Barcelona

De dilluns a diumenge, de 9.30 a 20 h

(últim accés 19.30 h)

Tancat el 25 de desembre

L’1 de gener, horari especial d’11 a 20 h

TARIFES

Entrada: 3 €

Entrada reduïda: 2 € (nens de 7 a 12 anys, estudiants, majors de 65 anys i persones amb discapacitat).

Entrada gratuïta: menors de 7 anys i membres d’associacions professionals de crítics d’art i museòlegs.

El rei Lear de WILLIAM SHAKESPEARE ( del 15 de gener al 22 de febrer) Teatre LLiure Montjuïc


elreilear_esp

El rei Lear

de WILLIAM SHAKESPEARE
direcció LLUÍS PASQUAL
direcció musical DANI ESPASA

Montjuïc

del 15 de gener al 22 de febrer

Núria Espert és Lear dirigida per Lluís Pasqual. Qui, si no, podria alçar-se fent el rei de Shakespeare més terrible i fascinant de tots?

Si amb l’amor n’hi hagués prou…
Algú ha escrit que El rei Lear és la versió no religiosa, és a dir humana, de la suma del llibre de les Lamentacions de Jeremies i el llibre de Job, que llegim a la Bíblia. Cada vegada que, com a espectadors, acompanyem les desventures del vell rei, ens emocionem i se’ns encongeix el cor davant de la misèria i la grandesa que poden habitar al mateix temps les nostres ànimes. Grandesa i misèria de l’art, en aquest cas del teatre, que ens fa sensibles davant d’una representació i insensibles a les mateixes escenes que la vida ens mostra diàriament de tant a prop que en podem sentir fins l’olor de marcit. Acostumats a viure envoltats de tòpics i de llocs comuns que amaguen les realitats més concretes i palpables de la nostra existència, aquesta catedral del teatre i de la poesia ens col·loca al davant d’una veritat difícil d’acceptar, però tan certa com terrible: l’amor és un motor, potser el motor de la nostra vida, i sense ell seríem eixorcs, orfes. És cert. Però l’amor no fa desaparèixer la crueltat ni la vilesa ni la indiferència, que també es troben a l’arrel més profunda del nostre esperit, capaç de provocar el dolor més insuportable a qualsevol dels nostres semblants, fins i tot dels més propers, pares, fills, germans…
Quan un teatre decideix encarar el repte i la responsabilitat artística de muntar El rei Lear vol dir que és un teatre (artistes i espectadors) que ha arribat a la seva majoria d’edat i que ha perdut, encara que sigui durant un espai de temps curt, la por d’enfrontar-se a la seva veritable imatge, reflectida sense compassió pel més gran dels poetes dramàtics de tots els temps, aquell a qui tornem cada vegada per veure i comprovar de quina matèria estem fets els humans.
Lluís Pasqual

intèrprets
Aleix Albareda rei de França / Marcel Borràs Oswald / Jordi Bosch comte de Gloster / Jordi Collet duc d’Albany / Laura Conejero Regan / Núria Espert Lear / Míriam Iscla Goneril / Teresa Lozano bufó / Ramon Madaula comte de Kent / Julio Manrique Edgard / Òscar Rabadán duc de Cornwall / Andrea Ros Cordèlia / David Selvas Edmund

Carles Algué, Alberto Díaz, Eduard Lloveras, Jordi Llovet, David Menéndez, Xavier Mestres, Martí Salvat, Josep Sobrevals, Joan Sureda, David Teixidó i Samuel Viyuela cavallers, oficials, missatgers, soldats i assistents

Juan de la Rubia organista

traducció de l’anglès Joan Sellent / escenografia Lluís Pasqual i Alejandro Andújar / vestuari Alejandro Andújar / il·luminació Pascal Mérat

ajudants de direcció Leo Castaldi i Samuel Viyuela

producció Teatre Lliure

espectacle en català sobretítulat en castellà i anglès el dissabte a les 21h. a partir del 24/01

23/01 funció accessible amb sobretítols per a persones amb discapacitat auditiva i audiodescripció per a persones amb discapacitat visual

25/01 col·loqui amb la companyia després de la funció

——————————————————————————–

seguiu #elreilear al twitter

FNAC TRIANGLE ACOGERÁ LA EXPOSICIÓN TOY STORIES , DEL FOTÓGRAFO ITALIANO GABRIELE GALIMBERTI (15 de enero) Fnac Triangle


FNAC TRIANGLE ACOGERÁ LA EXPOSICIÓN TOY STORIES , DEL FOTÓGRAFO ITALIANO GABRIELE GALIMBERTI

image007

La muestra, que recoge las instantáneas tomadas a lo largo de 18 meses por Gabriele Galimberti, presenta el trabajo desarrollado por el fotógrafo a través de más de cincuenta países, donde fotografió a niños y niñas junto a sus juguetes

El fotógrafo y la editora y comisaria Arianna Rinaldo inaugurarán y presentarán la exposición en Fnac Triangle (Barcelona) el jueves 15 de enero a las 19.00h. Entrada libre hasta completar aforo
Además de en Fnac Triangle, la muestra podrá verse a lo largo de 2015 en las Galerías Fnac de Bilbao, A Coruña, Alicante, Callao y Valencia

Iniciado casi por casualidad, cuando una pareja de amigos pidieron a Gabriele Galimberti que retratara a su hija y la niña insistió en salir con la pala, rastrillo y carretilla de plástico con los que siempre jugaba, el proyecto Toy Stories se ha convertido en un gran retrato de la infancia en el mundo.

Según el fotógrafo, «los niños más ricos eran más posesivos. Al principio ellos no me dejaban acercarme a sus juguetes y necesité más tiempo antes de poder jugar con ellos. En los países más pobres fue mucho más fácil ya que aunque tuvieran dos o tres juguetes no les importaba. En cambio, en África, los niños preferían jugar con sus amigos en la calle”.
Es así como durante 18 meses, el fotoperiodista visitó más de cincuenta países y trajo esta colección de imágenes de niños y niñas en sus hogares y vecindarios con sus más preciadas posesiones: sus juguetes . De Estados Unidos a India, de Malawi a China, de Islandia a Marruecos , etcétera, Galimberti registra en este trabajo la natural y espontánea alegría común en los niños a pesar de sus diversos contextos. Bien se trate de toda una flota de perfectas réplicas de coches en miniatura, o simplemente de un único y viejo mono de peluche, Galimberti logra captar el orgullo de sus propietarios de forma conmovedora, divertida, y también reflexiva concluyendo que “con este trabajo aprendí más sobre los padres que sobre los niños y éstos solo quieren jugar”.

SOBRE EL FOTÓGRAFO
Gabriele Galimberti (Arezzo, Italia, 1977) estudió fotografía en la Fundación Estudio Marangoni de Florencia y montó un laboratorio y una galería fotográfica en Florencia, donde reside en la actualidad. Sus fotos han sido publicadas en revistas internacionales entre las que se encuentran Newsweek , Le Monde , Geo , D–La Repubblica , Io Donna , Le Temps o Vanity Fair , entre otras.

Concerto a tempo d’umore (del 14 al 25 de gener de 2015) Teatre Condal


conciertoweb

Concerto a tempo d’umore

del 14 al 25 de gener de 2015

Sinopsi

Un concert teatral dirigit a tots els públics. Un espectacle còmic i musical amb una banda sonora formada per les peces més conegudes dels autors més reconeguts de la música clàssica. Teatre de gest amb molt d’humor. Dotze músics i un director d’orquestra que fan transcórrer la música clàssica por situacions realment inversemblants. Una proposta concebuda per a fer gaudir al gran públic de las melodies més famoses i els gags més divertits, a la vegada que el públic més experimentat se sorprèn dels peculiars arranjaments musicals i els enginyosos recursos humorístics. Amb la garantia de l’autor i director de l’aclamat espectacle «Operetta», Jordi Purtí. Espectacle d’estrena en l’any de commemoració del vint-i-cinquè aniversari de l’Orquestra de Cambra de L’Empordà. Una sòlida aposta de futur per a continuar escampant la música a través de nous formats.

Un projecte de L’Orquestra de Cambra de l’Empordà, Jordi Purtí i el Festival Còmic de Figueres.

AUTOR I DIRECTOR: Jordi Purtí
DIRECCIÓ MUSICAL I DIRECCIÓ D’ORQUESTRA: Carles Coll Costa
ARRANJAMENTS MUSICALS: Carles Coll Costa, Francesc Gener, Orquestra de Cambra de L’Empordà

ORQUESTRA:
Naeon Kim (Primer concertino)
Natalia Klymyshyn (Segon concertino)
Nacho Lezcano (Violí primer)
Cecília Burguera (Violí primer)
David Sanmartí (Principal violins segons)
Tamara Caño (Violí segon)
Sergi Ruíz (Violí segon)
Queralt Garcia (Principal violoncels)
Carles Coll Bardés (Violoncel)
Tigran Yeritsyan (Principal viola)
Mónica Cruzata (Viola)
Juan Pablo Serna (Principal contrabaixos)

VIDEO: Amanda Baqué
PERCUSSIÓ CORPORAL: Santi Serratosa
DISSENY D’IL·LUMINACIÓ: Jordi Surroca

COPRODUCCIÓ: TiP Produccions S.C. i Enllaç Musical

Poliorama en família” inicia l’any 2015 amb “El llibre de la selva” de la companyia Veus Veus (diumenges des del 11 fins el 25 de gener)


Poliorama en família” inicia l’any 2015 amb “El llibre de la selva” de la companyia Veus Veus

sherekahn

La companyia Veus Veus arriba el proper diumenge 11 de gener de 2015 a les 12.30 h al Teatre Poliorama de Barcelona, amb la seva producció “El llibre de la selva” basada en el conegut llibre d’aventures de Rudyard Kiplings.
És de nit i a la jungla se sent el plor d’un cadell humà. Akela, el Llop, troba aquest cadell i decideix criar-lo sota la llei de la jungla i decideix que Baghera, la pantera, sigui el mestre d’aquest noi. Hathi, l’elefant, decideix el nom del cadell: Mowgly. Baghera i l’ós Baloo es fan companys inseparables del noi però hi ha un animal que intentarà impedir que Mowgly es faci gran, el tigre Shere Khan.

Un espectacle que ens farà vibrar amb les aventures dels seus protagonistes i ens apropa també als valors de l’amistat, del treball en equip, la confiança en els altres, la superació personal, el respecte vers la natura,etc.
Veus-Veus, intentant ser fidels a la historia original, i jugant amb unes màscares que transformen els actors en els diferents animals – personatges que va crear Kipling – presenten el seu particular Llibre de la Selva, amb el que, amb música i cançons traslladar el públic a la jungla india per fer gaudir del conte que va marcar tota una època.

Els diumenges des del 11 de gener fins el 25 de gener de 2015 a les 12.30h al Teatre Poliorama dins el cicle VIU EL TEATRE 2014-2015.

AGENDA
Espectacle:EL LLIBRE DE LA SELVA Cia: Veus veus
Recomanat a partir de 3 anys
Espai: Teatre Poliorama (La Rambla, 115 Bcn)
Funcions: 11, 18 i 25 de gener de 2015 a les 12.30 h.
Preu entrades: 10€ a 12€ Compra d’entrades: Taquilles Teatre Poliorama i www.teatrepoliorama.com
Durada: 1h

Més informació: http://www.viuelteatre.com/el-llibre-de-la-selva/

FITXA ARTÍSTICA I TÈCNICA
Intèrprets:
Xavier Elies Shere Khan, Kaa, Hathi

Jordi Font Baghera, Rei Lui

Jordi Vicente Akela, Baloo
Montse Gonzalez Mowgly
Enregistrament R. Boya i S. Cerni
Coreografia Joan Maria Segura
Escenografia Mone Rodriguez i Eli Rodriguez
Màscares i Vestuari Xevi Ribas
Disseny Gràfic Inés Moltó
Músiques Albert Doz
Adaptació Albert i Gabriel Doz
Producció executiva Jordi Font
Direcció Gabi Doz
Producció Veus-Veus

Concert «Grans èxits de la música del cinema» , amb la Cinema Symphony Orchestra (dissabte 10 de gener) Palau de la Mùsica


Concert «Grans èxits de la música del cinema» , amb la Cinema Symphony Orchestra

ObtenerImagen

Gener 2015
Dissabte 10
21:00 h

Organitza:Promoconcert

Grans Èxits Música de Cinema

Cinema Symphony Orchestra

Programa

ET, Titanic, Grease, Jurassic Park, La bella y la bestia, West Side Story, entre d’altres.

Les millors bandes sonores de Hollywood

ET, Titanic, Grease, La Bella y la Bestia, West Side Story, El mago de Oz, Jurassic Park…… i altres gran bandes sonores surten de les sales de cinema per arribar a una sala simfònica i demostrar que tenen vida pròpia al marge de les imatges.

La Cinema Symphony Orchestra presenta un programa que entusiasmarà a tots els cinèfils, però també a amants de la música en general, amb les melodies immortals que van ajudar a consagrar alguns dels films més taquillers i premiats de la història del setè art. Peces universals que formen part de la memòria col·lectiva i segueixen emocionant igual que en el seu dia van fer les pel·lícules.

MapaCentre mapaActualizant…

Despla??ar centre del mapaDespla??ar centre del mapa cap a daltDespla??ar centre del mapa cap a l’esquerraDespla??ar centre del mapa cap a la dretaDespla??ar centre del mapa cap a baix

Engrandir l’escala del mapa

Mapeta de situaci??MDesplegar/replegar mapeta de situaci??

Rosa dels ventsEscala gr? fica
Copyright Ajuntament de Barcelona

Share on facebook Share on email Share on twitter Share on print More Sharing Services 0

OnPalau de la Música CatalanaDel 10/01/2015 al 10/01/2015.

Telèfon

Web

També et pot interessar…1 / 12
Gran Concert d’Any Nou amb l’Strauss Festival OrchestraOn:Gran Teatre del LiceuQuan:26/12/2014
Johann Strauss Gran Concert d’Any Nou

Öleles (del 9 a l ’11 i del 15 AL 18 de gener 2015) Mercat de les Flors


Ramo.2 © Josep Aznar.

DEL 9 A L ’11 I DEL 15 AL 18 DE GENER 2015 SALA PB.
HORARI 20:30 H (DIUMENGE 18 H)
PREU 16€

L’ ESPECTACLE

Aquesta peça mostra el retrobament de dos vells amics després de quaranta anys de distanciament, tant físic com espiritual, després de tractar-se com a germans des de petits… Tots dos es retroben per solucionar un conflicte del passat, que els va distanciar, i ara es veuen obligats a confrontar-se amb els seus fantasmes per última vegada.
Segons paraules de l’autor Sandor Márái: “és estrany, però en hongarès, aquestes dues paraules, ölés i ölelés (matança i petó), s’assemblen i tenen la mateixa arrel…”

Perquè el temps no cura res perquè alguns actes són irreparables perquè l’home és un animal perquè la pèrdua de l’amat destrueix com un llamp perquè l’amor és l’origen perquè tota història s’escriu amb esperma i sang perquè l’ànima és l’última cosa a envellir perquè el desig ens empaita perquè el temps ho revela tot… …el millor i el pitjor.
Sándor Márai – L’ÚLTIMA TROBADA

“La força d’aquests dos intèrprets és també delicadesa (per trobar solucions al cos de l’adversari que fa de mur), enginy (per saber sorprendre a l’espectador amb efectes d’ingravidesa) i astúcia (per esquivar una i altra vegada el focus que podria aixafar- lo) i, així, aquest duel acaba sense perdedor.” Bàrbara Raubert Nonell – AVUI
“Al llarg d’ÖLELES el que es prioritza davant de tot és el petit detall. També cada una de les situacions expressades d’abraçada, lluita, desig o por es desenvolupa amb una detallada profusió de possibilitats gestuals. Obra, doncs, per gaudir com qui diu d’a prop, en primer pla.” Joaquím Noguero – LA VANGUARDIA
L’espectacle Ölelés es va estrenar el 2004 al desaparegut Espai de Dansa de la Generalitat, amb gran èxit de públic i de crítica. Avui dia s’ha convertit en un clàssic referent en la història de la dansa a Catalunya.
El Mercat de les Flors recupera la peça en motiu del seu desè aniversari, programant l’espectacle i explicant el projecte i la seva trajectòria.

Notes de l’espectacle

– Öleles ha estat representada a més de 25 països de tot el món, entre Europa, Àsia, Amèrica i Orient Mitjà, amb més de 22.000 espectadors .
– Premi Ciutat de Barcelona 2004 .

– Espectacle referent de la Cultura Espanyola 2006, per l’Agencia de Cooperación Internacional y el Ministerio de Asuntos Exteriores.

– L’any 2004 es va produir la pel·lícula “Coup de Grâce” , dirigida per Clara va Gool i produïda per Raül Perales – Alta Realitat. El curt va guanyar diversos premis, com el de Millor Curtmetratge de la Secció Noves Visions del Sitges 2011 Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i el de Millor Curt d’Art del Festival de Cinema de Girona 2012 . També va quedar finalista nominat al premi pel Millor Curtmetratge en la V edició dels Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català .

Activitats paral·leles

– Exposició Ölelés 10 Anys al Mercat de les Flors: material fotogràfic, cartells internacionals de l’espectacle, material de la pel·lícula, retalls de premsa i vídeos. Primer pis del Mercat. Oberta durant els dies de funció a partir de les 19:30h (diumenges a partir de les 17 h).

– Projecció del curtmetratge Coup de Grâce . Tots els dies de funció, del 9 al 18 de gener a les 19:30 h (diumenges a les 17 h). Sala SG. Nota: divendres 16 no hi haurà projecció

– Taller de l’Espectador: conferencia d’Ester Vendrell. Divendres 16 a les 19:30h. Sala SG. Confirmar assistència a tallerdelespectador@mercatflors.cat

– Conversa amb Jordi Cortés i Damian Muñoz després de l’espectacle. Divendres 16 de gener.

– Mitja Hora Abans. Artur Villalba, coreògraf, ballarí i professor, presentarà l’espectacle d’una manera amena i accessible. Activitat coordinada per BdDansa. Dissabte 17 de gener a les 20 h. Sala SG

SOBRE ELS CREATIUS

Jordi Cortés
Jordi Cortés. Format a l’Institut del Teatre de Barcelona. Intèrpret en companyies com Lanònima imperial, Mudances, Heightened Reality, DV8 Physical Theatre, Nigel Charnock… Com a coreògraf ha creat Prestidigitaccions , Lucky , Happy Hour , De Cara , Grand Ecart , Day Dreaming at Dusk , el duet Mat i, més recentment, les peces V.I.T.R.I.O.L, Black Out, In Heaven i Fòssil.
Pioner de la dansa integrada a Catalunya, amb forta vocació social d’integració. És el director artístic de la companyia i productora Alta Realitat i director a l’Associació Kiakahart.
“Els treballs de Cortés no giren mai la cara a la realitat; s’enfronten a ella amb la seva reflexió i empenta, i l’omplen de vital enteresa .” Joaquín Noguero – Por la Danza

Damián Muñoz
Crea amb la Virginia Garcia el 1996 la companyia de creació artística La Intrusa. Creen, dirigeixen i produeixen projectes escènics i audiovisuals. Els seus treballs s’han vist a més de 30 països. Han treballat per nombroses companyies nacionals i internacionals, com la Companyia Nacional de Noruega Carte Blanche.
Artista convidat al Movement Research (New York) SNDO o Dance Theater School, (Amsterdam). Combina la seva creació escènica amb col·laboracions teatrals, disseny, l’audiovisual i la publicitat. Ha rebut nombrosos premis tant per les seves creacions escèniques com audiovisuals.
“És el resultat madur d’un treball que vol acostar l’espectador a un altre nu, a l’interior, potser el més difícil de desvestir.” Roger Salas – El País

Fitxa artística (2004-2014)
Creació i interpretació Jordi Cortés i Damián Muñoz
Col·laboració artística María Muñoz
Música Collage
Il·luminació Javi Ulla
Espai escènic Jordi Cortés, Damián Muñoz i María de Frutos Veu Sílvia Pérez
Vestuari Antonio Belart
Modista Goretti Puente
Fotografia Josep Aznar
Producció Alta Realitat & Damián Muñoz
Producció executiva Raül Perales
Coproducció Endansa
Col·laboració L’animal a l’esquena, Fabrik Tanztage Potsdam, l’Estruch de Sabadell Companyia resident a L’Estruch de Sabadell
Amb el suport INAEM Ministeri de Cultura, Departament de Cultura del Govern Basc

Retalls de premsa

“La força d’aquests dos intèrprets és també delicadesa (per trobar solucions al cos de l’adversari que fa de mur), enginy (per saber sorprendre a l’espectador amb efectes d’ingravidesa) i astúcia (per esquivar una i altra vegada el focus que podria aixafar- lo) i, així, aquest duel acaba sense perdedor.” Bàrbara Raubert Nonell – AVUI
“Al llarg d’ÖLELES el que es prioritza davant de tot és el petit detall. També cada una de les situacions expressades d’abraçada, lluita, desig o por es desenvolupa amb una detallada profusió de possibilitats gestuals. Obra, doncs, per gaudir com qui diu d’a prop, en primer pla.” Joaquím Noguero – LA VANGUARDIA

“Ambos se sienten solos, su soledad atraviesa el corazón del espectador mediante un movimiento de qualitat, sobri, i elegant; el de Cortés, més cerebral i sinuós, el de Muñoz entranyable i dinàmic. Les energies d’ambdós ballarins forma una simfonia compenetrada, plena de contrastos. L’apassionant diàleg cos a cos passa de tendre a dèspota en un moment.” Carmen del Val – El País

“Dos cossos i una il·luminació sobre ells, en un espai escènic delimitat aèriament, dosificat per llampecs de llum, on el so no sempre està pautat, sinó que és la veu humana o el soroll de la màquina de reproducció la que marca el ritme intern. Dos cossos, un destí, un treball sòlid i reconeixible.” Carlos Gil – ARTEZ
”Des de la primera escena, la presència poderosíssima dels ballarins, que realitzen també una magnífica tasca actoral, atrapa l’atenció de l’espectador amb un treball ple de matisos, molt físic i, a la vegada, d’un fort plantejament intel·lectual.” Rosalía Gómez – La Rinconada

“Una delectació per als ulls i l’enteniment, una dansa pulcra i arriscada, sense concessions […] Bellesa i emoció a flor de pell.” Andrés Molinari – Ideal