Amb motiu del desè aniversari, ArtsLibris ha convidat cinc creadors que comparteixen un marcat interès pels suports impresos en la seva pràctica creativa a realitzar una intervenció en el context d’ArtsLibris Barcelona 2019.
Guerrilla Girls
If you keep women out, they get resentful
Des de la seva constitució com a grup, les Guerrilla Girls han recorregut a diversos formats impresos com a suport per a la divulgació dels seus missatges, que combinen un àcid to d’ironia amb potents proclames de reivindicació feminista, dirigides a denunciar el patriarcat que domina i sustenta el sistema de l’art. Els cartells, les postals i els adhesius que es reediten constantment, units als clàssics ítems de marxandatge (tasses de porcellana, samarretes, estoigs…) conformen, juntament amb les accions públiques, les estratègies de comunicació més conegudes d’aquest col·lectiu. La postal que ArtsLibris reedita en ocasió del seu desè aniversari és una de les seves peces icòniques. A la postal, la frase «Les dones s’omplen de rancor si se les exclou», irònicament atribuïda a l’exponent de la filosofia de la calma i l’assossec, Confuci, apareix il·lustrada amb la cara d’un goril·la en ple atac de fúria.
El col·lectiu Guerrilla Girls va ser fundat a Nova York el 1985. Els seus components són dones artistes la identitat de les quals és anònima des de llavors perquè l’interès que el col·lectiu desperta recaigui en les seves activitats de denúncia, i no pas en l’obra o la trajectòria dels seus integrants. L’objectiu del col·lectiu és denunciar les situacions de discriminació per qüestions de gènere i raça que es donen en el món de l’art contemporani; els seus mètodes s’associen a les «tàctiques de guerrilla»: enganxades de cartells, accions de protesta, distribució de material imprès, etc. Per tal de mantenir secreta la seva identitat, en les seves aparicions públiques les Guerrilla Girls sempre porten posades màscares de goril·la (paraula que, en anglès, es pronuncia de forma molt semblant a «guerrilla»), animal que és també el seu símbol identitari.
Muntadas
Red
L’1 d’octubre de 2017 es va commemorar el 68è aniversari de la creació de la República Popular de la Xina. Aleshores, Antoni Muntadas (Barcelona, 1942) estava finalitzant el projecte Asian Protocols (Similitudes, diferencias y conflictos 2011-2018), que l’havien vinculat a la Xina. I així, durant aquell 1 d’octubre, es va dedicar a identificar i recopilar imatges i elements gràfics en què el color vermell, el color «nacional» xinès, era predominant.
El projecte Red, que sorgeix a partir d’aquest recull, es materialitza en el context d’ArtsLibris amb l’edició d’una col·lecció de postals que reuneixen una selecció de les imatges que Muntadas va fer aquell 1 d’octubre i en les quals es posen en contrast alguns dels aspectes més relacionats amb l’espectacle i banalitat del capitalisme, i el color vermell, element d’identificació del comunisme per antonomàsia.
L’obra d’Antoni Muntadas abasta nombrosíssimes disciplines i formats, entre els quals les publicacions impreses de tota mena (llibres, cartells, postals, tanques publicitàries, adhesius, etc.) han ocupat i ocupen un lloc destacat com a part integrant de molts dels seus projectes. En les obres de Muntadas dels mitjans de comunicació, i les relacions de poder que aquests mitjans desencadenen o reflecteixen, constitueixen molt sovint el seu objecte d’anàlisi, estudi, crítica i font de materials, que és una altra de les constants al llarg de la seva trajectòria, de la mateixa manera que una perspectiva marcadament internacional, reflex de la seva incansable activitat per tot el món.
Àlex Gifreu i Cecilia Martín
Books never die
«És una veritat contundent. Una imatge / manifest que aposta per la potència del llibre per transmetre idees, conceptes o experiències que perduraran en el temps. Una fotografia d’una taula feta en un despatx d’Oslo juntament amb la frase Books never die [Els llibres no es moren mai] que segueix els postulats tipogràfics de la tècnica del cut-out que van fer servir Raoul Hausmann, els situacionistes, els anònims enviats per correu per exigir alguna cosa o alguns pamflets del maig del 68 conformaran el dors del manifest.
Books never die celebra la perdurabilitat del llibre, la seva permanència, les seves altres utilitats i, precisament per això, la seva fisicitat. Un llibre és més que paraules impreses sobre paper; és la forma material d’una idea, d’un pensament que pot passar de mà en mà, d’any en any, de lloc a lloc. El llibre com a expressió de resistència.»
Àlex Gifreu i Cecilia Martín
Àlex Gifreu no és un dissenyador habitual. La seva pràctica professional no coneix límits. Fronteres que tota l’estona es dilueixen. Apareixen, desapareixen, flueixen. Abans de fundar el seu actual estudi, Bureau, va ser cofundador de l’estudi gràfic Bis. L’any 2000 va crear l’editorial Cru, que ha editat ja 52 publicacions d’artista. Personatge clau a l’hora de definir la funció del disseny gràfic aplicat a l’art com un mitjà per «ordenar les idees d’altres sobre el paper». Per a ell, el llibre és una extensió de l’obra.
Cecilia Martín és investigadora, ponent i estratega de marca i comunicació per art i cultura, i es dedica a l’estratègia del disseny ajudant museus i institucions artístiques a desenvolupar un llenguatge propi que ajudi a connectar. Ha realitzat projectes estratègics per a museus i institucions culturals, a més de dur a terme investigacions per al desenvolupament de nous públics. És editora en cap d’Art Insights, col·laboradora d’A*Desk i professora d’Art i Comunicació del Màster d’Art Actual de l’IL3 de la Universitat de Barcelona.
Lara Baladi
ABC de la revolució
L’ABC de la revolució és el més recent d’un gran nombre de projectes (accions en els mitjans, obres i publicacions) que des de 2011 tenen el seu origen en Vox Populi, un arxiu en codi obert que recull fotografies, articles de premsa, sàtira política, relats de testimonis presencials i vídeos sobre la revolució egípcia de 2011 i altres moviments de protesta social globalment. El disseny d’aquest abecedari està inspirat en els llibres escolars egipcis i russos dels anys cinquanta, en què, perquè els nens aprenguessin a reconèixer l’alfabet, a cadascuna de les lletres se li associava una imatge. Aquesta estructura es converteix en un complex assaig visual que actua com a comentari de la revolució de 2011 a Egipte, però s’expandeix a altres aixecaments socials, reinterpretant la naturalesa aparentment «lúdica» de les estratègies pedagògiques estatals i, alhora, plantejant la necessitat d’observar els processos revolucionaris amb una perspectiva crítica.
Lara Baladi, d’origen egipci i libanès, es defineix a si mateixa com a artista multidisciplinar, arxivera i educadora, i viu entre Egipte i Cambridge, Massachussets, on és professora al programa de ciència, art i tecnologia del MIT. En la seva pràctica artística, que es va iniciar en la fotografia, Baladi qüestiona l’autenticitat i l’autoritat de la memòria i el temps. A través de processos d’investigació en arxius, narratives sociopolítiques, mitologies i històries personals, la seva obra abasta la fotografia analògica i digital, el collage, el vídeo, les instal·lacions multimèdia, l’arquitectura, l’escultura, la tapisseria i fins i tot el perfum. El 2006, Baladi va fundar la residència d’artistes Fenenin el Rehal (en àrab, «artistes nòmades») al Desert Blanc d’Egipte. Durant les revoltes de 2011 a Egipte va posar en marxa dues iniciatives de comunicació, Ràdio Tahrir i Tahrir Cinema. Actualment forma part del Consell de Directors de Townhose Gallery, al Caire, i de la Arab Image Foundation (AIF) al Líban.
