Paquito D’Rivera estrena a Barcelona Cape Cod Concert, amb l’Orquestra Simfònica del Vallès al Palau
El cicle Simfònics al Palau presenta el tercer concert de la temporada, Un americà a París, dintre del 47è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona 2015 al Palau de la Música Catalana.
Dissabte 21 de novembre / 19h / Palau de la Música Catalana
——————————————————————————–
Arriba un dels plats forts de la temporada de Simfònics al Palau: Paquito D’Rivera, clarinetista cubà, llegenda viva del latin jazz i un dels exponents més importants i reconeguts de l’escena musical internacional. Per tercer any consecutiu, el Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona s’associa amb l’Orquestra Simfònica del Vallès i el Palau de la Música Catalana, en el cicle estable de Simfònics al Palau.
Després del seu pas aquest estiu per la ciutat comtal, Paquito D’Rivera torna a Barcelona com a solista i compositor del seu Cape Code Concert, una obra estructurada en quatre parts que ens porta a gaudir des de les sonoritats jazzístiques de Benny Goodman fins a un homenatge a la singular vedet cubana Chiquita Facenda, passant per una milonga argentina i un tercer moviment dedicat a Ernesto Lecuona. És la primera vegada que D’Rivera presenta el concert al continent europeu.
Dirigit per Vicent Alberola, clarinetista d’immens prestigi (solista de la Lucerne Festival Orchestra fundada per Claudio Abbado), l’OSV completa el programa amb dues obres cabdals de George Gershwin fruit de la seva curiositat viatgera: Obertura Cubana i la suite d’Un americà a París, el retrat excitat i entusiasta de la vida a París d’un americà que el cinema va immortalitzar amb la coreografia de Gene Kelly. Per acabar d’arrodonir un programa tan espectacular, l’OSV proposa La conga del fuego, d’Arturo Márquez, una vibrant peça simfònica per a trompeta, mentre l’orquestra es deixa portar a ritme de conga desenfrenada fins a una apoteosi final d’aquelles que deixen un record inesborrable.
Poques vegades tindrem l’oportunitat de veure tanta energia cavalcant una orquestra simfònica.
Unes paraules sobre el concert…
En el año 2009, el Cap Cod Music Festival me comisionó escribir una pieza para celebrar us 30 aniversario. Así nacieron los cuatro movimientos de Cape Cod Files, que más tarde orquesté a petición de la empresa Vandoren y se convirtió en el Cape Cod Concerto, estrenadas ambas por el clarinetista John Manasse y el pianista Jon Nakamatsu.
El estreno de 2009 coincidía con el centenario de Benny Goodman, así que el primer movimiento se titula Benny @ 100; el segundo es la milonga Bandoneón; el tercero Lecuonerías, básicamente improvisaciones clarinetísticas sobre algunos temas de Ernesto Lecuona; y el cuarto Chiquita Blues, una combinación de música cubana con armonía de blues inspirada en una graciosa biografía novelada del escritor cubano Antonio Orlando Rodríguez, que narra los éxitos de la casquivana liliputiense matancera Chiquita Facenda en el mundo del espectáculo de Nueva York de principios del siglo XX.
Hacer el estreno europeo de la pieza en uno de mis teatros favoritos, el Palau de la Música Catalana, en la compañía de Pepe Rivero (compatriota de Chiquita), bajo la batuta de un director que también es clarinetista, Vicent Alberola, y con la Orquestra Simfònica del Vallès es lo mejor que me podría haber sucedido.
Tampoco puedo dejar de reconocer que la feliz idea de echar a andar todo esto fue de mi ya viejo amigo Joan Anton Cararach, director artístico del festival de jazz de Barcelona, y sus cómplices vallesanos.
Paquito D’Rivera, juny 2015
Paquito D’Rivera ens convida a venir a veure’l al Palau!
Impressions entre bastidors, per Eva Muñoz.
Novembre de 2015.
Paquito D’Rivera déu estar fregant-se les mans per entrar en calor… tot i que ja hauria d’estar curat del fred, ell, que viu a New Jersey. Quan l’estiu passat el vaig conèixer a Barcelona, em deia: “A mí me encanta la ciudad ésta, ¡sobre todo en verano! ¡A mí no me gusta el invierno en ningún sitio!”
Juliol de 2015.
La cita és a Can Cisa, al carrer Princesa de Barcelona, en un món ben diferent al d’ara, en un d’aquells dies de juliol en què es va viure (es va sobreviure!) la més gran onada de calor des que es registren les temperatures (segons reiteraven els informatius). Deu persones al voltant d’una taula, entre ells, músics de la Simfònica, el seu director, Rubén Gimeno, i el seu president, Jordi Cos, a més del director del Festival de Jazz de Barcelona, Joan Anton Cararach. Un sant dinar i un tast de vins i anècdotes i molts riures… Paquito D’Rivera és bon conversador.
Va començar molt jove a la música. Paquito no es de L’Havana, pròpiament…, és de Tropicana! “Yo me crié en el cabaret Tropicana porque mi padre, además de ser un saxofonista clásico, vendía instrumentos, y muchos de sus clientes estaban en el Tropicana. Aquellos instrumentos se vendían a plazos. Él tenía una libretica en la que llevaba las cuentas y los músicos le iban pagando poco a poco… Yo me crié allí. Y allí vi a grandes artistas y a grandes músicos. ¡Yo me siento en Tropicana como en mi propia casa!”. Eren els anys cinquanta i el Tropicana estava aleshores a l’avantguarda musical i també arquitectònica. Allà tocaven totes les big bands quan encara hi havia big bands, abans que el jazz seguís per altres derroters als anys seixanta, i allà va conèixer a molts dels grans: a Bebo Valdés, Machito, Mario Bauzà, Charlie Parker, Dizzie Gillespie, Chico O’Farrill, Sarah Vaughan, Louis Armstrong, Ella Fitgerald…
Començar a fusionar el jazz i la música clàssica va ser natural per a ell. “Para mí sólo hay un tipo de música: la música. No hay fronteras”. Però el jazz és llibertat, improvisació, conversa… i la música clàssica és partitura… Com casen? “A mí me fascinan las melodías y las armonías de compositores clásicos europeos como Mozart, Chopin… tantos otros… Entonces… no es fácil, pero para mí es natural hacerlo”. No tothom pot dir el que diu Paquito amb la sinceritat i el coneixement amb el que ell ho diu i, de nou, potser la llavor de la seva fusió la trobem a Tropicana… Aleshores hi havia un flux de talent entre Nova York i L’Havana que circulava amb la naturalitat d’un corrent de vent. Els músics cubans viatjaven al nord a la cerca de feina i dels sons originals del swing i del bebop. El fraseig i la improvisació del jazz van transformar la música cubana però, al seu torn, els músics cubans llatinitzaven el jazz a ritme de rumba i son. El Tropicana va esdevenir l’escenari de llegendàries jam sessions (Sundays descargas, les deien), però també d’òperes i cabarets. Així que, sí, és possible que el què per a nosaltres són gèneres diversos, en l’ambient en que Paquito va adquirir el seu primer i més espontani aprenentatge musical -sense oblidar aquí el classicisme del seu pare-, tot formés part d’un mateix univers: la música.
Des dels seus inicis com a intèrpret i com a compositor, Paquito D’Rivera ha alternat el jazz amb la música clàssica. Quan Àustria va commemorar el segon centenari de la mort de Mozart, ell va ser un dels músics convidats, entre grans clarinetistes clàssics de tot el món, a interpretar els concerts per a clarinet del compositor austríac. Sembla que els grans intèrprets clàssics l’admiren perquè és un músic molt sòlid però té aquell a més a més… En diem jazz, d’això? I així també va escriure The Cape Cod Files (una de les peces que interpretarà a Barcelona) amb motiu de la trentena edició del Festival de Música de Càmara de Cape Cod. “Es una pieza para clarinete, piano y orquesta que escribí para dos grandes músicos americanos: Jon Manasse (clarinetista) y Jon Nakamatsu (pianista). Cape Cod es un sitio muy lindo. Una ciudad costera, en Nueva York, donde tienen un festival de música de cámara muy antiguo…”
I com els bons, com els joves de cor i d’esperit, m’explica que encara té projectes i coses pendents. Fa temps que treballa en un projecte de teatre musical que duu per títol Cecilio Valdés, rey de la Habana. “El musical siempre ha estado entre mis géneros favoritos. Yo crecí en un ambiente de cabaret, de teatro musical y de ópera.” I em diu també que li encantaria fer un disc amb Chick Corea, un compositor a qui admira. Tornem al concert de Sabadell i Barcelona: “… Recibí la noticia de que estará Alberola, que también es clarinetista y me dicen que es muy bueno… Y tocaremos en ese sitio maravilloso que es el Palau de la Música… ¡Lo pasaremos bien!” exclama amb aquesta inconfusible cançó cubana amb la que no han pogut encara tots els hiverns de New Jersey.