La valquíria (Die Walküre) de Richard Wagner
19, 22, 23, 25, 27,28, 30 i 31 de maig i 3 de juny de 2014
Una posada en escena sòbria, intel·ligent i intensa
Després de l’Or del Rin, producció de Colònia i amb direcció escènica de Robert Carsen, representada la darrera temporada, ara arriba la primera jornada de la tetralogia «L’anell del nibelung» , Die Walküre.
Robert Carsen i Josep Pons, responsables escènic i musical de l’òpera dirigiran un doble elenc de gran veus wagnerianes. Entre d’altres, Anja Kampe, Iréne Theorin, Klaus Florian Vogt, Eric Halfvarson, Albert Dohmen.
Activitats complementàries
El Liceu, en ocasió de les representacions que es duran a terme al Teatre, organitza un seguit d’activitats complementàries.
Conjuntament amb Biblioteques de Catalunya, un cicle de conferències «Tolkien i Wagner: El senyor dels anells»<http://www.liceubarcelona.cat/temporada-2013-2014/opera/la-valquiria/mes-informacio.html> a càrrec de Sebastià Roig, on es farà un paral·lelisme entre ambdues obres (accés lliure).
El 18 de maig a les 19.00h es farà una sessió de cinema al foyer amb la projecció de L’Or del Rin de Wagner (activitat de pagament)
Així mateix al balcó foyer hi haurà una exposició de quinze quadres sobre Die Walküre, de pintors diferents, procedents d’una col·lecció privada dedicada a l’obra de Wagner.
Gran Teatre del Liceu
19, 22, 23, 27, 28, 30 de maig i 3 de juny de 2014 a les 19.00 h 25 i 31 de maig de 2014 a les 18.00 h
Die Walküre de Richard Wagner
Drama musical en tres actes.
Primera jornada de la Tetralogia Der Ring des Nibelungen. Llibret i música de Richard Wagner (1813-1883)
Siegmund
Klaus Florian Vogt (19, 22, 25, 28 i 31 maig i 3 juny)
Frank van Aken ( 23, 27 i 30 maig)
Hunding
Eric Halfvarson ( 19, 22, 25, 28 i 31 maig i 3 juny)
Ante Jerkunica ( 23, 27 i 30 maig)
Wotan
Albert Dohmen (19, 22, 25, 28 i 31 maig i 3 juny)
Greer Grimsley (23, 27 i 30 de maig)
Sieglinde
Anja Kampe (19, 22, 25, 28 i 31 maig i 3 juny)
Eva Maria Westbroek ( 23, 27 i 30 de maig)
Brünnhilde
Iréne Theorin (19, 22, 25, 28 i 31 maig i 3 juny)
Catherine Foster ( 23, 27 i 30 de maig)
Fricka
Mihoko Fujimura (19, 22, 25, 28 i 31 maig i 3 juny)
Katarina Karnéus ( 23, 27 i 30 maig)
Gerhilde
Sonja Mühleck
Ortlinde
Maribel Ortega
Waltraute
Pilar Vázquez
Schwertleite
Kismara Pessatti
Helmwige
Daniela Köhler
Siegrune
Kai Rüütel
Grimgerde
Anna Tobella
Rossweisse
Ana Häsler
Direcció musical
Josep Pons
Direcció d’escena
Robert Carsen
Escenografia i vestuari
Patrick Kinmonth
Il·luminació
Manfred Voss
Producció
Bühnen der Stadt Köln (Colònia)
ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
Estrenada al Teatre Reial de Munic el 26 de juny de 1870. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 25 de gener de 1899. Darrera representació al Gran Teatre del Liceu Durada aproximada: 4 h 45 min
Die Walküre (La valquíria), en tres actes, constitueix la primera jornada del «festival escènic» Der Ring des Nibelungen (L’anell del nibelung), l’anomenadaTetralogia, amb llibret i música de Richard Wagner. Fou estrenada en 1870 al Teatre Reial de Munic, igual que ho havia estat el pròleg, Das Rheingold (1869), per decisió de Lluís II de Baviera, contra la voluntat del compositor, que volia que les parts de l’obra fossin donades sempre integrades en el seu conjunt, i que finalment pogué ser estrenat al Festival de Bayreuth l’any 1876. Die Walküre s’estrenà al Liceu el 25 de gener de 1899. La primera vegada que s’hi pogué veure integrada en la Tetralogía completa fou l’any 1910.
Resum argumental
Des dels fets narrats en Das Rheingold ha passat un temps llarg, difícil de precisar. Ha aparegut la humanitat i Wotan, temorós del futur, ha fecundat la deessa Erda, que li ha donat les nou valquíries, verges guerreres que porten al Walhalla els herois morts en combat perquè formin un exèrcit defensiu de la mansió dels déus. També tem que Alberich recuperi l’anell totpoderós que ara posseeix Fafner, el gegant convertit en drac per custodiar el tresor robat als nibelungs. Condicionat pels pactes, no pot recuperar l’anell i vol fer-ho per mitjà d’un heroi pertanyent al món dels homes, lliure i sense les seves contradiccions. Wotan ha tornat per això a la Terra i de la seva unió amb una dona mortal han nascut els bessons Siegmund i Sieglinde, que el destí ha separat.
Ella ha estat casada amb Hunding i ell porta una vida errant i dissortada.
ACTE I
Un fugitiu, acorralat, troba refugi en una cabana construïda al voltant d’un arbre frondós, un freixe, i cau, sense alè, a terra. Sieglinde, la muller de l’amo, Hunding, se n’apiada i li dóna aigua i hidromel. Siegmund, que encara no ha dit el seu nom, vol evitar a aquesta dona bella i generosa la desgràcia que porta damunt seu i reprendre la fugida, però Sieglinde li diu que no pot portar desgràcia a una casa on aquesta ja habita. Hunding acull l’estranger amb desconfiança. Aquest es veu forçat a explicar la seva trista història: criat com un «fill de Llop» pel seu pare, després d’haver perdut mare i germana bessona a mans de cruels enemics, la seva vida ha estat la d’un errant solitari.
En un moment donat va intentar evitar, inútilment, que una bella noia fos casada contra la seva voluntat, però fou ferit pels parents i ella, morta. Hunding li diu amb ira creixent que forma part d’aquests parents i que només les lleis de l’hospitalitat el priven de foragitar-lo a la nit, però el repta l’endemà al matí. Sieglinde ha preparat mentrestant la beguda de la nit al marit i fa un signe indicant el freixe al fugitiu. Siegmund recorda que el seu pare li havia promès una espasa en cas de perill. Torna Sieglinde, que li revela que un vell desconegut enfonsà una espasa en el freixe el dia de les seves tristes noces, i que ningú no ha tingut prou força per arrencar-la. Arriba l’alenada de la primavera i els dos joves se senten envaïts per un amor intens i mutu, alhora que es reconeixen com a germà i germana, fills de Wälse, el «Llop» que va criar el noi. Ella li revela el seu nom, Siegmund,i ell extreu l’espasa del tronc, que anomena Notung. La intensa i amorosa abraçada dels germans precedeix la seva fugida cap a un món que els pugui acollir.
ACTE Il
AI món dels déus, el Walhalla, Wotan demana a Brünnhilde, la valquíria preferida, que ajudi Siegmund en el seu combat contra Hunding, però Fricka, la seva muller i deessa del matrimoni, intervé per impedir-ho, invocant les lleis que ells mateixos han establert, conculcades pels amants, fruit de l’adulteri i culpables d’incest. El motiu secret de Wotan per ajudar Siegmund –recuperar l’anell per mitjà d’un humà que no estigui lligat com ell pels pactes amb els gegants– tampoc no venç les fermes conviccions de Fricka, que aconsegueix de Wotan la promesa de renunciar a protegir el Wälsung. Wotan ordena ara a Brünnhilde d’abandonar Siegmund en un gran monòleg narratiu, de gran sinceritat, en què queden explicats molts dels precedents que fan comprensible l’acció, i en el qual resta clar el projecte de Wotan de fer néixer un heroi lliure, mortal, que compleixi els seus anhels. Brünnhilde resta atrapada entre el compliment del que diu i el que vol realment el seu pare estimat. Sieglinde i Siegmund fugen de la persecució acarnissada de Hunding i ella se sent defallir malgrat les paraules confortants de l’heroi. Brünnhilde anuncia a Siegmund que Wotan li ha retirat el seu favor, que morirà al combat i que ella mateixa el portarà al Walhalla amb els herois. Però l’amor de Siegmund està per damunt de tot i refusa seguir les ordres de la valquíria quan sap que Sieglinde no el pot acompanyar al Walhalla. Pretén que mori a les seves mans, malgrat la notícia que espera un fill, per salvar-los a tots dos de la vergonya. Brünnhilde se sent profundament commosa per l’amor de l’heroi i decideix ajudar-lo malgrat la prohibició del pare. Siegmund deixa Sieglinde adormida i va a enfrontar-se amb Hunding brandant l’espasa. Quan, ajudat per Brünnhilde, és a punt de travessar l’enemic, apareix Wotan, que amb la seva llança trenca Notung en dues meitats, i així Hunding pot ferir de mort Siegmund. Brünnhilde recull els fragments de Notung, s’emporta Sieglinde amb el seu cavall i desapareix. Wotan fulmina amb menyspreu Hunding i fa una imprecació contra la filla estimada.
ACTE III
Obre l’acte la famosíssima escena de la «Cavalcada de les valquíries», sens dubte el fragment wagnerià més conegut, en la qual Brünnhilde busca protecció entre les seves germanes, que resten aterrades per la seva conducta. Sieglinde es desperta i vol morir, però quan la valquíria li diu que espera un fill, troba la voluntat de viure i, amb les restes de l’espasa, s’endinsa al bosc on habita Fafner. Les valquíries envolten i amaguen Brünnhilde. Wotan mostra davant Brünnhilde tota la seva còlera, perquè es tracta precisament d’ella, la filla més estimada. La condemna és implacable: perd la seva condició divina de valquíria i, abandonada en una roca, serà només una verge mortal que pot ser lliurada al primer que vingui. Les súpliques de les germanes no commouen el pare. Resten sols pare i filla, en una de les escenes més commovedores de la Tetralogia. Brünnhilde sap defensar la seva posició, en el fons fidel a la voluntat paterna, i quan accepta finalment la decisió de Wotan, apel·la al seu sentit de l’honor. El déu la sumirà en un son profund però envoltada per un cercle protector de flames perquè només pugui conquerir-la i salvar-la un home de gran valor. Wotan besa amb amor la filla, que s’adorm als seus braços, la diposita en una plataforma rocosa, coberta pel seu escut, i convoca Loge per envoltar-la de foc. La seva última invocació anuncia la presència de Siegfried, l’heroi sense por.
Teresa Lloret
Biografies
Josep Pons (Direcció musical)
És el Director musical del Liceu. Nascut a Puig-reig, es va formar a l’Escolania de Montserrat. Ha estat director titular i artístic de l’Orquesta y Coro Nacionales de España del 2003 a 2012 (actualment n’és director honorari), i de l’Orquesta Ciudad de Granada del 1994 a 2004. Fou fundador i director artístic de l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure (1985-1997) i de la JONC (1993-2001). El 1999 va rebre el Premio Nacional de Música. Col·labora habitualment amb les orquestres de París, Nacional de Dinamarca, Suisse Romande, Staatskapelle de Dresden, Gewandhaus de Leipzig, BBC de Londres, Nacional de França, Deutsche Kammerphilharmonie i filharmòniques de Radio France, Tòquio, Rotterdam i Estocolm. Ha gravat més d’una vintena de títols per a Harmonia Mundi France i una desena per a DG. Va debutar al Liceu el 1993 on hi ha dirigit molts títols, els més recents, Das Rheingold (2012-13) i La ciutat de Kitej aquesta temporada.
Robert Carsen (Concepció i direcció d’escena)
Nascut al Canadá. Ha dirigit Falstaff (La Scala, Covent Garden); Don Giovanni, Les contes d’Hoffmann, Lucia di Lammermoor (La Scala); Rinaldo i L’incoronazione di Poppea (Glyndebourne); A Midsummer Night’s Dream (ENO, La Scala); Dialogues des Carmélites (La Scala, Madrid, Holanda, Viena); Capriccio, Les Boréades, Rusalka, Alcina, Les contes d’Hoffmann, Lohengrin, Nabucco, I Capuleti e i Montecchi, Manon Lescaut (París); Der Rosenkavalier (Salzburg); Evgueni Oneguin i Mefistofele (Nova York); Iphigénie en Tauride (San Francisco, Covent Garden, Madrid); Katia Kabanova (La Scala, Madrid); Lucia di Lammermoor (Zúrich, Munic); Mitridate (Brussel·les, Viena); Orfeo et Euridice (Chicago); La dama de picas (Zúrich); L’amour des tres oranges (Berlin); JJR– Citoyen de Geneve, Richard lll (Ginebra). Debutà al Liceu amb Le nozze di Figaro (1999-00). Tornà amb A Midsummer’s Night Dream (2004-05), Tannhäuser (2007-08) i Das Rheingold (2012-13).
Patrick Kinmonth (Concepció, escenografia i vestuari)
Estudià filologia i literatura anglesa a Oxford. És escenògraf, figurinista, director, pintor, escriptor, decorador i comissari d’exposicions. Ha dissenyat i comissariat «Valentino: Master of Couture» (Londres, 2012). En òpera ha treballat en més de vint produccions als escenaris de més prestigi (La Scala de Milà, La Fenice de Venècia, Viena, Londres i Zuric, entre d’altres). Ha col·laborat amb Carsen a Der Ring, La Traviata, Semele, Die Zauberflöte, La petita guineu astuta, Kàtia Kabànova i Jenůfa. Debutà com a director d’escena el 2008 amb Madama Butterfly a Colònia i hi ha tornat amb Die Gezeichneten de Franz Schreker (abril del 2013). Ha dirigit i dissenyat Samson et Dalila (Deutsche Oper de Berlín i Ginebra) i Don Giovanni (Ausburg). Ha col·laborat amb Anish Kapoor en el disseny de Pelléas et Mélisande (Brussel·les i Roma), dirigida per Pierre Audi. Debutà al Liceu amb Elektra (2007-08). Hi tornà amb Das Rheingold (2012-13)..
Darko Petrovich (Escenògraf associat)
Nascut a Ístria, estudià escenografia a l’Acadèmia de Belles Arts de Venècia. Inicià la seva carrera com a escenògraf i figurinista a Colònia; figurinista al Teatro Massimo Bellini de Catània i escenògraf al Komedija Thetre de Zagreb. Posteriorment assumí la direcció de la producció d’escenografies a la Deutsche Oper am Rhein i el Ballet am Rhein de Düsseldorf. Des del 2011 treballa com a dissenyador independent (Fidelio, Medea, La Bohème, The merchant of Venice, Die Entführung aus dem Serail, La petita guineu astuta, Matrimoni de Boston, La grande magia, Der Freischütz, Oleanna i A Midsummer Night’s Dream). Ha col·laborat amb Patrick Kinmonth a Die Walküre, Siegfried i Götterdämmerung (La Fenice de Venècia), Die Gezeichneten i Madama Butterfly (Colònia), Samson et Dalila (Berlín i Gènova) i Don Giovanni i Rigoletto (Augsburg). Debutà al Gran Teatre del Liceu amb Das Rheingold (2012-13)..
Manfred Voss (Il·luminació)
Inicià la seva carrera al Bremen Theater. Del 1976 al 2003 fou director d’il·luminació del Festival de Bayreuth (Centennial Ring, Tristan und Isolde i Der Ring, entre altres títols). El 2003 va rebre el Premi Opus (Alemanya). Ha estat cap del Departament d’Il·luminació de l’Staatsoper d’Hamburg (1990-1995) i director artístic d’il·luminació de l’Òpera de Colònia (1995-2003). A Salzburg va dissenyar les llums de King Arthur, Lucio Silla, Mitridate i Lulu. Recentment ha participat en Der Ring (La Fenice de Venècia), Ariadne auf Naxos (Staatsoper de Munic, Deutsche Oper de Berlín i Copenhaguen), Salome (Torí, Madrid, Florència, Amsterdam, Tòquio i Göteborg), Salome i Elektra (Brussel·les), Wozzeck (Anvers), Macbeth (Viena), I masnadieri (Zuric) i La Wally (St. Gallen). Debutà al Liceu amb Lohengrin (1999-2000 i 2005-06). Darrerament hi ha tornat amb Elektra (2007-08) i Salome (2008-09) i Das Rheingold (2012-13)..
Klaus Florian Vogt (Siegmund)
Nascut a Alemanya. Començà la seva carrera formant part del Dresden Semperoper treballant amb Giuseppe Sinopoli i Sir Colin Davis, entre d’altres. Ha cantat a Brussel·les, Amsterdam, Tòquio, Nova York, Munic, Berlín, Bayreuth, Madrid, París, etc. El seu repertori inclou Parsifal, Die Meistersinger von Nürnberg, Lohengrin, Der fliegende Holländer, Die Walküre, Die tote Stadt, Rusalka, Katia Kabanova, Tosca y Oberon. Recentment ha interpretat Tosca (Dresde i Staatsoper de Berlin), La clemenza di Tito (Opéra de Paris), Der fliegende Höllander (Teatro alla Scala de Milà, Staatsoper de Munic), Die Meistersinger von Nürmberg (Tòquio, Hamburg), Lohengrin (Festival Bayreuth, Munic, Tòquio), Die Walküre (Munic) o Die tote Stadt (Helsinki) Debutà al Liceu amb Die tote Stadt (2005-06). Hi tornà amb Parsifal (2010-11) i Lohengrin al Festival Bayreuth al Liceu i Rusalka (2012-13).
Frank van Aken (Wotan)
Nascut a Holanda, estudià a Utrecht i al Reial Conservatori de L’Haia. Inicià la seva carrera formant part de l’òpera de Düsselford. El seu repertori inclou, entre d’altres, els rols de Laca (Jenufa), Aegisth (Elektra), Erik (Der fliegende Holländer), Tannhäuser, Hermann (La dama de piques), Tristan, Alexej (El jugador), Siegmund (Die Walküre), Otello i Guntram. Ha cantat a la Komische Oper de Berlin, Staatstheater de Karlsruhe, Dresden Semperoper, Royal Opera House de Londres, Staatsoper de Stuttgart i Viena, Teatro alla Scala de Milà, Festival de Bayreuth i amb la China Philharmonic-Orchestra. Recentment ha actuat a Graz i Frankfurt (Otello), Budapest (Tannhäuser) i Dresde (Tannhäuser, Tristan und Isolde i Guntram). Al 2012 debutà al Metropolitan Opera de Nova York com a Siegmund. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2007-08 amb Tannhäuser.
Eric Halfvarson (Hunding)
Nascut a Illinois, es va especialitzar en rols de Verdi i Wagner. Recentment ha interpretat rols i títols com Das Rheingold i Siegfried (Covent Garden de Londres), el cicle de Der Ring (BBC Proms), Die Walküre (Tòquio), El castell de Barbablava (Miami), Gran Inquisidor (Salzburg, Met de Nova York i Covent Garden), Fafner i Hagen (Los Angeles i Bayreuth), Ludovico (San Francisco), i Daland (Teatro Real de Madrid). A més ha cantat a les Staatsoper de Berlín, Viena i Munic, Palau de les Arts de València, Covent Garden de Londres i París. Participà en la pel·lícula Don Giovanni dirigida per Kaspar Bech Holten. Debutà al Liceu amb Billy Budd (2000-01). Hi ha tornat amb Tristan und Isolde (2001-02), Die Walküre (2002-03), Siegfried i Götterdämmerung (2003-04), Boris Godunov (2004-05), Don Carlos (2006-07), Der fliegende Holländer (2006-07), Parsifal (2010-11) i La ciutat invisible de Kitej (2013-14).
Ante Jerkunica (Hunding)
Nascut a Split (Croàcia), va estudiar a l’Acadèmia de Música de Lovran. Després de debutar a Hannover com a Sarastro, va ingressar a la Deutsche Oper de Berlin, de la qual és membre des del 2007. El seu repertori inclou els rols de Sparafucile, Capellio (I Capuleti e i Montecchi), Colline (La Bohème) Basilio (Il barbiere di Siviglia), Steffano Colonna (Rienzi), Banco (Macbeth), vell hebreu (Samson et Dalila), Fafner (Das Rheingold i Siegfried), Gran Inquisidor (Don Carlo), Marke (Tristan und Isolde) i Daland (Der fliegende Holländer). També ha cantat a La Monnaie de Brussel·les, Staatsoper d’Hamburg, Munic i Berlin, Opéra de Paris, Frankfurt, Bilbao, Lió, Amsterdam, Vlaamse Opera d’Anvers, Gant i Xangai (en gira amb l’òpera de Colònia). Debutà a Salzburg el 2008 i hi tornà el 2009. Debutà al Liceu amb el Requiem de Dvořák la temporada 2008-09. Hi ha tornat amb Parsifal (2010-11) i amb Das Rheingold (2012-13).
Albert Dohmen (Wotan) Nascut a Alemanya, inicià la seva carrera com a Wozzeck als festivals de Salzburg de 1997.
Des d’aleshores ha interpretat: Kurwenal (Maggio Musicale Fiorentino, Berlín, Tòquio i Viena), Pizarro (Israel i Munic), comandant de Friedenstag i Amfortas (Berlín, Salzburg i La Bastille de París), rol titular de Der fliegende Holländer (París), Scarpia (Covent Garden de Londres i Brussel·les), Jochanaan (Metropolitan de Nova York, Zuric, Berlin i Amsterdam), Escamillo (Viena) i Kaspar (Munic). A més és un dels millors intèrprets del rol de Wotan de la Tetralogía (Bayreuth, Ginebra, Berlín, Viena i Nova York).
Debutà al Liceu amb un concerto (1990-91). Tornà amb Anna Bolena (1992- 93), Mathis der Maler (1993-94), Die Walküre (2002-03), Elektra (2007- 08), Die Meistersinger von Nürnberg (2008-09), Der Freischütz (2010-11) i Das Rheingold (2012-13).
Greer Grimsley (Wotan)
Nascut en Nova Orleans. Especialista en Wagner, ha interpretat Der Ring des Nibelungen (Metropolitan, Seattle, Colònia, Shanghai), Das Rheingold (La Fenice, Montreal), Die Walkure (Berlin, La Fenice, Toquio), Siegfried (La Fenice), Der fliegende Holländer (Berlin, Nancy, San Francisco, Lituània, Bolònia, Seattle, Minnesota, Nova Orleans, Carolina), Lohengrin (Nova York, Chicago, San Diego, Copenhagen, Seattle), Tristan und Isolde (Nova York, Chicago, Praga, Mèxic, Seattle, Copenhagen), Parsifal (Seattle). El seu repertori inclou també, entre d’altres, Tosca, Elektra, Salome, Arabella, Peter Grimes, Billy Budd, Samson et Dalila, Fidelio, Carmen, Faust, Les contes d’Hoffmann, Don Giovanni, Macbeth, Aida, La fanciulla del West, El castell de Barbablava. Recentment ha interpretat Samson et Dalila (San Diego) i Billy Budd (Pittsburgh). Debutà al Liceu amb Salome (1991-92). Hi tornà amb Wintermärchen (2003-04), Der fliegende Holländer (2006-07) i Parsifal (2004-05).
Anja Kampe (Sieglinde)
Nascuda a Alemanya. Després de la seva interpretació com a Sieglinde amb Plácido Domingo al Washington National Opera (2003) ha cantat, entre d’altres, els rols de Jenufa (Anvers), Elsa (Trieste), Odabella (Trier), Fidelio (Glyndebourne, Zuric, Los Angeles i Bayerische Staatsoper de Munic), Ariadne (Teatro Real de Madrid i Munic), Isolde (Glyndebourne i Trienal del Rhur), Elisabeth (Staatsoper de Viena). Es especialment reconeguda la seva actuació com a Senta de Der fliegende Höllander (Munic, Théâtre Royal de la Monnaie de Brussel·les, Concertgebouw Amsterdam, New National Theatre de Tòquio, Deutsche Oper am Rhein, Covent Garden, La Scala, Viena, Hamburg, Zuric i Madrid) i Sieglinde (San Francisco, Los Angeles, Munic, Berlin, Proms Londres, París i Bayreuth). Debutà al Liceu la temporada 2009-10 amb War Requiem de Britten, hi tornà amb Parsifal (2010-11).
Eva Maria Westbroek (Sieglinde)
Nascuda en Haarlem (Holanda), estudià al Reial Conservatori de L’Haia. Debutà com a Mère Marie (Dialogues des Carmélites) al Festival d’Aldeburgh. Formà part de la Staatsoper Stuttgart on interpretà Tosca, El cas Makropoulos, La núvia venuda i Doktor Faust. Ha cantat, entre d’altres, els rols de Madame Lidoine de Dialogues des Carmélites (Festival de Salzburg i Opéra de Paris), Katerina Izmailova de Lady Macbeth de Msenk (De Nederlandse Opera, Paris i Covent Garden), Elisabeth de Tannhäuser, Giorgietta d’Il Tabarro, Didon de Les Troyens, Sieglinde i Anne Nicole (Covent Garden) i Sieglinde (Bayreuth, Valencia, San Francisco, Frankfurt, Covent Garden i Metropolitan de Nova York). Altres títols del seu repertori són La forza del destino, Otello, La Fanciulla del West, Francesca da Rimini, Jenufa, Katia Kabanova, Tristan und Isolde o Manon Lescaut. Debuta al Gran Teatre del Liceu.
Iréne Theorin (Brünnhilde)
Després de debutar a Copenhagen amb Brünnhilde ha cantat aquest rol a la Royal Opera House Covent Garden de Londres, Pekin, Budapest, Staatsoper de Berlin, Semperoper de Dresde, Teatro alla Scala de Milà, Metropolitan Opera de Nova York, Washington National Opera, Bayerische Staatsoper de Munic, Oper Köln i Tokio. Del seu repertori destaquen també, Turandot (Copenhagen, Essen, Tokio, Tel Aviv, Guangzhou, Dresde, Londres, San Francisco Opera, Bayerische Staatsoper de Munic), Elisabetta de Don Carlos, Tosca, Elisabeth de Tannhäuser i Santuzza de Cavalleria rusticana (Copenhagen), Venus de Tannhäuser (Staatsoper de Viena) o Elektra (Festival de Salzburg). Recentment ha interpretat Isolde (Washington), Elektra (Opéra de Paris) i Turandot (Munic i Londres). Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2012-13 amb Tristan und Isolde en el Festival Bayreuth al Liceu.
Catherine Foster (Brünnhilde)
Nascuda a Nottingham (Regne Unit), estudià al Conservatori de Birmingham, al Royal Northern College of Music i la London Opera Studio. Formà part del Deutsches National Theater de Weimar. El seu repertori inclou els rols de Mimì (La Bohème), Elettra (Idomeneo), Elizabeth (Tannhäuser i Don Carlo), Leonora (Il trovatore i Fidelio), Senta (Der fliegende Holländer), Abigaille (Nabucco), Tosca, Turandot, Elektra, Kaiserin (Die Frau ohne Schatten), Isolde (Tristan und Isolde) i Brünhilde (Die Walküre, Siegfried y Gotterdämmerung). Ha actuat a Hamburg, Budapest, Teatre Aalto de Essen, Dresden Semperoper, Copenhagen, Deutsche Oper de Berlin, Helsinki i Niça. Recentment ha participat com a Brünnhilde a les representacions de Der Ring des Nibelungen a Amsterdam i Hamburgo. Debuta al Gran Teatre del Liceu.
Mihoko Fujimura (Fricka)
Nascuda al Japó, estudià a la Universitat de Tòquio i la Hochschule für Musik de Munic. Va formar part de l’Òpera de Graz (1995-2000). El 2002 debutà en el Festival de Bayreuth. Ha cantat a La Scala de Milà, Staatsoper de Munic i Viena, Châtelet de París, Teatro Real de Madrid, Deutsche Oper de Berlín, Maggio Musicale Fiorentino, Ais de Provença, Royal Opera House Covent Garden de Londres i Champs Elysées de París i amb les filharmòniques de Berlín i Viena, Bayerische Rundfunk Sinfonie Orchester, amb directors com Simon Rattle, Christian Thielemann i Mariss Jansons. Ha interpretat els rols de Kundry de Parsifal, Brangäne, Fricka, Waltraute i Erda al Festival de Bayreuth durant nou temporades consecutives. El seu repertori inclou els rols de Venus, Idamante, Octavian, Carmen, Eboli, Azucena i Amneris. Debutà al Liceu la temporada 2012-13 amb Das Rheingold.
Katarina Karnéus (Fricka)
Nascuda a Estocolm, estudià al Trinity College of Music i al National Opera Studio de Londres. Forma part de l’Òpera de Göteborg. Ha cantat al Metropolitan de Nova York, Opéra National de París, Covent Garden de Londres, Staatsoper de Berlín i de Munic, Nederlandse Opera d’Amsterdam i La Monnaie de Brussel·les i festivals d’Edimburg i Salzburg. El seu repertori inclou els principals rols de mezzosoprano de Händel, Mozart, Rossini, Bizet, Wagner i Strauss. Ha interpretat els rols de Brangäne (Glyndebourne, Göteborg i Stuttgart), rol titular d’Ariane et Barbe-bleue (Frankfurt i París) i de Serse (Estocolm), Elisabetta a Maria Stuarda (Berlín) i el compositor d’Ariadne auf Naxos (Ginebra). Recentment ha cantat el rol de Donna Elvira de Don Giovanni (Londres). Debutà al Liceu amb Elias de Mendelssohn (2009-10). Hi ha tornat amb Ariane et Barbe-bleue (2010-11) i Das Rheingold (2012-13).
Sonja Mühleck (Gerhilde)
Estudià cant als conservatoris de Stuttgart i de Mannheim amb Rudolf Pierenay i assistí a les masterclasses de Christa Ludwig, Gwyneth Jones, Sena Jurinach i Inge Borkh. Guanyà el concurs de joves veus wagnerianes de Bayreuth. Ha format part de l’òpera de Frankfurt on ha interpretat Vitellia (La clemenza di Tito), Mrs. Grose (Turn of the Screw), Contessa (Le nozze di Figaro), Elisabeth (Tannhäuser) i Chrysothemis (Elektra). Ha cantat a Zuric, Bonn, Wiesbaden, Staatsoper d’Hamburg, Kiel, Copenhagen, festivals de Bayreuth (amb Christian Thielemann) i Schwerin, Mainz, Staatsoper de Berlin i de Stuttgart i Teatro Colón de Buenos Aires. El seu repertori inclou també els rols de Marie (Wozzeck), Freia i Gerhilde (Die Walküre), Martha (Tiefland), Agathe (Der Freischütz) i Senta (Der fliegende Holländer). Debuta al Gran Teatre del Liceu.
Maribel Ortega (Ortlinde)
Nascuda a Xerès, es titulà en cant per la Guidhall School of Music and Drama (Londres) i el Conservatori Superior de Música del Liceu. Ha guanyat els concursos de cant Mirabent i Magrans, Germans Pla, Ciudad de Zamora i Jaume Aragall. Ha interpretat els rols d’Abigaille (Nabucco), Norma, Lady Macbeth, Amelia (Un ballo in maschera), Leonora (Il trovatore), Donna Anna, Suor Angelica, Mimì, Tosca i Turandot. Ha cantat a Espanya, Croàcia, França, Austria, Alemanya i América del Sud. Recentment ha actuat a Oviedo (Turandot), Teatro alla Scala de Milà i Gran Teatro de Córdoba (Macbeth) i ha participat en el Réquiem a la memòria de Salvador Espriu de Xavier Benguerel al Teatre Nacional de Catalunya. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2006-07 amb el recital Altres visions de Manon.
Pilar Vázquez (Waltraute)
Nascuda a Lleó, estudià als conservatoris de Lleó i Madrid i Història de la Música i Musicologia a la Universidad Autónoma de Madrid. Es titulà a l’Escuela Superior de Canto de Madrid sota la direcció de Ramón Regidor, José Luis Montoliú i Miguel Zanetti. Ha participat en clases magistrals d’Ana Luisa Chova, Wolfram Rieger i Brigitte Fassbaender. Ha cantat els rols de Waltraute (Die Walküre) i Segona Norna (Gotterdämmerung) al Palau de les Arts de València en la producció de La Fura dels Baus sota la direcció de Zubin Mehta. Recentment ha interpretat els rols de l’hostalera de Boris Godunov i de Flora de La Traviata (Teatro Real de Madrid) i de Flosshilde de Das Rheingold (Oviedo). En el terreny liderístic ha interpretat Das Lied von der Erde de Gustav Mahler a la XVIII Schubertiada de Vilabertrán (Barcelona). Debuta al Gran Teatre del Liceu.
Kismara Pessatti (Schwertleite)
Nascuda a Curitiba (Brasil), estudià cant en aquesta ciutat i a l’Acadèmia de Música Hanns Eisler de Berlín, amb Norma Sharp i Julia Varady. Va assistir a masterclases d’Alberto Zedda, Thomas Hampson i Francisco Araiza. Formà part de l’Òpera de Zuric, on interpretà, entre d’altres, Die Zauberflöte, Ievgueni Onieguin, Boris Godunov, Elektra, Faust, Der Rosenkavalier, Rigoletto, The Rakes Progress i L’incoronazione di Poppea. Ha actuat a Venècia (Elektra), Tokio (Der Rosenkavalier), Manaus (Pelléas et Mélisande, Les Troyens), Londres (Der Rosenkavalier, L’incoronazione di Poppea), Essen (Siegfried, Das Rheingold). Recentement ha cantat Pelléas et Mélisande i L’Orfeo (Sao Paulo), Lady Macbeth de Msenk (Zuric), Die Frau onhe Schatten (Concertgebouw Amsterdam), Der fliegende Holländer (Festival Wagner de Ginebra) i Elektra (Bari). Debuta al Gran Teatre del Liceu.
Daniela Köhler (Helmwige)
Nascuda en Karlsruhe, estudià als conservatoris de Stuttgart i Karlsruhe. Assistí a masterclases amb Julia Hamari, KS Brigitte Fassbaender, Lucetta Bizzi, Shery Greenwald, Petra Lang i John Parr. Guanyà l’edició de 2010 del concurs de cant de s’Hertogenbosch. Formà part del Badisches Staatstheater de Karlsruhe. També ha cantat al Staatstheater Oldenburg, Theater Klagenfurt, Junge Oper Wien i Mariinski Concert Hall de St. Petersburg. Ha interpretat els rols de Gertrud i Hexe (Hänsel und Gretel), Gerhilde (Die Walküre), Gräfin Helfenstein (Mathis der Mahler), Soeur Marthe (Cyrano de Bergerac), Marguerite (Jeanne d’Arc au Bûcher), Marcellina (Le nozze di Figaro), Primera dama (Die Zauberflöte), Fata Morgana (L’amour des trois oranges), Senta (Der fliegende Holländer), Feklusha (Katia Kabanova), Leonore (Fidelio) i Julia (La Vestale), entre d’altres. Debuta al Gran Teatre del Liceu.
Kai Rüütel (Siegrune)
Nascuda a Estònia, estudià a l’Escola de Música Georg Ots de Tallinn, al Koninklijk Conservatorium de La Haia i a la Dutch National Opera Academy. Ha participat en el Programa Jette Parker per a joves artistes de la Royal Opera House Covent Garden de Londres. En aquest teatre ha cantat, entre d’altres, El jugador, Hänsel und Gretel, Manon, La Traviata (en gira pel Japó), Die Zauberflöte, Cendrillon, Adriana Lecouvreur, Werther, La núvia del Tsar, Falstaff, Il viaggio a Reims i Die Walküre. Recentment ha interpretat Blanche d’El jugador (De Nederlandse Opera) i Sonyetka en la producció de Calixto Bieito de Lady Macbeth de Msenk (Vlaamse Opera d’Anvers). El seu repertori de concert inclou els Rückert Lieder de Mahler, Lieder de Zemlinsky, Requiem de Mozart i Dream of Gerontius de Edward Elgar. Debuta al Gran Teatre del Liceu.
Anna Tobella (Grimgerde)
Nascuda a Martorell, estudià al Conservatori Superior del Liceu. Des del seu debut amb La forza del destino (Sabadell), ha participat, entre d’altres, a les òperes La Cenerentola (Sabadell), Tancredi (Teatro de La Maestranza de Sevilla), Il barbiere di Siviglia (Teatro Campoamor de Oviedo), Il viaggio a Reims (Accademia Rossiniana de Pésaro), L’Atenaide de Vivaldi i La finta giardiniera (Teatro Comunale de Florència), Così fan tutte (Bilbao i Minnesota) i La clemenza di Tito (Istanbul). També ha cantat Petite Messe Solennelle (Théâtre Royal de la Monnaie de Brussel·les), Stabat Mater de Rossini (Palau de la Música Catalana) i altres oratoris de Bach, Mozart i Händel (en gira per España) Debutà al Liceu amb Manon (2006-07). Ha participat en diferents recitals del Foyer, així com Salome (2008-09), L’arbore di Diana (2009-10) i Falstaff (2010- 11).
Ana Häsler (Rossweisse)
Estudià al Conservatori de Barcelona, la Universitat Musical de Viena i la Escuela Superior de Música Reina Sofía de Madrid. Ha cantat a la Bayerische Staatsoper de Munic, Teatro Lirico di Cagliari, Teatro Comunale di Ferrara, Festival Internacional d’Òpera de St. Margarethen (Austria), Teatro Real i Teatro de la Zarzuela de Madrid, Teatre Lliure, Palacio Euskalduna i Teatro Arriaga. Ha interpretat, entre d’altres, els rols de Carmen, Dorabella (Così fan tutte), Rossweisse (Die Walküre), Santuzza (Cavalleria rusticana), Ruggero (Orlando Furioso), Tisbe (La Cenerentola), Tasse Chinoise (L’enfant et les sortilèges), Ernesto (Il mondo della Luna), Trommler (Der Kaiser von Atlantis), Abigaille (Nabucco), Lady Macbeth, així com l’estrena absoluta de peces de compositors contemporànis. Debutà al Liceu amb el recital Otras Maria Stuarda del Foyer (2003-04). Tornà amb L’enfant et les sortilèges (2003-04) i Il mondo della Luna (2003-04).
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
El primer director titular de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu fou Marià Obiols. En la seva història ha estat dirigida per batutes convidades, com ara Albert Coates, Antal Dorati, Karl Elmendorff, Franco Faccio, Manuel de Falla, Alek-sandr Glazunov, Josef Keilberth, Erich Kleiber, Otto Klemperer, Hans Knappertsbusch, Franz Konwitschny, Clemens Krauss, Joan Lamote de Grignon, Joan Manén, Jaume Pahissa, Ottorino Respighi, Josep Sabater, Max von Schillings, Georges Sebastian, Richard Strauss, Igor Stravinsky, Hans Swarowsky, Arturo Toscanini, Antonino Votto i Bruno Walter; i darrerament Sylvain Cambreling, Rafael Frühbeck de Burgos, Jesús López Cobos, Riccardo Muti, Vaclav Neumann, Josep Pons, Antoni Ros-Marbà, Peter Schneider i Silvio Varviso. Els directors titulars de la formació han estat Eugenio M. Marco, Uwe Mund, Bertrand de Billy, Sebastian Weigle i Michael Boder. Actualment el director musical és Josep Pons.
La valquíria: voluntat i guerra
De com s’esdevingué el descobriment i la recepció de la filosofia d’Arthur Schopenhauer per part de Richard Wagner, se n’ha parlat sovint; en quina mesura, però, Wagner es transformà com a artista després de la lectura d’El món com a voluntat i representació (1818, i 1844 en segona edició), no ha estat encara ni comprès en tot el seu abast ni plenament exposat fins ara.
Richard Wagner era un lector àvid. Les més de mil pàgines de l’obra mestra de Schopenhauer exerciren una influència més gran en el seu pensament que qualsevol altre llibre. En una carta a Franz Liszt escrivia, el 1854: «Juntament amb […] el lent progrés de la meva música [segon acte de Die Walküre], ara
m’estic dedicant exclusivament a una persona que –encara que només de manera literària– ha arribat a la meva solitud com un regal del cel. És Arthur Schopenhauer, el més gran filòsof des de Kant… Que en són, de xarlatans, abans d’ell, Hegel i companyia!». La «sorprenent i profunda» idea de la música (segons paraules de Wagner) i el seu efecte en els posicionaments esteticomusicals de Wagner van suposar tan sols, però, un primer nivell de la influència que el filòsof havia d’arribar a tenir, perquè Wagner, a més, va emprendre modificacions al llibret ja existent de Der Ring, i finalment les idees i els pensaments del text, que evidenciaven paral·lelismes amb El món com a voluntat i representació, es van consolidar, alhora que a través de la música que Wagner va compondre després del descobriment de Schopenhauer es veieren reforçats i accentuats.
Thomas Mann –potser el crític de Wagner més sensible del segle XX– observà que el coneixement de la filosofia d’Arthur Schopenhauer per part de Wagner havia exercit un fort impacte en el compositor: el pessimisme que estava cristal·litzant en Wagner, enfortit en igual mesura per la lectura de textos budistes i de místics cristians, trobà en Schopenhauer el seu equivalent perfecte i refermà Wagner en la seva creença de la creació d’un segon món d’art. Schopenhauer reconeixia en l’existència humana una qüestió penosa i creia – de la mateixa manera que Sòfocles– que hauria estat millor per a cadascun de nosaltres no haver nascut. Considerava l’ésser humà egoista, cruel, cobejós, estúpid, agressiu, procliu a la guerra i despietat. Creia, a més, que les persones eren sanguinàries i irresponsables en la relació amb els animals i la natura en general. Després de la lectura de Schopenhauer, Wagner es feu vegetarià la resta de la vida. Per a Arthur Schopenhauer –i encara més per a Richard Wagner–, el món semblava un lloc horrible, un lloc ple de violència, crim, pobresa, opressió política, autoexaltació militar, explotació econòmica i guerra. I l’única sortida respecte de tota aquesta immundícia era el retir, la no- participació, una renúncia mística i una total negació de la voluntat. Possiblement tot plegat només podia exercir aquesta fascinació sobre algú com Richard Wagner, perquè ell mateix era un «home de voluntat». El 1841 Ludwig Feuerbach havia escrit: «Més enllà de l’ésser humà i de la natura no hi ha res, i els éssers elevats que les nostres fantasies religioses han produït no són altra cosa que els reflexos imaginaris de la nostra existència individual».
En oposició a aquest plantejament de Feuerbach, Schopenhauer trobà, tant en el pensament religiós com en la mitologia, material per al seu pensament filosòfic i la seva explicació del món. I tot i que no podia atorgar a les històries religioses i místiques cap condició de realitat en un primer nivell, el purament literal, reconeixia que aquelles, en forma simbòlica, contenien algunes de les veritats més fondes de la història de la humanitat.
En aquest sentit, Schopenhauer arribà a una posició que s’acostava molt a aquella que C. G. Jung va assolir més endavant. Després de la lectura de Schopenhauer, el destí de Wotan –que camina, de manera lenta però inexorable, cap a la seva pròpia destrucció– va adquirir una importància creixent per a Wagner. Wotan esdevingué el símbol de la mort de l’autoconsciència i de l’anihilació de la voluntat. Wagner observava que no coneixia cap altra obra en la qual l’anihilació de la voluntat fos duta a terme per la força d’un individu, i –com en el cas de Wotan– sense la intromissió d’un alt poder. «Estic convençut –declarava– que el mateix Schopenhauer se sentiria empipat pel fet que jo ho hagi descobert abans d’haver pres contacte amb la seva filosofia.»
De l’ombrívola filosofia de Schopenhauer sorgiren dos elements constructius: l’èmfasi en la sexualitat i l’art (la música, concretament), així com la seva interacció. Schopenhauer creia que per a la majoria de les persones – juntament amb l’instint de supervivència– l’impuls sexual era l’impuls més fort. I d’això deduïa que la consciència de la sexualitat domina sempre el nostre pensament, tot i que –tal com Sigmund Freud afirmà novament cinquanta anys després– sigui reprimida. Però Schopenhauer atribuïa una significació encara més gran que la de la sexualitat a la nostra sensibilitat per l’art.
La música, creia, és la veu de la voluntat metafísica. Sembla parlar des del fons de la nostra experiència, des d’àmbits de l’ànima humana que no són accessibles a la resta d’arts, i ens parla tot i oposar-se a la llengua parlada i també a la comprensió intel·lectual. Tal com Schopenhauer afirmava en El món com a voluntat i representació, el compositor posa de manifest «l’essència més íntima del món i expressa la saviesa més fonda en una parla que la seva raó no entén». I continua: la música expressa «en una parla altament abstracta l’essència íntima, el dedins del món –aquell que nosaltres, segons la seva manifestació més clara, pensem amb el concepte “voluntat”–, amb una matèria singular, és a dir, simples sons, i amb la més gran decisió i veritat…». El final de Götterdämmerung inspirat per Schopenhauer, amb el cant últim de Brünnhilde, fou publicat en algunes edicions del llibret, però Wagner reconeixia que el final sorgit de l’esperit de Schopenhauer s’acomplia en la música i no en les paraules –tal com, per cert, també s’esdevé al final del tercer acte de Die Walküre.
En Das Rheingold, Wagner havia mostrat a consciència un món que, per raó del poder i la possessió, havia entrat en un procés de corrupció interminable. En Die Walküre, Siegfried i Götterdämmerung, aquella corrupció és superada per una nova generació i substituïda per un sistema alternatiu basat en l’amor. Però, sigui com sigui, el nou ordre de coses tampoc no arriba a bon port.
La nova generació amb Siegfried i Brünnhilde fineix a les flames, i la seva anihilació està en part relacionada amb el fracàs del seu amor, amb la seva traïció mútua i amb el desig de venjança. En la versió del text de 1856, inspirada per Schopenhauer, Brünnhilde canta:
«La llar del desig abandono; de la llar de l’engany fujo per sempre; de l’etern esdevenir les portes obertes al meu darrere tanco: vers la sacra terra escollida lliure de desig i engany, meta de la peregrinació pel món, del tornar a néixer redimida, la qui sap s’afanya ara. De tot el que és etern la beneïda fi, que sabeu com l’he guanyada? El més pregon sofrir del dolençós amor els ulls m’obrí: vaig veure finar el món.»
Aquesta declaració apocalíptica i alhora profètica es troba al final d’una obra plena de profecies. Brünnhilde veu per primera vegada –en ser testimoni del patiment de Siegmund– la fi del món al final de Die Walküre, i es rebel·la contra el pare, que ha desencadenat aquest patiment. El primer pas en el gran sistema mitològic de Richard Wagner és la construcció i l’establiment del Walhalla, l’estatge dels déus. En un segon pas –exposat en Die Walküre–, Wagner mostra l’evolució de la societat humana amb les seves lleis i els seus tabús.
La segona òpera de la Tetralogia posa de manifest les inevitables –i terribles– conseqüències de la fundació d’un enclavament separat del món, on només viuen els déus. La rapinya, l’assassinat, la depredació de terra i cultura són els fets necessàriament derivats de les accions al món dels neidings, dels wälsungs i del seguici de Hunding. L’òpera està penetrada per l’horrible realitat de la guerra i les enemistats entre nissagues. Aquesta terrible profecia, aquesta poesia negra de traïció i humanitat esguerrada, difícilment pot ser comparada amb cap altra obra.
Si de cas, en el nostre temps se li acosta com a molt La trilogia de guerra d’Edward Bond. La valquíria i les seves esgarrifoses germanes són al món per fer neteja després de la guerra. Recullen els cossos morts dels herois caiguts als camps de batalla de la guerra defensiva de Wotan. En un acte cínic del recycling, els herois ressuscitats són incorporats al servei en forma d’exèrcit de zombis, morts vivents. Wotan estableix d’aquesta manera una forma de guàrdia personal, sorgida de la seva por paranoide davant un atac d’Alberich i els seus descendents, que un dia li fou profetitzat.
A l’acte d’obertura de Die Walküre li correspon, respecte d’afirmacions de caràcter divers contingudes en l’estructura narrativa global de la tetralogia de Der Ring, alguna cosa més que un significat subordinat o secundari. Siegmund i Sieglinde –ambdós noms comencen amb el terme emprat per a la victòria en la guerra, és a dir: Sieg– demanen paper més enllà del fet de ser els pares de Siegfried, perquè exposen el significat, la realitat i el dilema de les passions, els desitjos i l’amor en temps de guerra. Siegmund i Sieglinde són nens ferits per la guerra, foren evacuats, van haver de créixer separats l’un de l’altra i obrir-se camí en la vida tan bé com van poder. La guerra és el rerefons del primer acte, i la guerra és el rerefons social en el qual ha viscut sempre la parella de bessons wälsung. L’amor de Siegmund i Sieglinde és el primer anunci d’un gran contrapunt en la Tetralogia, perquè el tema de l’amor és l’antídot de l’ambició del poder total i el domini del món. L’amor, tal com l’exposa Wagner, posseeix una força activa, de vegades revolucionària, perquè s’adreça a l’statu quo i té en molts sentits un efecte disruptiu. Ja l’amor de Wotan per Erda i el fruit del seu amor –Brünnhilde– donen cos a la força desafiant que el desig proporciona al món.
La narració de Thomas Mann Sang de welsungs ofereix una exploració profundament irònica d’aquest tema. Uns bessons, igualment anomenats Siegmund i Sieglinde, nascuts en una rica família jueva de final del segle XIX a Alemanya, s’identifiquen tan intensament amb els seus homònims de l’òpera de Wagner que, després d’assistir a una representació de Die Walküre, es lliuren a un aventura incestuosa –com a venjança contra el seu entorn burgès. L’informe de Siegmund sobre els neidings (aquest és el primer grup humà que trobem a L’anell) permet observar clarament la seva consideració dels éssers humans – ben bé com si hagués llegit Schopenhauer: els neidings són caracteritzats com a bel·licosos i bàrbars; oposicions de classe determinen la seva estructura social. Els homes del seguici de Hunding no es queden gens enrere en brutalitat i cinisme. La primera escena del segon acte canvia el tema «Guerra i enfrontament a la Terra» pel tema «Guerra i enfrontament al Cel».
En termes homèrics, la narrativa expansió del món en Das Rheingold enfronta de manera indissoluble l’esfera privada amb la pública, les querelles privades d’arrel sexual amb les estratègies polítiques globals. «Der alte Sturm, die alte Müh’!» («L’eterna lluita, l’eterna molèstia!»): aquesta és la realitat diària del Walhalla, segons Wotan al principi del segon acte de Die Walküre i també segons els clans mútuament enfrontats en el primer acte. Aquesta escena tan poc habitual que va moure Hans Mayer a qualificar-la de «novel·la burgesa», representa la vida quotidiana de Wotan i Fricka en un estat permanent de confrontació domèstica i mostra les seves discussions com a guerra de guerrilles en una parella constituïda sense amor. La mitologia islandesa anomena contínuament Wotan (Odin) com a cabdill de la nissaga dinàstica dels víkings i de les famílies reials nòrdiques de l’antiguitat.
És en la seva essència un déu de la guerra, especialment per a aquelles tribus que reconeixen en la guerra un camí tan fonamental com necessari en la seva configuració vital. La vida era una lluita permanent, tant contra les potències primigènies com contra les tribus rivals: matar o ser mort, lluitar o sotmetre’s a les necessitats de la vida. En la saga islandesa, la figura heroica rarament mostra compassió, i l’amor passional –com aquell entre Siegmund i Sieglinde– és tractat sempre com a font de disputa, revenja i assassinat. Fricka dóna suport a Hunding (de la mateixa manera que Hera hauria pogut donar suport a Aquil·les), i exigeix que Wotan intervingui contra la violació de les lleis i els tabús conjugals. L’artera argumentació de Fricka té una força terrible:
«Ara posaries la teva esposa als peus d’aquella lloba!»
A més, Fricka anuncia al seu espòs que l’intent d’aquest de convertir Siegmund en defensor voluntari del rescat de l’anell està condemnat al fracàs, ja que Wotan ha planejat la forma d’aquest rescat amb massa precisió i consciència. A la contesta de Wotan «Die Walküre walte frei!» («la valquíria actua lliurament»), Fricka respon amb la constatació que ens porta al nucli schopenhauerià de Die Walküre, a l’essència de la voluntat mateixa:
«No és cert, només segueix la teva voluntat: prohibeix la victòria de Siegmund!»
En el desenvolupament posterior de Die Walküre, Brünnhilde declara que ella és la voluntat de Wotan i, si Wotan la comprengués, aleshores podria adonar- se que Brünnhilde –encara més que Siegfried– ofereix una sortida al dilema al qual ha conduït l’entercament de Wotan. En la saviesa popular i en les primeres narracions transmeses dels mites alemanys, la valquíria és una bruixa horripilant («valquíria» significa «carronyaire al camp de batalla»), una figura de fetillera de dimensions monstruoses que recull els cossos dels herois caiguts i els porta al Walhalla.
Wagner amplia, modifica i humanitza aquest malson i transforma Brünnhilde en un arquetip de l’amor, en una dona disposada al sacrifici que, finalment en Götterdämmerung, avança cap a l’encarnació de la compassió humana i de la humana misericòrdia. Brünnhilde, a través de Siegmund, té per primera vegada experiència de la compassió quan aquest renuncia a les benaurances del Walhalla perquè a Sieglinde li està vedat d’acompanyar-lo. Finalment Wotan mateix, a través de Brünnhilde, comença a comprendre l’essència d’aquella emoció. Carl Dahlhaus resumia de manera incisiva l’elaboració de Schopenhauer per part de Wagner en aquest rerefons tot afirmant que la fe de Wagner era filosòfica i no religiosa; Wagner representava una metafísica de la compassió i de l’abnegació que extreia els seus elements fundacionals d’El món com a voluntat i representació de Schopenhauer i, a través seu, del budisme.
Ian Burton
